Vint-i-dos quilòmetres separen les cases de Can Bosc de les de Cala Murta, on es va dur a terme el segon dels concerts que, amb la intenció d’unir música i patrimoni, organitza la Fundació Rotger Villalonga.
Aquesta vegada, els joves cantors de la Catedral de Reims (França), Reminiscence. Ensemble Choral, foren els responsables d’omplir de notes una vetlada que, si més no a mi, em va remetre a aquell temps en què ningú estava pendent de la cobertura mòbil.
A la crònica del concert de Can Bosc em va quedar dins el tinter esmentar els entranyables comentaris dels assistents. Relacions de veïnatge, laborals, de confiança o, simplement, vivències més o menys contrastables després d’haver passat pel filtre dels anys, traspuaren enmig de tantes emocions viscudes.
Aquesta vegada, vull que consti en acta la nostàlgia de Juanjo Rotger en recordar que «en aquesta capella vaig fer la comunió i, en acabar la festa, ja vaig quedar a les colònies». Abans, m’havia dit, rialler, que «els únics de la família Rotger que hi ha avui aquí som la meva germana i jo».
I és que el soparet previ va donar peu a la distensió entre els assistents.
A la clastra de davant la capella, un brotet de murta decorava els coberts damunt les taules, senzillament vestides. Mentre que, davall la porxada, hi havia el «refresc».
El sopar va tenir el sabor del lloc. Menció especial mereix el rostit de cabrit que, entre altres delicadeses, cuinaren el pagès de Cala Murta amb l’ajuda de familiars i amics. Una carn tendra i gustosa que es desfeia a la boca i que despertava els sentits abans del recital.
La nit convidava a refrescar-se. Allà hi havia aigua, vinet blanc i, fins i tot, sangria. I gel que no falti. De postres, síndria, l’alegria de les taules estiuenques, i gelat d’ametla amb ensaïmada. Què més vols?
Les taulades, que s’havien organitzat de manera més o menys espontània, es desferen per agombolar-se a les cadires del pati posterior a les cases. Cadascú, a la seva localitat, va poder moure el seient per millorar la visibilitat envers un escenari tan genuí com el pati de butaques.
Vestits de blanc i blau marí, amb detalls vermells, d’estètica francesa, els joves cantors de la Catedral de Reims (França), Reminiscence. Ensemble Choral, encetaren un repertori més o menys conegut, acompanyats al piano.
El concert començà amb dos temes de l’Archangel Suite de Hawes, els corresponents a «Michael» i «Uriel». Continuà amb el «Gloria» de la Missa Criolla de Ramírez i, després d’un petit canvi, seguí amb el «Cold Song» de Purcell, el «Va, pensiero» de l’òpera Nabucco de Verdi i «Casta Diva», de Norma, de Bellini, així com «Song of Hope», de Lindmark, i «La Tendresse», de Roux i Giraud.
Després d’una breu pausa, el recital va seguir amb «Les boîtes à musique», de Frère Jacques; «Ô toi Champagne», de Carteret i Willermoz; «Le temps des cerises»; «Kimi o nosete»; «Nella fantasia», d’Ennio Morricone; «Champs-Élysées», de Delanoë i Wilshaw; «Armstrong», de Nougaro, i «Everything That Hath Breath».
Resta en la memòria la petjada d’aquest cor d’aficionats, que desprenia l’alegria de la joventut i la frescor dels artistes multidisciplinaris que tant canten com ballen o representen; una coral que engrescà alguns membres del públic a cantussejar amb ells i que convidà a picar de mans al ritme de les cançons.
Amb el pes dels segles i la calor sufocant que Santa Margalida ja havia trobat enceses, els assistents deixaren enrere aquella possessió als peus del Fumat, un temps aïllada i ara amb l’accés restringit. La fosca s’havia apropiat de la nit i la màgia de l’art havia embellit una vetlada com les d’abans.
