Eva Cerdà
Les postals són un bocinet de vacances, un retall per compartir o un record per estotjar. De fet, cap invent d’aquesta era de la informació i de la comunicació ha aconseguit arraconar les postals de les papereries i botigues de souvenirs. I és que els turistes continuen comprant postals.
Tot i amb això les postals no són alienes al temps. Per més que sembli que tot és inamovible, el paisatge canvia de fesomia. Una prova és aquesta postal de la capella de Sant Vicenç, una imatge impossible de captar, ja que la primitiva capella d’aquell petit nucli de població o urbanització, ha desaparegut.
Aquella capella estava a la plaça dels Pins; on avui les taules i bancs de marès comparteixen espai amb un aparcament públic de cotxes, un parc infantil i les oficines municipals.
No sé per què, ni com, ni quan aquella capella, on pescadors i primers estiuejants de Sant Vicenç anaven a missa, es va tomar. Allò que sí sé és que l’actual capella de la Cala Sant Vicenç, a la urbanització de Los Encinares, fa anys que està tancada al culte per “problemes estructurals de l’edifici (podent haver-hi perill per a les persones)” diu el cartellet esgrogueït que temps ençà penjaren a la porta, a l’espera que se solucionàs “el problema”. El “problema” no s’ha solucionat, és evident. Els horaris de les misses de cap de setmana més properes a la Cala Sant Vicenç ben segur que deuen ser útils per als turistes i residents practicants. Tanmateix, però, l’objectiu d’anar a missa a la Cala Sant Vicenç tenia una altra raó: fer vida social. De fet, molts santvicenters anaven a missa i, a la sortida, veien el veïnats i feien la xerradeta.
Mentre el “problema” pel qual la capella de la Cala Sant Vicenç no se solucioni, els santvicenters tendran una mancança més i, de retruc, el temple es deteriorarà de cada vegada més. Esperem que no corri la mateixa sort que la capella de la postal que avui ha donat peu a aquesta secció.
