ROMPRE EN CAS DE DISCRIMINACIÓ LGTBI-FÒBICA

134

Miquel Rosselló Xamena, estudiant de Dret i Ciències polítiques

Ser homosexual, lesbiana, trans* o assumir la dissidència del sistema sexe-gènere sembla fàcil avui en dia. Aquells que formam part d’allò que en diuen la comunitat LGTBI+ no ens cansam de sentir que “hem avançat molt” o que “abans la situació era pitjor”. Però “lo mejor es enemigo de lo bueno”, com diu una amiga sempre. La millora no implica que ara estiguem bé. A les marietes, bolleres, marimachos, reinones i
amanerats varis ens continuen insultant pel carrer, encara som discriminats als nostres llocs de treball, continuam essent una de les comunitats amb més precarietat… No tot està fet. I, si se’m permet, una part de la responsabilitat és que, fins i tot allà on hem avançat, no s’ha entès bé cap on ho hauríem d’haver fet.

Posaré un exemple personal: fa cosa d’un any i mig vaig entrar com a practicant i voluntari a l’Observatori contra l’homofòbia (OCH) de Catalunya. La seva funció és atendre totes les incidències LGTBI-fòbiques de Catalunya, assessorar jurídicament i ajudar a la víctima. La meva sorpresa era que tot i tenir lleis de protecció a la comunitat LGTBI+ i tenir institucions i administracions dedicades a aquestes atencions,
la majoria de casos (a Barcelona, prop d’un 60%) quedaven sense denunciar i, si es denunciaven, pocs casos acabaven amb una resolució satisfactòria als tribunals o a les administracions. Això m’ha portat a investigar quin és el dret antidiscriminatori LGTBI+ i per quin motiu no resulta eficient ni eficaç per fer allò pel qual es va crear.

Un motiu central neix de la dogmàtica de la llei (què és una manera tècnica de dir “de les incoherències i les contradiccions de la llei”). El dret antidiscriminatori LGTBI+ a gairebé per tot de l’Estat (i també a Mallorca) té dues potes: l’administratiu i el penal. El primer s’ha desenvolupat en el marc autonòmic. En el nostre cas és la Llei 8/2016 o Llei LGTBI Balear. Allà es desplega un seguit de supòsits que són sancionables per ser discriminatoris. Ara bé, i per fer la crítica breu i general, molts d’aquests supòsits
coincideixen amb el Codi penal. Així, el Codi Penal cobreix gran part de les conductes que es denuncien, però els preceptes dels delictes d’odi no són clars (i a causa de ser recents, tampoc no estan consolidats a la jurisprudència). Això genera confusió en la seva aplicació, ja que si és delictiu, per damunt van els tribunals abans que les lleis i les multes administratives. En resum: mai sabem si anar a allò administratiu o penal… i entre la confusió, res queda atès.

PUBLICITAT

A això se li suma el problema que té el Poder Judicial en apreciar la LGTBI-fòbia. Sols per posar un cas: el darrer assassinat LGTBI-fòbic jutjat, el Cas Abil, a la sentència d’apel·lació es va dir que no es podia considerar que la motivació fos l’homofòbia. Els fets varen ser els següents: un home clava múltiples ganivetades a un altre després d’una festa perquè la víctima, també home, se li havia insinuat. El jutge argumenta, descartant l’homofòbia, que les motivacions que el porten a l’assassinat haguessin
pogut ser altres. Posa com a exemple les drogues o l’alcohol. Si el lector imagina el mateix cas, però en un supòsit de violència de gènere, estic segur que no tendria cap dubte que el masclisme s’hauria d’haver apreciat i que ningú hagués dit en cap cas que un home va matar una dona perquè havia begut. Sembla que la regla no és la mateixa per nosaltres.

