“Mitjanit sobre Mandràvol” de Jaume Pons Lladó, un trencaclosques de l’ànima illenca

Hi ha territoris que no apareixen als mapes, però que tenen la força de marcar el destí de tota una nissaga. És el cas de Mandràvol, l’espai mític que Jaume Pons Lladó (Binissalem, 1965) ha construït a la seva nova novel·la, Mitjanit sobre Mandràvol. L’obra, que arriba a les llibreries sota el segell d’El Gall Editor dins la seva col·lecció de narrativa “El Cabàs”, es presenta com una fita literària de 398 pàgines amb un preu de 28 euros.

Més enllà de Macondo: l’enigma de Mandràvol

Si la literatura universal té el Macondo de García Márquez o la Comala de Juan Rulfo, Pons Lladó proposa un escenari propi que fuig de les comparacions fàcils. Mandràvol no és només un poble; és un “jeroglífic sense pedra de Rosetta”. Un vaixell fantasma que naufraga lentament en una mitjanit eterna i amnèsica, perfumada de cloroform.

A través d’aquest escenari, l’autor tanca un tríptic narratiu que va començar amb Mentre el llop encara aleni (2014) i Una pluja pertinaç (2017), teixint un fil de cinc segles de periple illenc, tan contradictori com fascinant.

Una trama d’espectres i llinatges

La història ens submergeix en la complexa relació entre dos germans, en Llorenç i n’Elionor, “entrellaçats fins al moll de l’os”, que actuen simultàniament com a víctimes i botxins. El centre neuràlgic de la trama es mou entre dos espais carregats de simbolisme:

• El molí fariner: La torre d’ivori de la poderosa nissaga dels Viladevall dels Portellons.
• Can Fiscorn: El casalot del carrer de l’Oblit, on els espectres familiars es resisteixen a ser esborrats de la memòria.

“Mandràvol és un viatge incert, sovint desolat, cap al no-res; un trencaclosques al cor d’una illa perduda”, afirma la sinopsi de l’obra.

Cerca interior i lluita pel poder

Llorenç Viladevall esdevé el guia d’aquest viatge psicològic. A través de la seva ment inconstant, el lector s’endinsa en una “cerca interior” que recorda els grans conflictes de la condició humana: l’honor, la venjança i la identitat. Amb un estil que combina fogonades de llum còmiques amb moments de gran càrrega emotiva, Pons Lladó demostra la seva mestria en el dibuix d’ambients i en la recreació de les tenebres interiors.

Fitxa Tècnica

• Títol: Mitjanit sobre Mandràvol
• Autor: Jaume Pons Lladó
• Editorial: El Gall Editor (Col·lecció El Cabàs)
• Pàgines: 398
• Preu: 28 €

Fragment del text

I

CISTERNES

Per Mandràvol corre la brama que les anguiles es van extingint, que ho fan ràpidament, amb promptitud, sense remei. Que aviat faran mutis per sempre, vaja. Se’n desconeixen els motius, si més no entre els parroquians dels cafès i barberies del poble. O, si es coneixen, a tothom se li’n fot. El fet, en qualsevol cas, és que les anguiles estan a les acaballes. Kaputt. Llorenç Viladevall dels Portellons és dels pocs mandravolencs, si no l’únic, que a fi de preservar la puresa de l’aigua encara en té una dins la venerable cisterna del pati. Una anguila gruixuda com un braç de manobre i que, presonera, aïllada de tot i de tothom, des de no se sap quan, és cristal·lina, gairebé invisible. Una mena d’ésser inexistent, una bubota submarina i serpentejant.

Dins la cisterna de Can Fiscorn, el casalot de la família, pel que ha pogut esbrinar el mateix Llorenç, d’anguiles n’hi ha hagut sempre. Des de temps immemorial, com si diguéssim. Ignora, no obstant això, si ha estat per tradició o per desídia. Tampoc no són temps de demanar miracles, certament. Per ser francs, Llorenç Viladevall no s’ha preocupat gaire, per no dir gens, de la memòria familiar. Tampoc no se’l pot culpar. D’ençà de la mort de don Norat, el besavi patern, en realitat no se n’ha amoïnat mai ningú. Ni de la memòria familiar, ni de la família en si, ni de res en absolut.

És diumenge i les campanes escanyades de l’església dels Agustins toquen les quatre. Llorenç, mig ensopit, intenta deixondir-se d’una migdiada que hauria volgut breu i reparadora però que, de fet, ha estat llarga i convulsa. Es nota la boca plena de sorra i el cap li pesa com una mala cosa. L’ha despertat l’ànsia, no la calor, ni molt menys cap soroll. Tot el barri està en una mena de letargia mineral i hi romandrà, segons tots els indicis, fins a l’hora de sopar. Mandràvol no és —no ho ha estat mai, ni presumiblement mai no ho serà— un indret plaent per als amants de les accions contundents, de les iniciatives llampants, dels propòsits agosarats. La morositat ha estat sempre la divisa dels seus habitants i, de retruc, la dels seus governants, fins al punt que perquè s’inaugurés el carrer de les Parellades que l’Ajuntament va acordar obrir l’any de la picor, quan encara regnava Isabel II, van haver de passar, pel cap baix, dues repúbliques breus i escanyolides, quatre reis de tot pelatge, dos dictadors sanguinaris, un parell de guerres civils atroces i incomptables atzagaiades de militars desenfeinats.