Ignasi Cifre
La Patrona és passió. Celebram, any rere any, com els valents pollencins i pollencines, liderats per l’heroi Joan Mas, i assistits per la Mare de Déu dels Àngels, varen fer front a l’atac despietat i sanguinolent de 1500 corsaris. Una mostra de valentia que mos posa la pell de gallina cada 2 d’agost. Però, quin temps mos dura la pell de gallina, acabades les festes?
El coratge que rememoram dels nostres ancestres contrasta amb la inacció dels que habitam Pollença avui. La d’ara sembla una valentia postissa, que promet defensar la terra preciosa, però només dia 2. Els altres 364 dies, abandonada a la seva sort, venuda al millor postor (en altres contextos, a això li deim postureig ). La mateixa terra preciosa que des de fa dècades, per terra, mar i aire està sent abusada, en tots els sentits. Pel camí, no només ha quedat una terra ferida, sinó també una llengua arraconada, una cultura empobrida, i, sobretot, unes perspectives d’accés a l’habitatge poc esperançadores per als qui avui, amb 3 o 4 anyets, repeteixen il·lusionats el crit d’en Joan Mas. Esperem que puguin heretar.
Mentre brollen llàgrimes i una passió desbordada per recordar cada agost la gesta impossible dels nostres avantpassats, pareix que som incapaços de reservar un brinet de forces per fer front a la situació d’avui, qui sap si més bèstia que la d’aquell temps. La ceguera col·lectiva no mos deixa veure com s’ha substituït la violència física de les espases i les dagues per violències majors, estructurals; a la Plaça Major no hi juguen les nostres filles i fills, a Formentor o Cala Murta no s’hi pot anar quan un vol, els diumenges aparcar no és una opció, que mos entenguin en mallorquí és un motiu de celebració, i comprar una casa per viure al poble on hem nascut és un privilegi reservat al nord d’Europa, com mos recorden la desena d’immobiliàries d’un carrer que moltes persones ja no reconeixem.
I davant aquestes violències, on són els Joans Mas contemporanis que lluiten contra el model que fa sentir-mos forasters a canostra? Són molts els qui desitgen ser Joan Mas per un dia. Són pocs els qui desitgen llogar a un preu assumible per a un pollencí. A la invasió que sí que afecta les nostres vides, hi ha massa lloctinents, i pocs Joans Mas. I ningú els ha votat.
Que tot això no es mal entengui. Celebrar la Patrona és sa i necessari, és allò que mos uneix, allò que fa poble; són les nostres arrels. Però si no volem convertir la celebració en hipocresia, potser convé, durant la resta de l’any, trobar maneres de protegir les arrels, de fer que puguin créixer endins. Potser convé repensar què vol dir realment fer poble .
Pollencins, això és feina nostra. A diferència de fa un grapat de dècades, avui ja ningú sap resar, per tant, spoiler! , la Mare de Déu dels Àngels no mos assistirà. Deixau-me dubtar de si ho farà la nostra classe política. Tampoc mos compadiran en Willem, en Klaus o en Lars, perquè el sistema que votam permet que una de cada quatre cases, a Pollença, ja siguin seves. Quants de corsaris se’n varen endur les claus de canostra el 1550?
Fa un bon grapat d’anys que mos va avisar Costa i Llobera: Los temps de moros ja s’acabaren, més temps són ara de nous perills . No fa estona que sentiu olor de sang?
Que visquem a Pollença i visca la Patrona
