Després de dos anys eixorcs de festa per mor del coronavirus, recuperam una instantània de fa exactament trenta anys.
I és que, passats els Reis, un ja pensa en Sant Antoni.
Vet ací, dues fotografies que, fa ja molts d’anys, ens va deixar Mateu Torrandell Cifre “Bisbal”. Les instantànies recullem molt bé l’ambient festiu: les colles d’amics fent bulla i el moment en què un jove esdevé heroi en coronar el Pi de Sant Antoni.
Començarem per al principi, dia 17 de gener de l’any 1963, Mateu Torrandell Cifre “Bisbal” va pujar al Pi de Sant Antoni. Aquella va ser la primera i la darrera vegada que hi va pujar. Per aleshores, “els joves no ens barallàvem per pujar el Pi com ho fan ara, sinó que cada any, un grup d’amics diferent tenia adjudicada la pujada”, així ho va dir Mateu en deixar-nos les fotografies.
De fet, el mateix Mateu va explicar que, en aquell temps, hi havia una Obreria de Sant Antoni que organitzava la festa. Concretament, ell va apuntar que Pep Cabanelles “Tereu” n’era el responsable. “Nosaltres ja li havíem demanat per l’estiu i sabíem que el lloc era per a nosaltres. Ara bé, no va ser fins el mateix dia quan entre tots decidírem que seria jo qui el pugés. Tots havíem begut un poc, com és normal, però com que jo sempre havia treballat al camp amb els meus pares, tenia molta facilitat per enfilar-me”, comentà.
Contràriament a allò que es pot pensar, pujar al Pi tampoc no era fàcil, “en aquell temps ja l’ensabonaven bastant”, explicà Mateu que se’n recordava bé que, aquell Sant Antoni de 1963, “va ser un dia que feia molt vent i això va dificultar la pujada. De fet, quan estava a punt d’arribar al ternal, el vent va tensar aquella corda i me vaig fer por, tant que vaig tornar a baixar fins a la segona corda. Però com que tenia un gran suport, vaig descansar uns moments i me vaig tornar a enfilar per amunt i a les cinc del capvespre ja l’havia pujat, perquè abans, com que eren bísties les que estiraven el pi, no es torbava ni la meitat en baixar de Ternelles”.
Dalt del Pi, hi va trobar una bossa plena de paperines, un gall i un bitllet de cinc-centes pessetes (tres euros), “que en aquell temps era una quantitat raonable que, junt amb el gall, ens va permetre fer un bon sopar al Puig per celebrar la pujada”, va assegurar Mateu.
Assolida la meta, la colla d’en Mateu varen voler celebrar-ho amb ell. Per això, “quan vaig acabar de pujar el pi tot el meu grup d’amics estava tan content que me varen dur a les espatlles fins a l’Almoina, per celebrar la pujada a la font del Gall”. La instània recull aquest moment. Davant la font de l’Almoina, s’hi poden veure d’esquerra a dreta i de baix a dalt: Joan “Patriarca”, Miquel “Picarol”, Biel “Polar”, Andreu “Raconer”, Pedro “Lloro”, Mateu Torrandell “Bisbal”, Tolo “Vallori”, Ramon “del Molí”, Pep Casesnoves “de l’Oro Negro”, Jaume “de Can Serra”, Joan “Calvo” i Antoni “Marratxo”.
