TEMPS DE FER OLI

407
L’amo en Joan i una collidora als Rafals (gener 1984). Fotografia de Josep Vicens.

Pere Llobera “Morou”

Aquests mesos de tardor és temps de collir oliva i dur-la a la tafona per fer oli. En els darrers trenta anys ha canviat molt la tècnica oliera; s’ha de tenir en compte que, mentre que abans pràcticament sols hi havia oliveres sembrades a la zona de muntanya -on l’oliva és molt difícil de collir-, avui en dia hi ha oliveres sembrades per tot Mallorca, tant pel pla com per la muntanya.

Els propietaris de finques petites sembren 30 o 40 oliveres, cullen l’oliva i la duen a la tafona per fer oli per autoconsum. Ara la recollida de les olives és més fàcil i ràpida, ja que darrerament s’utilitzen uns vibradors per tombar l’oliva i es posen teles al terra que faciliten molt la feina, així com també s’utilitza l’oliva encara verda i no es deixa madurar com abans. En temps antic les olives es collien d’en terra, és a dir, havien d’esperar que madurassin i caiguesin de l’arbre (les olives madures que tornen de color morat a Pollença se diuen grumeres). Aquesta era una feina que majoritariament feien les collidores.

Eren moltes les al·lotes dels pobles del Pla que cada any anaven a les grans possessions dels pobles de la Serra i passaven uns mesos fent de collidores: els deien “les Gallufes”. Moltes de les finques grans de Valldemosa, Deià, Sóller, Fornalux, Escorca… tenien la casa de les Gallufes, que era allà on vivien un parell de mesos les collidores i a on a vegades els vespres els joves del poble hi asistien per fer bauxa i qualque ball. A la finca de Bàlitx (Sóller) hi va passar una desgràcia i va morir una de les collidores; ho sabem, perquè el “novio” va fer escriure una glosa i són molts els que han cantat “La mort de na Margalida”, com na Maria del Mar Bonet o en Biel Majoral.

PUBLICITAT

Després de collir les olives amb els paners, una dona anomenada la buidadora arreplegava els paners plens i els buidava dins saquetes, i quan n’hi havia certa quantitat, les posaven damunt un ase i les traginaven fins a la tafona que tenien quasi totes les possesions. En fer-se fosc començaven a fer trullades -això era una feina que normalment feien els homes-, se solia fer de nit després d’acabar la jornada de collir i com diu la cançó popular:

La vida del tafoner
és molt bona si dormia
però de la nit fa dia
sempre duu son endarrer.

Per casualitat va caure en les meves mans el llibre Paraules i coses de fora vila una edició de 1996 del pobler Miquel Segura i el fotògraf pollencí Josep Vicens. L’autor descriu en aquest llibre una anada l’any 1984 a la finca pollencina dels Rafals on hi havia l’única tafona moresca que quedava en actiu, per assistir a “una nit de fer oli”. Amb unes magnífiques fotografies d’en Pep Vicens (que són un document fotogràfic i etnològic excepcional) ho conta així :

Record que era el dissabte de Sant Sebastià i jo vaig poder resseguir el procés d’elaboració de l’oli talment com es feia molts d’anys enrrera. Fou un viatge en el temps, una ocasió única per guaitar a les fondàries de l’antigor foravilera. Amb els ulls plens de curiositat vaig veure com l’oliva es depositava damunt la tramuja, mentre una mula fermada al trull donava voltes i esclafava el fruit amb el rul·lo. L’oliva esclafada quedava damunt la submola però l’amo en Joan i els seus fills convertits en tafoners la posaven dins els esportins. Mentrestant, ja tenien preparada la caldera d’aigua bullenta. Qualcú va assentar els esportins i el quintar va pujar. La pila d’esportins es va empetitir sota la presió descomunal de la biga. Així una vegada i altra, fins que el raig d’oli començà a devallar del bací fins a les piques. (…) En aquell mes de gener de 1984 a Pollença tant sols quedaven dues tafones en actiu. Trenta anys enrera n’hi havia trenta o quaranta, que produien molts de milers de litres d’oli.

Per altre part, en Rafel Tries en el seu llibre El contraban i l’estraperlo de la postguerra. Pollença 1939-1965 conta que a l’any 1941 a Pollença hi havia 57 tafones declarades, de les quals 3 eren industrials, i calcula que es podien arribar a produir de 70.000 a 80.000 litres d’oli anuals.

Jo record de jovenet haver pujat als Rafals amb el tio Tomeu Morou per veure fer oli i haver tastat el pa torrat i mullat amb oli acabat de fer. També record de més nin en sortir de l’Institut haver guaitat a la tafona de can Reiet que encara estava en funcionament.

Avui en dia moltes de les tafones de Mallorca han desaparegut o s’han convertit en menjadors d’hotels i restaurants. Les tafones en el seu bon temps eren autèntics temples de la pagesia de muntanya, amb la seva biga, la cuixera, el quintar, la tramuja, el trull i la seva atmosfera de fum i olor d’oli acabat de fer; ara n’hi ha moltes que com diu Miquel Segura s’han convertit en obscures i polsoses catedrals del trastum. L’amo en Joan dels Rafals li va dir aquesta glosa pollencina que xerra de les collidores de les finques dels voltants.

A can Conquestí, eu floret 
a ca l’Hereu, les muixelles 
a can Bosc, les malfeineres, 
no en parlem de can Cusset.
Trull de la tafona dels Rafals . Fotografia de Josep Vicens.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital
PUBLICITAT