En el marc del VI Simpòsium 31M, celebrat aquests dies en el marc de les festes patronals, el doctor Mateu Vila oferí la conferència “El patrimoni musical de la Patrona” que seguidament reproduïm.
Mateu Vila
El patrimoni, entès com el conjunt de béns -materials i immaterials- que una persona o col·lectivitat hereta dels seus avantpassats, abasta molt més que monuments o objectes. Inclou també les tradicions, les expressions vives i les manifestacions culturals com la música i la dansa, transmeses de generació en generació. En aquest context, la festa de la Patrona de Pollença és un clar exemple de tradició viva, i la música hi juga un paper fonamental i simbòlic.
La música de la Patrona no és casual ni improvisada: cada melodia, cada so, respon a un perquè profundament arrelat en la memòria col·lectiva del poble. És en aquest marc que emergeix una de les joies més preuades de la cultura pollencina: l’Alborada.
L’alborada ens desperta per la festa. Aquesta melodia, composada per Nicolàs de Castro, neix de les arrels gallegues de l’autor, però ha arrelat profundament a Pollença, fins al punt de convertir-se en una de les peces més emblemàtiques del poble. De Castro, amic de Guillem Cifre de Colonya i vinculat a la renovació pedagògica de la Institució Lliure d’Ensenyança, va contribuir decisivament a revitalitzar les festes patronals a través de la música. L’Alborada, que desperta el dia gran del poble, no només és una melodia: és una emoció col·lectiva, una crida a la celebració que connecta pollencins i visitants des del primer instant.
El patrimoni musical de la Patrona no es limita a l’Alborada. Altres melodies, transmeses de pares a fills, formen part d’aquest llegat ric i viu. Un bon exemple és la música que acompanya els Cossiers, balladors de tradició, que dansen a partir d’una melodia que prové de la cançó catalana “El noi de la mare”, reinterpretada i adaptada per a xeremies, flabiol i tamborino. La seva força emocional i la seva capacitat d’evocar la identitat compartida del poble, demostren que la música no entén de fronteres. És una peça que, tot i el seu origen llunyà, ha esdevingut part intrínseca de la festa pollencina. juntament amb el so dels picarols i els flaires d’alfabeguera, en una escena plena de simbolisme.
Un altre element sonor clau és la presència de les cornetes i tambors, que amb el seu so clamen el crit de guerra, recreant l’ambient marcial i l’enfrontament simbòlic dels moros i cristians. Aquesta agrupació, inspirada en la tradició militar, és representada des de fa 25 anys per la Tropa del Soldà, amb un repertori heretat de formacions com la Banda de Cornetes i Tambors del Regiment d’Infanteria Palma 47 (abans, Batalló Filipines), que precedí els pollencins des del 1969 fins al 1999.
Aquest llegat musical, adaptat al context festiu, manté viu un estil sonor que connecta l’esdeveniment amb el seu caràcter històric i simbòlic, transmetent força, tensió i solemnitat.
Un pilar fonamental del patrimoni musical de la Patrona és la Banda de Música de Pollença, que és present a tots els actes, al pregó, cercaviles, actes institucionals… la banda que interpreta les peces entranyables com “En Guerrilla”, “Galop”, d’orígens desconegut i que han arribat a Pollença, o el “Visca Pollença”, obra del Mestre Albertí amb lletra de Pere Melià. Aquesta darrera peça, que va néixer com a música incidental per a una obra de teatre, ha esdevingut l’himne de Pollença, cantat i estimat per tothom.
També cal destacar peces d’arrel més religiosa i solemne com el “Puix Patrona”, amb lletra del gran Miquel Costa i Llobera, musicada per Guillem Massot, i el “Te Deum” en acció de gràcies, compost per Mn. Miquel Tortell, d’arrel murera. Aquestes obres són part del patrimoni espiritual i cultural del poble, i esdevenen expressions profundes de devoció i identitat.
El patrimoni musical de la Patrona de Pollença és un tresor viu, format per melodies d’orígens diversos, però que han estat adoptades, estimades i transmeses al llarg del temps per la comunitat. Cada so, cada instrument, cada nota té una funció concreta, una càrrega emocional i una història que el poble ha sabut preservar amb orgull.
Aquest patrimoni, construït entre compositors locals i influències foranes, és una mostra clara que la música no entén de fronteres, però sí d’arrels. Arrels que, a Pollença, sonen ben fortes.
