El castell del Rei segons l’Arxiduc (I)

Andreu Salom i Mir El castell del Rei, aquest espai històric, i encara geogràfic, ha estat objecte d’una literatura relativament extensa. El seu paisatge i la seva llegenda ha cridat tostemps l’atenció d’escriptors, historiadors i estudiosos de la toponímia. Aquest castell roquer, un dels tres que hi ha a Mallorca (a més del castell d’Alaró i el castell de Santueri, a Felanitx) feu part de l’arquitectura militar mallorquina de caràcter defensiu. Sempre ha estat lligat a una aura de misteri i romanticisme, i envoltat d’unes arrels gairebé màgiques i fantasmagòriques que es perden en la nit dels temps (sembla indubtable que ja existia en les èpoques àrab i bizantina, i, segurament, romana). Un paisatge idíl·lic que evoca sovint personificacions, i que copsà especialment l’Arxiduc Lluís Salvador en la seva obra Els castells roquers de Mallorca. Història i llegenda (he consultat la traducció de Luis Baz editada l’any 1994 per Edicions Cort, amb el suport del Govern Balear), el qual escriví uns mots que descriuen molt encertadament la màgia i la presència del castell en l’època que l’aristòcrata i intel·lectual austríac el visità i conegué, en el darrer terç del segle XIX. Tot seguit reproduïm una bella mostra de la mirada de l’Arxiduc sobre el castell pollencí, que palesa la talla literària d’aquest il·lustre mallorquí d’adopció, que va impulsar considerablement la projecció de l’illa més enllà de les seves fronteres. “El castell del Rei està a 9,8 km. de la localitat; el camí que hi mena passa pel fèrtil entorn de Pollença i per l’Estret de Ternelles, un pas d’aspecte salvatge; per on s’arriba a l’esponerosa vall de Ternelles. Fins fa pocs decennis aquesta vall oferia una vista sorprenent; des de fa molts anys, possessió de la família Villalonga de Portella, s’hi trobaven, gràcies a la particular i favorable situació i a l’abundant aigua de la font, els més grans arbres de l’illa (...). La vall de Ternelles formava en aquestes condicions una entrada adient a l’aridesa rocallosa del castell del Rei, que pel viu contrast encara resultava més significativa. (...) Feia goig passejar per aquella solitud del bosc on ja no ressona la campana de l’ermita, que es torna a trobar abandonada. De vegades la brisa portava tons perduts de les xeremies que els pastors tocaven a la llunyania, o el sonar de les esquelles de les ovelles que pasturaven pels voltants. Era un descans, als dies càlids i assolellats, quan després de passejar pel sol rocallós i ardent del castell del Rei hom tornava a l’acollidora vall de Ternelles. Es podia pensar que aquest temple de la natura mai no havia de ser destruït i com un bosc sagrat havia de durar encara segles tal com havia esdevingut al llarg del temps. Però un bon dia també hi arribà la destral del carboner; un rere l’altre caigueren els arbres al terra, amb un enrenou terrible. Les fonts posades al descobert, que ara, a la llum del sol, havien de rajar s’esgotaren poc a poc i només el terra vermellós, descobert als peus de les arrels caigudes, semblava tapat amb bassals de sang vessada en batalles passades. (...) Aleshores els turons rocallosos dels voltants del castell del Rei, on el vent del migdia mou les mates de càrritx, que ningú no talla, em semblaren camps de blat, el doble de bells. Si més no, allà l’ésser humà no pot espenyar res, tot i que de vegades la flama devastadora hi impera; d’aquesta manera, produeix, no obstant això, herba encara més fresca per al futur prat. El bell paisatge il·luminat pel sol, resulta, contrastant amb la blavor del mar, més cridaner i l’ombra estén tonalitats quasi de color de carn sobre les roques, grises i despullades. La fantasia més viva no pot imaginar un entorn més agrest i més rocallós que el del castell del Rei. A l’hivern, en dies de fredes tempestes, quan el nord-est empeny violentament les ones a cala Castell, tot és lúgubre i només els voltors, que volen baix, els únics habitants d’aquest desert de pedres, descriuen llargs cercles al voltant de la fortalesa, que sembla un castell encantat. A l’estiu, les grises altures de la serra prenen tintures de color de violeta. La mar, d’un blau de safir, serveix de fons a les vistes senyorívoles que s’estenen en totes direccions, com bastidors, i fins i tot la ruïnosa murada del castell llueix al sol com si fos d’or; una joia de temps passats. I el tors sembla cantar-hi elegies dels antics habitants. Fa goig quedar-hi i mai no cansa aquest panorama muntanyenc”.