Per Mn. Francesc Vicens Gomila – Rector de Pollença i Port, Gr. en Història, art i arqueologia cristiana i Mtr. en Gestió de Patrimoni
No sol tenir per costum respondre públicament a opinions expressades, ni positives ni negatives, sobre la meva persona o la meva tasca. Tenc assumit, des de fa molt de temps, que qui es dedica a gestionar sempre està exposat a tota casta d’opinions i consideracions. Aquest cas, però, és diferent. No es tracta d’una opinió sobre mi, sinó sobre el procedir d’unes professionals en el decurs de la seva tasca. M’estic referint a l’article del Dr. Mateu Cerdà, pedagog, al número especial del PiP de la Patrona 2025 sobre la intervenció a la Mare de Déu del Puig. Manifesta: “Així, des d’un fet consumat, no es tracta de qüestionar una restauració feta pel taller del Bisbat de Mallorca, sinó dels criteris seguits per dur-la endavant...”. Tal afirmació és en si mateixa una contradicció, ja que l’autor interpreta la tasca del taller i de les seves professionals com si fossin uns mercenaris que executen allò que els encomanen, independentment dels criteris seguits. És a dir, com si el personal del taller fos aliè a qualsevol ètica professional o codi deontològic. Tal acusació, que me pareix gravíssima, m’ha obligat a la meva resposta.
Per poder aclarir qualsevol casta de dubte sobre el procedir en la intervenció feta a la Mare de Déu del Puig, passaré a contar tot el procés a la que ha estat sotmesa i que les restauradores, per altra banda, explicaren a tots els devots i curiosos que s’acostaren a demanar.
Per plantejar qualsevol intervenció, el primer pas és la recollida de dades documentals. La primera dada objectiva era que si es comparava la imatge a la llum natural a través de les fotografies fetes en la Davallada del 1998 i les actuals, s’observava un cert obscuriment en el color de la imatge. Durant aquests darrers 27 anys, la imatge ha estat preservada d’elements afavoridors d’un ennegriment “natural” com puguin ser el contacte directe dels feels i el corresponent contacte amb les mans, així com el fum dels ciris. Aquest fet ens va fer pensar que el motiu de l’ennegriment era un altre. Una segona dada fou precisament el vers del Venerable Costa i Llobera en el “Mirau-la és dolça”. La seva referència no és a l’orde de la Mercè en genèric, sinó clarament al color del seu hàbit, que és blanc. Finalment, es realitzaren unes proves fotogràfiques baix llum ultraviolada que demostraven que la substància ennegridora havia estat aplicada amb pinzell o pedaç, i amb més insistència a les zones de la cara de l’Infant i de Maria. A aquestes proves recollides per les professionals, s’hi sumava un altre fet que havia passat desapercebut fins que la Mare de Déu es desplaçà a la parròquia mollera. La zona del vestit corresponent al genoll dret, zona on la gent havia estat tocant les tres setmanes que havia estat al presbiteri pollencí, no sols no havia ennegrit sinó que estava molt més clar.
Aquests fets, valorats per l’equip, ens feren pensar que l’ennegriment de la peça no es tractava d’un procés fruit de segles de devoció dels pollencins, sinó d’una acció puntual duta a terme per algú amb un motiu encara desconegut. Permeteu-me que m’aturi un moment per aclarir algun concepte. La pàtina és el color que prenen alguns objectes amb el pas del temps i l’oxidació, en la majoria dels casos, dels vernissos o materials que la conformen, o bé per l’acumulació contínua i perllongada en el temps de substàncies que no interfereixen en la percepció global de la imatge. La conservació o retirada d’aquesta pàtina en processos de restauració és molt discutible i discutida. En el nostre cas, però, no la podem qualificar de pàtina, ja que per una banda havia quedat demostrat que no s’havia format amb el pas del temps, sinó fruit d’una intervenció puntual i que l’ús per part dels feels de la imatge no sols no potenciava la suposada pàtina, sinó que l’eliminava completament. Aquest aspecte és fonamental, ja que ens allunya de casos com el de Lluc o Montserrat. Així doncs, el que tenia no era pàtina, era una altra cosa.
El temps que la imatge va ser al Port de Pollença es realitzaren unes proves de neteja a l’esquena de la imatge per afectar el menys possible si aquestes proves resultaven insatisfactòries. El resultat fou que davall la capa oliosa i/o resinosa ennegrida, la imatge es trobava completament policromada. El color que es veia a baix no era la pedra natural, com creiem molts de nosaltres, sinó que era una capa de pintura a tota la imatge. De fet, als exvots conservats en el Puig i datats a mitjans s. XVIII, s’observa una policromia completament distinta a l’actual. Fet que reforça la teoria que l’aspecte actual és relativament modern i que l’ennegriment encara ho és més. Arribats a aquest punt es varen prendre unes mostres microscòpiques de pintura per poder analitzar la seva estratigrafia i composició, fet que ens ajudarà a veure de quina època és cada capa de pintura que té la imatge.
