QUAN LA TRADICIÓ ES CONVERTEIX EN UNA OBRA D’ART

1126

Aquest divendres 1 d’octubre a les 20:00 al Claustre de Sant Domingo s’estrenarà la pel·licula documental U Pi, sobre el Pi de Sant Antoni de Pollença. Compartim l’article que ha escrit l’historiador Pere Salas sobre aquest documental, del qual diu que “està destinat a marcar un abans i un després en aquesta festa”.

QUAN LA TRADICIÓ ES CONVERTEIX EN UNA OBRA D’ART

Pere Salas

Estic d’acord amb Odo Marquard quan defineix la festa com un parèntesi, una moratòria a la quotidianitat o una cosa excepcional, allunyada dels nostres quefers diaris. D’aquesta forma, es diu, ens separam radicalment dels animals, que només poden viure la vida i ens apropam a Déu, que només la contempla en una permanent festa.

Les festes tradicionals participen d’aquests atributs. Són dies únics del calendari, però alhora celebren una identitat connectada amb un passat més o manco llunyà de forma conscient o inconscient. Prenen significats religiosos, cívics i comunitaris, també polítics. Són disbauxa, efectivament, però cohesionen els participants tant internament com de cara a l’exterior, alhora que sacralitzen els espais on tenen lloc els encontres i rituals propis de la festa. Paradoxalment, la relació amb el passat és ambigua. La festa sempre és moderna i pròpia del present, però no pot escapar d’unes arrels de temps immemorial. Aquesta connexió entre l’ara i l’abans les fa excepcionals.

PUBLICITAT

En essència el Pi de Sant Antoni és tot això. I molt més. No oblidem que hi ha diverses festes. La de l’antropòleg és diferent de la de l’historiador i ambdós no la veuen igual que els participants i espectadors, que tampoc no la perceben de la mateixa forma. En un altre cantó hi ha la festa dels mitjans de comunicació, relatada per periodistes i assessors, però també hi ha la dibuixada, fotografiada i filmada pels artistes. Lògicament sense els participants no hi ha celebració, però la imatge que en tenen i en tenim, és molt més àmplia i compartida del que pugui semblar a primera vista.

Precisament, una de les novetats del projecte del productor és que ha intentat superar tota aquesta pluralitat d’imatges per condensar-la en un documental de dues hores, titulat, senzillament, U Pi. No hi ha dubte que està destinat a marcar un abans i un després en aquesta festa i en el conjunt de Sant Antoni a Pollença. Com no podia ser d’altra forma, es tracta d’una visió pròpia, en la qual el ritual entorn al Pi flueix agombolat per una música tan inesperada com adient. És el primer motiu pel qual consider aquest treball com una obra d’art en si mateixa. No ha sortit per casualitat. Al darrere hi ha més de tres anys de feina, en els que s’han fet trenta entrevistes amb incomptables hores de gravació i la corresponent transcripció; després s’ha editat i sonoritzat el material fins pràcticament el dia de l’estrena. Igualment, no ens podem oblidar del treball d’uns dos-cents col·laboradors que ho han fet possible. Tot plegat és la primera passa per obtenir un resultat sorprenent.

Per altra part, la segona gran virtut, és que el documental, tot i la forta càrrega personal que conté, aconsegueix ser una expressió coral. De fet, no està ni tan sols firmat (l’únic error que hi veig, però aquesta és una altra història) i molt manco té un narrador que faci de guia per a l’espectador. Es podria dir, fins i tot, que falta un missatge explícit que en marqui l’autoria. El discurs, present en tota obra d’art, però, hi és. Amb el pas dels minuts, els fets i les veus dels protagonistes, participants, espectadors, analistes… van despullant la festa minuciosament sense que ni ens adonem. I alhora, com les peces d’un trencaclosques, es va recomponent una imatge producte de cents, de milers de bocins. Cada un presenta una vivència molt particular de la festa que, sumats, composen el gran fresc d’U Pi. La pel·lícula aconsegueix d’aquesta forma el miracle que no hi hagi un sol discurs, però sí una festa única que representa tot un poble.

Aquesta és una tercera qüestió que no passarà per alt l’espectador, Pollença esdevé el marc que fa possible U Pi. Però un altre cop es juga amb la diversitat i la unitat, amb el que és local i el que és cosmopolita. El Pi de Sant Antoni és un símbol de la modernitat de la Pollença actual. No debades, les primeres veus del documental són en anglès. Però a ningú escapà que la festa és local, tradicional, amb uns orígens que es perden en el temps, fruit de la superposició històrica de moltes veus i discursos que han precedit el nostre temps. Però també, una altra meravella del film, és present en altres indrets llunyans.

