UN DIA, ARA FA CENT ANYS

1280

Un dia, ara fa cent anys, Rafel Albons Veny va venir d’excursió a Pollença. D’aquella eixida, en resten algunes fotografies, entre les quals aquesta de cala Clara i cala Barques captada des del Maressar, que el seu nét, Xavier Albons Gomila va compartir al seu Facebook amb la instantània actual que va captar ell mateix, l’altre dia i que acompanyà amb aquest text: “Devers cent anys separen aquestes dues fotos. La primera és d’un àlbum de fotos del meu padrí d’una de les seves sortides amb la colla. Mai havia reconegut el lloc perquè feia molts i molts anys que no hi havia estat. Avui he dinat en un restaurant que possiblement és on hi havia alguna de les casetes que es veuen davant de la casa de la fotografia. Quan he vist l’edifici davant meu m’he adonat que era precisament al mateix indret on el meu padrí havia anat a passar un dia ara fa cent anys. Quina tristor…”

Quina tristor…

En aquestes alçades de la nostra història, ben poquets poden defensar la destrucció de paradisos com Sant Vicenç, un indret que, ara fa cent anys, ja atreia viatgers i turistes capaços de valorar la bellesa d’un paisatge que, per als pollencins, es veia com a “poc productiu”, per dir-ho d’alguna manera.

Fotografia cedida per la família Albons Gomila.

Artistes, escriptors i viatgers capgiraren la mirada dels locals i, amb això, aquelles terres ermes que passaven de pares a ovelles negres comenaçaren a generar riquesa i altres valors com benestar, salut, lleure… I així els primers estiuejants que s’apropaven a la mar per fer salut varen augmentar, i els primers turistes àvids d’unes vacances de sol i platja es multiplicaren, i l’oci, el lleure i la diversió varen esdevenir una necessitat, fins i tot, per a la classe obrera (aquesta sobre la qual mai no es parla).

PUBLICITAT

En aquest context, al voltant de can Franc, el misteriós edifici que presideix cala Barques i que va permetre a Xavier Albons identificar la fotografia del padrí amb la imatge actual de l’indret, es construiren més cases per passar-hi l’estiu.

Les cases dels pescadors es convertiren en restaurants, com l’indret on va dinar meravellosament bé Xavier. O cresqueren per esdevenir hostals o, fins i tot,emergiren edificis titànics com l’hotel Don Pedro que es veu a la fotografia.

Fotografia de Xavier Albons Gomila.

Vist amb els ulls actuals, és trist i no seré jo qui ho negui.

Tanmateix, un excés de romanticisme ens pot esbiaixar la mirada real. La vida d’abans del boom turístic no era millor que l’actual, fins i tot és molt probable que, en alguns casos, fos pitjor. De fet, m’atrevesc a dir que els pescadors santvicenters, vivien en unes condicions encara més precàries de les que vivien els pescadors actuals.

Tampoc és que el turisme sigui el summum del benestar. Hi ha evidències més que abastament per no creure en la gastada sentència que “aquí tots, directament o indirecta, viviem del turisme”. No debades, com més turistes vénen, les nostres rendes són més baixes.

Toquem de peus a terra. L’equilibri sempre serà la millor mesura de totes les coses. Si hi ha una part de la Cala Sant Vicenç que es va retre a la balearització, essent el Don Pedro un clar exemple, però no l’únic a la minúscula Cala de petites cales, també és ben veritat que la degradació d’aquell nucli respon més a una falta total i absoluta d’interès per part de l’administració pública (totes i cada una de les que hi tenen competències) que de les empreses privades.

PUBLICITAT