A la llum de totes aquestes proves i procediments, que són els manats pels protocols de restauració, es va arribar a una conclusió: la imatge va ser recoberta amb una substància oliosa i/o resinosa en un moment indeterminat a principis de s. XX, fent especial insistència en els dos rostres, i aquesta substància havia anat ennegrint fins a desfigurar la correcta percepció de la mateixa. Amb aquest judici, i després de consultar-ho a altres professionals i a gent particular de Pollença, es sol·licità el permís a la Comissió Diocesana d’Art Sacre, que va autoritzar la proposta d’intervenció presentada pel Taller i a la qual s’informà de cada passa donada. Aquesta proposta era la de realitzar una neteja de la imatge enretirant la capa ennegrida, respectant escrupolosament la capa pictòrica, pendent encara d’anàlisi. Així doncs, no es tractaria d’una restauració, sinó d’una neteja. Aquest procediment no és una tasca de restauració sinó de conservació preventiva.
El procediment de neteja de la part frontal de la imatge es realitzà amb tota la publicitat que poguérem, donant oportunitat a què qui volgués pogués ser testimoni de tot el procediment. És cert que la il·luminació forçada que es necessitava per poder treballar distorsionava el color propi de la imatge i això generà qualque reticència en els visitants. Dites reticències foren dissipades quan pogueren observar el resultat final amb llum natural.
Durant la neteja es descobriren altres elements que reforçaren la premissa inicial de treball. Per una banda, si bé la mà de la Mare de Déu que sosté l’Infant Jesús conservava gran part del color propi, les altres carnacions (cares, colls i mans) mostraven símptomes d’una forta erosió per fricció fruit d’una mala neteja i havien perdut quasi la totalitat del seu color original. Ell coll del vestit de Maria, a simple vista negre, en realitat era una pintura industrial de bronze metal·litzat, de la mateixa marca que podem utilitzar per pintar persianes a casa nostra, i que havia oxidat. Dita pintura es trobava per damunt de la capa de brutícia. Les flors i l’ocell mostrava símptomes clars d’haver estat repintats en qualque moment, però en una època més antiga. Finalment, sortiren a la llum dues fractures a tota la imatge que havien estat reparades en èpoques passades, però que no presentaven problemes estructurals avui en dia.
Pels mateixos dies, tinguérem coneixement d’una pintura de la Mare de Déu del Puig que es conserva a la parròquia de St. Jaume de Ciutat. La pintura és clarament del s. XIX i ens mostra la imatge amb un vestit blanc i una creu de Malta penjada al coll. Sembla ser coetània dels gravats que conservam del 1787 en la seva composició, tot i que més moderna en l’execució estilística.
Arribats a aquest punt, i per resumir les intervencions realitzades, podem dir:
1. Així com demostra la pintura de la parròquia de St. Jaume i els versos de Mn. Costa, els pollencins de finals del s. XIX i principis del s. XX identificaven el color de la Mare de Déu com a blanc en les seves vestidures i natural en les seves carnacions. Aquesta policromia blanca la podem situar, a l’espera dels resultats de les anàlisi químiques, a finals del s. XVIII o inicis del s. XIX, ja que anteriorment tenia altres colors, com demostren les representacions dels exvots conservats.
2. Dins el primer terç del s. XX es realitzà una neteja massa abrasiva que destruí la policromia de les carnacions i, per intentar arreglar-ho, aplicaren de forma basta algun producte que dissimulés el mal fet, fent especial incidència als llocs més afectats, com eren els rostres. En aquest moment es destruí la pàtina original de les carnadures.
3. El producte aplicat ennegrí per un procés propi, embrutint-se, i no per l’acció humana fruit de la veneració dels fidels.
4. La intervenció s’ha realitzada amb totes les proves i procediments exigibles en una imatge del pes històric i devocional de la Mare de Déu del Puig.
5. Dita intervenció no pot ser considerada de restauració, ja que no s’ha afectat la capa pictòrica pròpia de la imatge, sinó de neteja, eliminant elements impropis i brutor.
6. A part de la substància ennegridora, sols s’ha retirat la pintura del coll de la Mare de Déu per substituir-la per una aquarel·la més respectuosa amb la imatge.
7. La flor ha estat consolidada en la seva estructura per motius de prevenció i, juntament amb el peu i les plomes de l’ocell, s’han entonat amb l’entorn per dissimular la manca de policromia original que puntualment tenien. Igualment s’han dissimulat les dues fractures descobertes. Aquestes dues intervencions, que no són habituals en restauracions arqueològiques, són les demanades en intervencions d’elements exposats al culte.
Des de les parròquies i jo mateix personalment, entenem i respectam que algunes persones preferissin l’aspecte anterior de la imatge de la Mare de Déu. Una imatge de devoció tan arrelada està gravada dins l’imaginari de molts amb un aspecte concret i tot canvi sempre costa. El que no podem deixar passar és que es converteixi una qüestió de dissidència de gust (legítima en tant que subjectiva) en una acusació de manca de professionalitat d’un dels tallers amb una trajectòria més indiscutida de Mallorca, no debades fou reconegut per l’Ajuntament de Palma amb la Medalla d’Or de la Ciutat l’any 2019 i ha restaurat peces tan importants com el mateix Crist de La Sang de Palma.
La nostra intenció era la de posar en valor la imatge de la Mare de Déu a tots els nivells. Per una banda, per a què lluís amb la bellesa que durant segles l’han poguda contemplar els pollencins. Per altra banda, actualitzar-la per fer-la arribar a les noves generacions per a què s’hi segueixin encomanant com a Mare de tots. Com a rector puc demanar disculpes si he ferit els sentiments d’algú, però el que no faré serà demanar disculpes com a gestor patrimonial que som per una intervenció que consider tècnicament exemplar.