Efectivament, i ja per anar acabant, el Pi de Sant Antoni és pròpiament pollencí. Però gairebé té voluntat pròpia. No és un simple actor passiu, sinó que aplega voluntats i formes de veure la vida en una empresa comuna, tal com fan en altres pobles. Per això, en un moment donat, quan pensàvem que ja ho sabíem tot d’ell, emergeix per sobre de Pollença i esdevé universal. Un altre joc magistral de contrastos del documental, que combina allò que és local amb el món global. Ens reconeixem en els rituals i la força que implica la pujada o en la joia i alegria d’unes celebracions llunyanes en què, paradoxalment, les cares, vestits i paratges ens resulten totalment desconeguts. Una al·legoria del que té de diferent i comú la humanitat.

El proper dia 1 d’octubre no serà Sant Antoni. Al claustre de Sant Domingo, tampoc no pujarem al Pi. Però gaudirem d’una obra d’art que cada un de nosaltres, d’ara i dels temps passats, ha contribuït a fer realitat.

WHEN THE TRADITIO BECOMES WORK OF ART

Pere Salas

I agree with Odo Marquard when he defines the fiesta as a parenthesis, a suspension of daily life, or something exceptional, removed from our usual routine. In this way, he says, we radically distinguish ourselves from animals, who simply live, whilst we are brought closer to God, who contemplates life as a permanent fiesta.

Traditional fiestas take on these characteristics; unique days of the calendar which celebrate, in a conscious or unconscious way, a connection with a somewhat remote past. They take on religious, civil, communal and political meanings. Debauchery, essentially, but they bring together participants, both internally and with a view to the outside, whilst sacralising the space where the rituals and encounters of the fiesta take place. Paradoxically the relationship with the past is ambiguous. The fiesta is always modern and owned by the now, but it cannot escape from their roots in time immemorial. This connection with the now and the past is what makes them exceptional. 

The essence of the Pine of Sant Antoni is all of this, and much more. We shouldn’t forget that fiestas are diverse; the anthropologist’s view is different from the historian, and neither see them in the same way as the participants and spectators, who themselves view the fiesta uniquely. On another side, there is the fiesta of the media, told by journalists and producers, and also the view from the illustrator, the photographer and the filmmaker. Logically, without the participants there is no celebration, but the view they have is wider and more shared than what may appear at first sight. 

An innovation in itself is that this project has attempted to overcome this plurality of images to condense it into a two hour documentary, titled, simply “U Pi” (The Pine). There is no doubt that it is destined to mark a before and after in the fiesta of Sant Antoni of Pollença. 

Of course, the film’s vision is unique, with the ritual surrounding the pine being embraced by a soundtrack as unexpected as fitting. This is the first reason why I consider this film as a work of art. It hasn’t been made by chance; behind are more than three years of work in which more than thirty interviews have been made, innumerable hours of recordings and transcription. Afterwards, the material has been edited and sountracked, practically up until the day of the premiere. Likewise we should not forget the work of around two hundred collaborators who made it possible. All together, it has resulted in something quite remarkable. 

On the other hand, another great virtue is that the documentary, despite having a distinct personal vision, achieves a choral expression. In fact, it’s not even signed (the only mistake I see, but that is another story) and nor does it have a narrator to guide the spectator.  We could even say that it lacks an explicit message that marks its authorship. The discourse, however, is there throughout all the work of art. As the minutes go by, the acts and voices of the protagonists, participants, spectators and analysts – they undress the fiesta meticulously without us even noticing it. And at the same time, like the pieces of a puzzle, a picture is formed of hundreds, thousands of parts. Each one presents a particular view of the fiesta, which collectively composes the great fresco of U Pi. 

This is a third point which the spectator will not miss – Pollença becomes the framework that makes U Pi possible. The film plays with ideas of diversity and unity, what is local and what is cosmopolitan. The Pine of Sant Antoni is a symbol of modern day Pollença. Not in vain, the first voices of the documentary are in English, but nobody misses that the fiesta is local, traditional, and with origins lost in time, the result of the historical overlapping of many voices and discourses that have preceded our time. 

Effectively, to finish off, the Pine of Sant Antoni is strictly Pollensin, but it almost has a will of its own. It’s not a simple, passive actor, but it brings together the wills of others and forms of seeing life as a community. This is why, at one point, when we thought that we knew everything about it, it emerges beyond Pollença to become universal. Another masterful play of contrasts within the film is that it combines that which is local with the global world. We recognise ourselves in the rituals and force required in the climb or in the joy of far away celebrations in which, paradoxically, faces, clothes and landscapes are totally unknown to us. An allegory of the differences and commonalities of humanity. 

Next October the 1st will not be Sant Antoni. At the Cloisters of Sant Domingo nor will we climb the Pine. But we will enjoy a work of art that each one of us, from now and times past, has contributed to make real.” 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital