El Gall Editor publica “Desarrelats” d’Anna Mallorquí

El Gall Editor ha publica la novel·la Desarrelats d’Anna Mallorquí Miró, obra guanyadora del Premi Vila de Lloseta de Narrativa de 2024.
L’argument de Desarrelats gira entorn a un petit hotel de muntanya Els Cingles, l’escenari on coincidiran, de manera quasi fortuïta, els protagonistes d’aquesta història: la Martina i l’Octavi viuran vides paral·leles sota l’ombra de l’amor i el desamor.
Amb la insularitat com a rerefons, aquesta novel·la coral ens parla de l’isolament dels mons tancats, dels petits paradisos que cal protegir i de l’arrelament a un lloc, a la seva gent i al seu paisatge. L’ombra dels orígens familiars de la Martina planarà al llarg de tota la seva vida i marcarà profundament el seu destí. L’Octavi, que ben aviat renunciarà a la seva vocació d’escriptor, quedarà atrapat per la fascinació que li produeix la vida a l’hotel.
Desarrelats d’Anna Mallorquí Miró és el número 82 de la col·lecció El Cabàs, que El Gall Editor dedica a la narrativa. Té 262 pàgines i està a la venda per 23 euros.
Anna Mallorquí Miró
Anna Mallorquí Miró neix a Barcelona el 1957. Música de professió, els darrers 35 anys ha estat professora del Conservatori Professional de Música de Terrassa.
Ha fet els estudis de narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès sota el mestratge de Maria Barbal, Andreu Ayats i Isidre Grau.
Al llarg dels anys, ha rebut diferents encàrrecs per escriure contes musicals i cantates de caràcter didàctic.
El 2009 queda finalista en el vuitè concurs de literatura ràpida micro-contes que organitza el diari de Terrassa amb el conte El Barnús.
És autora de les novel·les La mort de l’Àngel i Desarrelats. Aquesta darrera ha estat guardonada en la XXVI edició dels premis literaris de la Vila de Lloseta, Mallorca.
Fragment de l’obra
Es va dirigir cap al petit camí que portava a casa seva. Sorpresa, va descobrir que algú l’havia netejat de males herbes. Va enfilar camí amunt entre la frondosa vegetació fins a sortir al capdamunt del turó, on una caseta, en molt més bon estat de conservació del que s’havia imaginat, semblava estar-la esperant. Les flors de color fúcsia d’un flamboiant franquejaven l’entrada.
No era estrany que la recordés molt més gran. Feia una pila d’anys que no anava a l’illa. Com sempre i com feia amb tothom, s’havia acabat allunyant també de la mare. En realitat la feia responsable no sabia ben bé de què, però com amb el seu pare, no li perdonava que no hagués estat capaç de formar una família. Ella havia permès que ja de ben petita la seva vida fos diferent de la dels altres nens. Va recordar amb una certa nostàlgia els jocs al jardí del davant de la casa, enmig de la frondosa vegetació que feia un petit racó verd voltat de colors vius. Era un bon lloc per als jocs d’una nena petita. La porxada, amb les butaques de vímet, ara pintades amb colors cridaners, i les seves balustrades de fusta, era protegida per una mosquitera. Va obrir la porta que duia a la porxada; la vista era magnífica. Indubtablement, el pare havia buscat un dels millors llocs de l’illa per construir-hi aquella casa on ella i la mare pensaven que viurien juntes la resta de les seves vides.