Sant Valentí no existeix. I no ho deim nosaltres per provocar ni per dur la contrària en un dia assenyalat al calendari. Ho diu la mateixa Església Catòlica. O, com a mínim, ho diu amb el seu silenci oficial. El sant que durant dècades va ocupar el 14 de febrer al santoral ja no hi figura com a celebració universal. L’any 1969, arran de la reforma del calendari litúrgic impulsada després del Concili Vaticà II, es varen retirar del calendari general diversos sants dels quals no hi havia prou base històrica sòlida. Entre ells, Sant Valentí.
Això no vol dir que no existís cap màrtir amb aquest nom als primers segles del cristianisme. De fet, hi ha referències a més d’un Valentí —un prevere romà, un bisbe de Terni—, però les fonts són confuses i les llegendes es mesclen amb la devoció popular. El que sí és clar és que el 14 de febrer ja no és una festa litúrgica universal. Sant Valentí, com a patró oficial dels enamorats, és més una construcció cultural que no una certesa històrica avalada per la institució que, en teoria, el va canonitzar.
Una convenient construcció cultural
I, tanmateix, cada any arriba el dia i els aparadors s’omplen de cors vermells, sopars especials i missatges amb tipografies cursives. No caurem en el tòpic fàcil de dir que és una festa purament enfocada al consum. Però el cert és que la celebració moderna té molt a veure amb processos històrics i comercials concrets. L’associació entre el 14 de febrer i l’amor romàntic es consolida a l’edat mitjana, especialment a Anglaterra i França, quan es creia que aquell dia començava l’aparellament dels ocells. Autors com Geoffrey Chaucer hi varen contribuir literàriament. Més endavant, al segle XIX, la producció massiva de targetes i regals va convertir la data en una oportunitat de mercat. I el segle XX va fer la resta.
Però tampoc no ens interessa quedar-nos només en aquesta lectura. Reduir-ho tot a una operació comercial és tan simple com creure que es tracta d’una tradició sagrada immemorial. Entre una cosa i l’altra hi ha les persones. Hi ha parelles que esperen el dia amb il·lusió i d’altres que el viuen amb indiferència. Hi ha qui hi troba una excusa per aturar-se i qui hi veu una pressió innecessària.
Qualsevol dia és bo per expressar l’amor?
Tampoc caurem en l’altre tòpic recurrent: “qualsevol dia és bo per expressar l’amor”. És cert, però també és una frase que sovint serveix per no fer res cap dia. Les dates simbòliques, encara que siguin convencionals, poden tenir una funció: recordar-nos coses que, enmig de la rutina, s’esvaeixen. El problema no és el calendari; el problema és quan convertim el gest en obligació, o quan l’absència de gest es converteix en retret.
No som ningú per donar consells. Cadascú ha de viure l’amor com el senti, com el pugui i com el sàpiga. Però potser sí que, de tant en tant, convé sortir del pensament habitual i posar-se en el lloc de l’altre. No per complir una expectativa imposada, sinó per mirar de comprendre què necessita la persona que tenim al costat. A vegades no és un regal ni un sopar especial. A vegades és temps. A vegades és silenci. A vegades és una conversa pendent.
El romanticisme, una caduca construcció cultural?
Fins i tot la idea de romanticisme està avui en tela de judici. Molts teòrics contemporanis qüestionen el model d’amor romàntic heretat del segle XIX: exclusiu, idealitzat, sovint dependent. Es parla d’amor líquid, d’afectes més fràgils, de relacions més flexibles o més precàries. Es critica la mitificació de la mitja taronja i la pressió d’haver de trobar “la persona definitiva”. En aquest context, Sant Valentí —existeixi o no— sembla gairebé una peça d’un relat antic que ja no encaixa del tot amb les formes actuals de vincle.
Potser per això la millor resposta no és ni abraçar la festa acríticament ni rebutjar-la amb cinisme. Potser el millor que podem fer és estar bé. Alliberar-nos, encara que sigui per unes hores, de preocupacions, expectatives i comparacions. Si tenim parella, gaudir d’estar junts sense mirar gaire més enllà. Sense convertir el moment en una prova d’amor ni en una competició amb les xarxes socials.
L’amor és estar a gust. Amb algú, si s’escau
I si no tenim parella, o si l’amor no surt com voldríem, tampoc no passa res. L’amor no és una imposició ni una necessitat social que s’hagi de satisfer a qualsevol preu. L’amor és estar a gust. Amb algú, si s’escau. O amb un mateix. I si no surt, no surt. Forçar-lo només genera frustració.
Sant Valentí no existeix —almenys no com ens han fet creure. Però la necessitat d’aturar-nos i pensar què entenem per estimar sí que existeix. I potser aquesta és l’única celebració que val la pena: la d’aprendre a estar bé, a no convertir l’amor en una obligació i a recordar que, amb o sense 14 de febrer, estimar és sobretot una manera d’estar al món.
