Calendari d’advent, 6è dia

Avui, 6 de desembre, és el dia Sant Nicolau, data en què s’obri el cicle nadalenc. De fet el sant bisbe és un dels genis generosos (encara que també n’hi ha de malèvols), que conviuen durant aquestes dates senyalades. Els atributs que representen sant Nicolau poden ser una àncora o bé un vaixell. També se’l presenta envoltant de nins i amb barba blanca. Ara bé, tot i que és un dels sants més populars de la cristiandat, tant a Orient com a Occident, no és de rebut voler-lo “vestit ridículament de vermell, enfilat dalt d’un trineu i fent de camàlic de milions de pares que (...) estiren més el braç que la mànega”, com diu Ramon Sargatal al Diccionari dels sants. I és que, tanmateix, a certs llocs d’Alemanya, les mares fan por als menuts si són mentiders i entremaliats, anomenant-lo Nicolau el Vellós, personatge terrible, cobert amb pell d’ós, negre i barbut, que cerca els nens dolents, fins que els seus pares intercedeixen per ells. I a Alsàcia, el Gran Klaus, també barbut i temible. Temps era temps, conten que sant Nicolau tan sols deixava llepolies als nins, mentre que santa Caterina o santa Llúcia feien el pertinent amb les nines. Ara per ara, aquest venerable bisbe, amb mitra i bàcul i llargues barbes blanques, com a bon patró dels infants, no fa distincions de sexe a l’hora de deixar regals dins les sabates que li deixen a la finestra. És clar que, de genis generosos de Nadal com sant Nicolau, n’hi ha durant tot el mes. Per tant, convé fer bondat! El Bisbe i el Bisbetó Sant Nicolau fou bisbe de Mira (Àsia Menor, al segle IV). El seu culte s’estengué ràpidament per tota l’Església i desvetllà gran popularitat, sobretot per dos miracles llegendaris que féu: el dels tres infants i el de les tres donzelles. Les seves relíquies són venerades a Bari des del segle XI, per la qual cosa se l’anomena Sant Nicolau de Bari. Vitrall, ca. 1520 (París, Hôtel de Cluny) Per terres catalanes, és de destacar la festa del Bisbetó, de tradició medieval, que l’escolania celebra al monestir de Montserrat. Antigament, el dia de sant Nicolau, les catedrals elegien el Bisbetó i els monestirs, un abató que regia entre els estudiants fins al dia dels Innocents. Durant aquest temps, aquest escolanet gaudia d’una sèrie de privilegis i celebrava tot un seguit d’actes i representacions propis del càrrec. La tradició es va perdre a tot arreu, excepte a Montserrat que la restauraren i encara se celebra avui, per més que modificada. Així “s’ha substituït l’abató per un bisbetó. L’elecció té lloc per santa Cecília (22 de novembre) i regeix durant tot el dia de Sant Nicolau, vestit de pontifical ajudat de vicari general, metres de cerimònies i secretari i servit per dos patges, escollits tots d’entre l’escolania. Havent cantat l’himne del sant, el bisbetó, assegut al setial, promulga una pastoral en to festiu i beneeix els presents”, així ho explica Joan Soler a l’Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Els miracles Els miracles més coneguts de sant Nicolau són el dels tres infants i el de les tres donzelles. El primer conta que un bon dia sant Nicolau va tocar a casa d’un carnisser i demanà acolliment. La dona li preparà un bon sopar, sense mirar prim amb la carn. El bisbe, però, es negà a menjar-ne i descobrí el crim del carnisser en demanar-li carn de les criatures que havia mort i esbocinat feia set anys, que encara conservava en salmorra. El Sant ressuscità els infants i els retornà als seus pares, i el carnisser i la muller es convertiren a la fe. Pintura de Gerard David, 1510 (Edimburg, National Gallery of Scotland). Aquesta llegenda es recordava a les escoles catalanes de principi de segle, que celebraven Sant Nicolau amb cançons i una representació la llegenda dels “tres petits infants”. L’altre miracle es produí quan un cavaller molt ric, vingut a menys, no sabia avenir-se amb la pobresa i, per obtenir diners, va abocar les seves filles a prostituir-se. Però, una rere l’altra quan estaven a punt de caure en el pecat, sant Nicolau els llançava per la finestra una sabata plena de monedes d’or; així van tenir un bon dot i van poder casar-se formalment i al seu gust. De llavors ençà, Sant Nicolau és advocat per fer trobar promès. D’aquí el refrany: “Per Sant Nicolau, feu-nos casar, si us plau”. Com també ho és que aquest benèvol bisbe deixi regals als infants d’arreu d’Europa que li posen una sabata a la finestra, perquè l’ompli com féu amb les tres donzelles. El peix Nicolau Per Pollença, “anar com un peix Nicolau” vol dir que una persona va desareglada. Ara bé, rere aquest expressió popular s’amaga la següent llegenda: Hi havia un nin que només gaudia estant a l’aigua. Per això, quan va ser gran, se’n va anar a córrer món nedant per totes les mars; coneixedor de totes les coses, es diu que va ser el primer cartògraf de mapes portolans. Ara bé, de tant de nedar, es convertí en peix de mig cos en avall, i quan era a fora de l’aigua, havia de tenir la part de peix dins una peixera i, és clar, no podia caminar. Un dia va voler explorar el fons marí de la perillosa badia d’Alcúdia: si al cap de tres dies no sortia i pareixia una taca de sant, era que havia mort d’accident, i així fou. Una altra variant d’aquesta mateixa llegenda, conta que va ser el rei que llençà una copa de plata a la mar per posar a prova aquest home sirena, perquè la trobàs. Però, com a l’altre final, mai no va tornar a sortir. A banda d’aquesta llegenda, convé no passar per alt els apunts de Joan Amades al Costumari català quan diu que “a l’església de Sant Nicolau, de Palma de Mallorca, s’havia celebrat una funció molt solemne, finida la qual el sacerdot beneïa els fidels i els ruixava amb aigua de murtra, de la qual feia profusos asperges damunt del poble congregat al temple”. O bé que “a Menorca, es feia un aplec al santuari de la Mare de Déu del Toro, situat en el cim més elevat de l’illa. Hi acudia gent de molts pobles, per tal d’adquirir els celebrats panets de Sant Nicolau, que, beneïts pel sacerdot, adquirien la gràcia de guardar de tempestats i dels perills del llamp. La gent en comprova en abundor i en repartia entre els amics, veïns i coneguts que no havien concorregut a l’aplec”.