REIB  FISCAL:  NO  ÉS  EL  QUE  NECESSITAM, PERÒ  ÉS  UN  PRINCIPI

353

Miquel Rosselló Xamena – Estudiant de Dret i Ciències polítiques i de l’administració (UB)

Un professor una vegada me va dir: “Si vols fer un món millor, comença pensant com pagar-lo”. I tenia raó. No hi ha polítiques públiques sense un pressupost darrera i no hi ha pressupost sense una política fiscal determinada. La fiscalitat d’un país determina els límits de possibilitat de la construcció d’un poble: condiciona el model econòmic que es vol, garanteix o –com massa bé sabem– destrueix els serveis públics, permet unes actuacions estratègiques i no unes altres…

Com es determina tot plegat? Idò les polítiques fiscals possibles són un joc d’equilibris entre diferents instàncies en desigualtat de poder i on Estat, Europa, autonomies i mercats s’entremesclen. Certament, seria ideal poder tenir una sobirania fiscal plena: decidir-ho tot des de la illeta estimada. Ara bé, el món actual és més complex: potser podem començar per plantejar-nos quines eines immediates podem disposar per superar els reptes que tenim.

Quins són els nostres reptes actuals? Bé, en podríem fer una llarga llista de greuges, però per ser concisos, no crec que sorprengui si dic el monocultiu turístic i els sobrecosts per mor de la insularitat. El primer ens porta treballs precaris, de baix valor afegit i té un alt impacte ambiental. Alhora, el més greu: genera una dependència enorme de l’exterior, com ha provat la crisi de la Covid-19 quan totes les fronteres han estat tancades. El segon repte, els sobrecosts, és quantificable: 800 milions d’euros anuals que equivaldrien a un aranzel del 16 al 20% a tot producte que entra a les Illes. Quasi res!

PUBLICITAT

Ara la pregunta és: què tenim per canviar-ho? L’instrument previst, per desgràcia, no és l’atribució de competències legislatives en matèria fiscal, és a dir, tenir eines sobiranes. Som modestos: sembla que ens conformam amb el Règim Especial de les Illes Balears (REIB), una regulació estatal negociada amb les Illes que planteja alguns “trets diferencials”. Aquesta proposta és una solució habitual a altres territoris illencs del nostre entorn. Si ho comparam, aquests tipus d’statuts especials solen tenir dues potes: una econòmica (inversions directes, subsidis…) i una fiscal (tractament diferenciat dels tributs). Pel que fa a la primera, les Illes ho tenim aprovat. Res més… perquè no s’aplica. El Factor Insular, que hauria de servir per contemplar de manera diferenciada les realitats de les Illes als Pressuposts Generals de l’Estat, ha quedat massa cops en una promesa incomplerta, amb recursos al Tribunal Constitucional inclosos. La segona pota del REIB, la fiscalitat diferencial, està en quarantena sobre una taula d’un Ministeri. Seguim esperant la seva aprovació. En definitiva, esperam promeses per totes bandes i, ja se sap, qui espera…

Com pagar les Illes que volem amb el REIB? Si miram els règims fiscals especials d’altres realitats insulars, la resposta sempre és similar: una rebaixa dels imposts indirectes (principalment, l’IVA) per compensar els sobrecosts al consum final dels productes de primera necessitat i, en segon lloc, un règim d’incentius fiscals per sectors estratègics. Així és, en part, a l’ampli règim de Canàries, considerada Regió Ultraperifèrica per la Unió Europea. Ara bé, també és l’aposta de moltes illes mediterrànies que, sense la consideració d’ultraperifèria, han aconseguit aplicar les dues polítiques: IVA especial i incentius per la diversificació.

Què diu el REIB? Idò el nostre text en quarantena, negociat i traslladat per a la seva aprovació, queda curt. Per començar, no es planteja una regulació especial d’un tipus reduït específic d’IVA illenc per determinats productes. A Còrcega, un règim així ha donat bons resultats en determinats productes de primera necessitat que sofreixen d’elevats sobrecosts degut a la dependència exterior de producció o de matèries primeres. A les Balears sembla que seguirem pagant.

I els incentius? Com a mínim sí es contemplen al borrador que té el Ministeri. Parts positives: planteja bonificacions per als productors locals, fent més competitives les nostres indústries i terres. Ara bé, sembla deixar la porta oberta a incentivar les inversions en més turisme, per rehabilitar zones madures. Canviar el model econòmic no és canviar turisme per turisme, no? En qualsevol cas, és una passa perquè també permet a les Illes començar a fer apostes estratègiques d’economies de més valor afegit i de diversificació en altres sectors.

En definitiva, quedam lluny d’aquella sobirania màxima que plantejava a l’inici, però sí es presenta una oportunitat per millorar la nostra situació. El REIB fiscal actual no suposa un canvi radical de model econòmic, però ens obri les portes a poder fer passes si ho combinam amb polítiques autonòmiques valentes. No equilibra la balança, però la fa més justa davant una situació insostenible. No, no és el que necessitam i, molt possiblement, no és el final del camí. Això sí, podria esdevenir un principi. Ens cal lluitar per encaminar la proposta cap a una política fiscal ambiciosa per canviar de model econòmic cap a la diversificació, la sostenibilitat i la justícia social. A quantes portes hem d tocar perquè ens escoltin i perquè l’aprovin?

PUBLICITAT