A banda del qüestionament constant dels tribunals, els procediments penals i administratius presenten, seguint la sociologia del dret antidiscriminatori, alguns problemes claus. El primer és que reprodueixen l’esquema víctima-agressor: la conseqüència de la violència no és una concepció sistèmica de discriminacions, no és que tota la societat tengui una concepció nociva contra les persones LGTBI+, sinó una poma podrida, és a dir, que hi ha hagut una mala persona que ha actuat malament i se l’ha de castigar. No qüestiona el context on aquesta persona ha crescut i, sobretot, no parla si posar una multa realment ajuda a aquesta persona a informar-se sobre la realitat dels gais, lesbianes o trans* a qui ha ofès. L’altra cara de la moneda: la persona ofesa és una víctima a protegir i, per tant, no té agència pròpia. La víctima ha de romandre passiva al procediment i ha d’estar a les ordres del que se li digui. L’acompanyament psicològic i social és baix. La víctima, a més, ha de reviure un cop i un altre la violència i la discriminació soferta, amb el cost emocional que això suposa.

El segon problema és que no s’assumeix la interseccionalitat, això és tenir diversos eixos de discriminació que actuen en un context determinat. És evident que una dona trans* migrada té una posició de més precarietat al treball que un home gai de classe mitjana amb formació. Això explica en gran part perquè uns no denuncien i els altres sí davant una discriminació LGTBI-fòbica al treball, no? El dret per si mateix fa poc cas d’aquestes circumstàncies. I ja la darrera problemàtica: les discriminacions per posició
social. La covid-19 ens ha donat un bon exemple d’això. Al llarg de la pandèmia vàrem veure com els nivells de contagi es reparteixen de manera diferent entre la població en funció de determinades categories (classe, identitat de gènere…). Així, la vulnerabilitat laboral de la dona migrada trans* que abans parlàvem la pot portar a viure en un edifici compartit i no poder-se aïllar tan fàcilment com altres persones. Segur que, al final, tendrà un risc de contagi més alt. No queda dubte que és una discriminació (degut a una posició social, té un tracte diferent), però aquesta no serà atesa per les lleis d’odi o
LGTBI+ i les administracions han omès tenir una perspectiva LGTBI+ en les polítiques contra la pandèmia.

Amb tot això no vull dir que aquestes lleis no serveixin de res. Al contrari: el que planteig és que no funcionen soles. Hi ha una necessitat imperiosa que hi hagi un moviment LGTBI+ organitzat que assessori les persones afectades per discriminacions i que garanteixi el seu accés a la justícia, tenint en compte els condicionants socials. Però, i si aquesta justícia no és possible? I si no atén el cas per part de les autoritats? Audre Lorde, Angela David i el moviment de la justícia transformadora ens han ensenyat a pensar mons de com combatre a la discriminació sense la necessitat d’acudir a tribunals i policies. El secret és retornar a la comunitat i a posar el focus en les experiències de les persones. I ajudar en els contextos on passa la discriminació amb formació i redistribució de privilegis. Per sort, a les Illes i a Mallorca tenim gent que treballa, en part, en aquesta línia. Ben Amics, l’entitat LGTBI+ de referència, fa
atencions a membres del col·lectiu i a joves LGTBI+. A més, hi ha els Serveis d’Atenció Integral davant la LGTBI-fòbia (els SAI) que es van posar en funcionament el Ara ens cal aprofundir als pobles, a les organitzacions socials ja presents, per formar-nos en com fer front a les discriminacions. També des de les administracions hi ha opcions per avançar: perspectiva queer de les polítiques i renda bàsica universal.

Al final en cas de discriminació, abans d’anar a tribunals, assegura’t d’estar acompanyat, de tenir una xarxa de professionals i d’amistats que t’ajudin i de gent que ja hi ha passat. I és que sempre hi ha la comunitat LGTBI+ preparada per tu, a Pollença i arreu. Mai estaràs sola. Sols hauràs de rompre el vidre del sistema en cas de discriminació… i totes hi serem per ajudar-te.

PUBLICITAT