Sant Valentí no existeix (i l’amor romàntic tampoc)P+

Joan Martorell Cada 14 de febrer, milions de persones celebren una festa basada en un sant en qui ni tan sols l'Església creu i en un amor romàntic que, de fet, és una invenció moderna. Però no deixem que la realitat espatlli una bona campanya de màrqueting. Sant Valentí és l'excusa perfecta perquè el capitalisme ens recordi que l'amor es mesura en regals. Un sant que ni l’Església es creu La festivitat de Sant Valentí va ser eliminada del calendari litúrgic de l'Església Catòlica el 1969 arran de la reforma promoguda pel papa Pau VI després del Concili Vaticà II. Aquesta decisió es va prendre a causa de la manca de proves històriques sòlides sobre la seva existència i la confusió amb altres figures similars. No és l’únic que ha caigut en l’oblit oficial: també van desaparèixer sants tan coneguts com Sant Cristòfol o Sant Jordi (sí, els dels camioners i el de la rosa i el drac!). La veritat és que molt pocs sants tenen una base històrica sòlida i, de fet, la majoria de festivitats catòliques van ser creades per substituir convenientment rituals pagans i Sant Valentí n'és un exemple. A mitjan febrer, els romans celebraven les Lupercals, unes festes en honor de la fertilitat i la renovació. Amb la cristianització de l'Imperi Romà, l'Església va reassignar aquests rituals a festivitats cristianes, i Sant Valentí es va convertir en el substitut d’aquestes pràctiques. El mateix va passar amb altres festes com el Nadal. Per què deixar perdre una bona celebració quan es pot adaptar al que ens convé segons les nostres creences i el moment històric? Amor i literatura: el millor màrqueting medieval El vincle entre Sant Valentí i l'amor romàntic va ser consolidat per la literatura medieval. Geoffrey Chaucer i altres poetes de l'època van contribuir a associar aquesta data amb la idea de l'amor cortès, un concepte idealitzat que encara persisteix. No obstant això, el costum actual de fer regals i celebrar-ho amb la parella no es va estendre fins al segle XIX, quan la Revolució Industrial i la publicitat moderna van convertir aquesta festivitat en una estratègia comercial perfecta per fomentar el consum. L’amor romàntic: una gran història de ficció I és que l'amor romàntic tal com el coneixem avui és un invent relativament recent. Va néixer amb el Romanticisme al segle XVIII, quan es va començar a idealitzar la passió i la idea de la mitja taronja. Però aquesta concepció de l’amor no és més que un mite alimentat per la literatura i el cinema, una versió edulcorada de la realitat que ens ha fet creure que l’amor perfecte existeix i que l’hem de perseguir a qualsevol preu. Si no compres, no estimes Si la festivitat tenia un origen religiós i literari, per què ha esdevingut una celebració massiva? Perquè la societat de consum ho ha volgut així. A partir del segle XX, la publicitat i el màrqueting van aprofitar la idea de l'amor com un sentiment que cal demostrar amb regals. Així, Sant Valentí es va convertir en una de les jornades més lucratives per a les indústries de les flors, la joieria, la xocolata i les targetes de felicitació. Perquè, en definitiva, si no compres, no estimes. Quan la idea de l'amor es converteix en una altra cosa L’amor i l’enamorament han estat idealitzats fins al punt de convertir-se en eines de control social. La pressió per trobar parella, l'expectativa de relacions perfectes i la idea que l’amor tot ho pot han generat frustració i infelicitat en moltes ocasions. A més, aquesta idealització sovint oculta realitats més fosques com les relacions tòxiques, la dependència emocional o la violència de gènere. Ni sants ni prínceps blaus La concepció actual de l’amor romàntic no és més que una estructura social creada a conveniència de la religió, que històricament ha regulat les relacions personals, com del capitalisme, que l’ha transformat en un mercat multimilionari. Mentre que l’enamorament té una base biològica destinada a la reproducció i la conservació de l’espècie, l’amor real és una altra cosa. No té res a veure amb passions desbordades ni amb contes de fades. Té més a veure amb la quotidianitat, amb voler compartir el dia a dia amb algú amb qui simplement et sents bé. Sense mites, sense obligacions i, sobretot, sense haver de passar per caixa.