PUIG DE MASSANELLA I PAS DE NA BEL

243
Imatge captada durant l’excursió pel puig de Massanella i pas de na Bel.

Tomàs Vibot

Dades tècniques

Catalogació: Dificultat mitjana-alta.

Durada: 4’30–5 hores.

Terreny: Pista i camí de muntanya fins al cim. Fora camí la davallada.

PUBLICITAT

Observacions: El pas de na Bel (topònim que sembla de tradició moderna) és un d’aquells indrets ben oblidats, tant pels excursionistes com per la pròpia serra. És, sens dubte, una interessant ruta per als cercadors de nous racons a descobrir, on es té garantida la més absoluta solitud.

Aproximació

Iniciam l’excursió al coll de la Batalla, situat a la carretera Inca-Lluc al km. 14’8, on hi ha la benzinera i el bar-restaurant homònim.

Itinerari

El pas de na Bel s’ubica a la cara nord del massís, molt més a prop del Frontó que no pas del cim del puig de Massanella, on s’obre l’únic tall net per on discorre aquest pas alternatiu i poc còmode. Proposam aquí fer-lo de baixada.

Des del coll de la Batalla pujam per la ruta normal al puig de Massanella, que en els primers metres coincideix amb el camí vell de Lluc (senyalització). Un cop passat el portell, després d’un centenar de metres més amunt, trobarem la font del Guix i després un camí cap a la nostra dreta: el seguim. L’itinerari dibuixa primerament una sèrie de revolts i més amunt pren clara direcció ponent.

Assolirem la barrera que entra dins Coma-freda. Metres més endavant, a la dreta del camí, el conjunt arquitectònic de les cases, auster i genuí, es podrà contemplar. A davant nostre ens acompanyarà l’imponent Frontó, i a rere, tota la carena que puja fins al cim del puig de Massanella.

Finalment arribarem a una cruïlla on neixen tres camins. Nosaltres optarem pel de l’esquerra, el qual arrenca al cap de cantó d’una paret seca. Aviat el camí esdevé de ferradura. A mesura que puja, deixam de banda diversos rotles de sitja. En pocs minuts desembocarem en un camí de carro, actualment convertit en pista forestal.

Tombam cap a l’esquerra, en sentit ascendent, mentre el camí descriu diversos revolts. Contemplarem restes de barraques i rotles de sitja fins assolir el coll de la Línia, amb els seus emblemàtics pilons.

Passarem entre les dues montjoies i començarem a ascendir per un camí de ferradura lent i esforçat, però que esdevé un dels més bells de tramuntana. Després d’uns trenta-cinc minuts d’ascens, tornarem a trobar de bell nou una altra fita que ens indica les dues vies possibles per assolir el cim: per la font de l’Avenc o pel pla de la Neu. La primera és més dura, amb un camí no tant marcat, però amb la garantia de pal·liar la set a la font; la segona és més suau i ens possibilita la visita a la casa de neu. Ambdues opcions estan força senyalitzades amb fites i marques damunt la roca.

Un poc més amunt del pla de la Neu, els dos camins s’uneixen per assolir el cim, el qual ens queda just davant. El corona un vèrtex, alçat damunt el penya-segat. La vista que se’ns ofereix damunt paga l’esforç de pujada: el puig Major, el puig Roig, el Caragoler de Femenia, el puig de n’Alí, el puig Tomir, les badies d’Alcúdia i Pollença i un ben llarg etcètera.

Després d’haver rebut amb escreix la nostra dosi setmanal d’aire summital, davallarem per la carena, fora camí, en direcció llevant, cap a la punta coneguda com el Frontó. A l’esquerra s’espargeix el llarguíssim comellar que puja al coll de les Cases de la Neu, amb les restes d’aquest dipòsit i la malmesa font. Des d’aquí, el puig d’en Galileu esdevé un dels protagonistes.

Damunt la carena l’itinerari és del tot anàrquic i sinuós. Botarem i flanquejarem algunes escletxes i dolines, i no descartam col·locar alguna mà sobre la roca per assegurar millor la passa. A davant tendrem com a referència sempre el Frontó, un dels racons més fotogènics de tot el massís, ja que s’eleva altiu i desafiant damunt la vall de Coma-freda. Al fons, el solitari Tomir, custodiant Pollença.

Per trobar el pas cal posar molta atenció i per ventura aplicar un poc de paciència. Es tracta d’una escletxa neta, cisellada cap a tramuntana, l’únic pas evident dins tota aquesta correguda timba. Això sí, tenim la inestimable col·laboració d’una fita que ens indica inequívocament la direcció a seguir, a més d’una heura. La trobarem en la zona més planera que hi ha abans d’arribar al Frontó. La manera de localitzar amb eficàcia el pas és anar sempre el més acostat a la timba possible.

En pocs metres haurem sortit del tall i ens trobarem dins una llarga i penosa rosseguera, per la qual davallarem de la manera més àgil i prudent possible. A rere, a mesura que baixem, els penya-segats del massís semblaran voler caure damunt nosaltres.

Finalment, amb molta polsina a les botes, arribarem a la pista, l’única virtut de la qual en aquest moment és la de relaxar la passa. Tombam cap a la nostra dreta i iniciam la davallada. Deixarem a l’esquerra la font de la Teula i, més avall, recomanam una mossegada a la font de Coma-freda (grafiada sobre algun mapa com la font del Poll), amb la seva anciana mina d’on surt una saludable aigua.

Des d’aquí, si continuam per la pista tornarem a enllaçar amb el camí que hem fet servir de pujada. També des de la font hi ha unes dreceres fitades que ens duran fins a la cruïlla de les cases de Coma-freda, i des d’aquí, de bell nou al coll de la Batalla.

PUBLICITAT