El poemari Pressentida llum de Carles Fabregat és el número 76 de la col·lecció Trucs i Baldufes que El Gall Editor dedica a la poesia. Té 58 pàgines i està a la venda per 15 euros.
Diu una famosa proposició de Lacan que «l’inconscient està estructurat com un llenguatge». També hi hagué un psicoanalista que anà més lluny, M. Menassa, en afirmar que aquest llenguatge «és eminentment poètic». El llenguatge poètic tindria llavors la seva pròpia estructura, la seva pròpia manera de combinar els elements per articular una singular producció de sentit. Producció de sentit que només podria ser llegida des de després. Essent així que un poema d’amor —els d’aquest recull per exemple— podria contenir en si mateix, i sense principi de contradicció, el germen del desamor. I la voluntat d’eternitat portar inclosa la caiguda del desig, així com l’instant d’epifania venir tocat per la fatalitat. Un poema d’amor immortal, que ja contindria la màscara de la seva contingència; aquella imatge que, a manera d’artifici, mostraria la seva faç sencera al mirall, com un trencaclosques que en dissimula les costures.
Carles Fabregat
Nascut a Barcelona, viu a Eivissa des de 1985. Escriptor, artista plàstic, gestor cultural. Cursà estudis de Belles Arts (Escultura) a Belles Arts de Sant Jordi, i també de Psicoanàlisi. Presidí la Biblioteca de Psicoanàlisi i Poesia d’Eivissa (de 1995 a 1999). Dirigí el Centre Cultural de l’Ajuntament d’Eivissa (de 1999 a 2011), la Setmana de Cinema d’Eivissa (2001-2004), i la galeria d’art Via 2 d’Eivissa, del 2006 al 2010. Co-fundador, el 1992, del Festival de poesia de la Lluna de Juny. Coordina el cicle municipal Anem al cine, des de 1991.
Ha publicat els següents llibres: Clos desig (2005), Aniré landa enllà (2013), Rara pluja (2015), Escenes etíops (2015), Suite del Pachá (2015) i Fletxes que ja no pertanyen a l’arc (2023).
ABRAÇADA T’abraço al fosc de la cambra. El sol, amb tota l’esplendor espera fora, com un exèrcit de mirades. És l’abraçada un gest gravat en pedra que ens arrenca d’aquest temps calcinat: un flaix de ganivets a la memòria. Metàfora de la felicitat possible, serem redimits per aquest acoblament dels cossos en l’atmosfera immòbil, gargot traçat a l’aire capaç de desmentir totes les guerres. El teu cos, amor, el teu cos..., com la prova del miracle promès contra l’olor de socarrim i el pes feixuc a l’esquena quan travessem una nova frontera. Cada cop que t’abraço es compleix un somni infantil, i el nen que vaig ser mira el futur com si el veiés escrit en l’horitzó de plata, quan un xiprer s’agitava al vent, dispost a batre el monstre encara difús, que no obstant començava ja a dibuixar-se.
