La petita platja dels Tamarells abans de la gran platja dels TamarellsP+

Cossos estirats sobre l’arena, infants jugant a la vorera de la mar i el blau tranquil de la badia de Pollença. En aquestes dates tan fredes i humides publicam aquesta imatge com una manera de fer entrar en calor, ni que sigui mentalment, els nostres records. Aquesta postal de l’any 1970, procedent de la col·lecció de Cèsar Samarini, ens torna a situar a la mateixa llengua d’arena de la postal publicada a Punt informatiu Pollença el passat mes de setembre, però aquesta vegada des d’un punt de vista més proper, a peu de platja. La fotografia, realitzada per A. Subirats Casanovas i editada per Postales Escudo de Oro, captura no només un espai, sinó també una manera de viure’l. Allà on a la imatge anterior dominava una perspectiva elevada i distant, aquí la platja s’omple de cossos, de gestos quotidians, de famílies i estiuejants que aprofiten un litoral encara incipient però ja plenament assumit com a lloc de descans. L’arena conviu amb la posidònia i amb els tamarells que donaren nom a aquest indret, testimoni d’una transició lenta però irreversible. Al fons de la imatge, gairebé com un element fix que dóna continuïtat al paisatge, s’hi distingeix el chiringuito del Tamarells, el mateix que ja apareixia a la postal anterior. Aquella construcció senzilla, probablement el primer xiringuito de platja del Port de Pollença, exercia de punt de trobada i de referència en una platja que, durant anys, fou l’única amb arena en tot aquest tram de litoral de més d’un quilòmetre de longitud, situat entre el Moll nou i el pinar de Llenaira. Sorprèn constatar com, malgrat el pas del temps i les transformacions posteriors, aquest establiment ha arribat fins als nostres dies sense grans canvis, convertit en un discret fil de continuïtat entre generacions. La postal ens remet a la història d’un litoral que no sempre fou com el coneixem avui. Fins a finals dels anys cinquanta, el Moll vivia d’esquena a l’arena, amb una costa dominada per còdols i posidònia, excepte algunes petites excepcions a Albercuix. Aquesta llengua d’arena davant l’actual Pollença Park -inaugurat també el 1970- era una raresa, un espai mig natural i mig inventat que anticipava la gran metamorfosi que encara havia d’arribar. El 1971 es dugueren 300 camionades d’arena de la badia d’Alcúdia per crear una platja entre el Moll nou i la Gola, i el 1992 un gran vaixell va extreure arena del fons marí de la badia de Pollença per acabar de configurar l'extensa platja que coneixem en l'actualitat. Mirada avui, aquesta imatge no és només una escena d’estiu congelada en el temps. És el retrat d’un moment de pas, quan el Port de Pollença començava a adaptar el seu paisatge i els seus costums a un nou model turístic, encara incipient. Una platja petita, gairebé provisional, que fou frontera entre dos mons i que acabaria donant nom a un gran arenal. Un record càlid, idoni per combatre l’hivern, i alhora una invitació a mirar el nostre litoral amb ulls de memòria.