PALAUS  DEL  POBLE,  CONSTRUIR  REFUGIS  PER  TOTHOM

400

Miquel Rosselló Xamena

Davant xocs econòmics, es pensa en estímuls i ajudes a les persones afectades. Quan hi ha una onada de calor, es reforcen els bombers per possibles incendis i l’atenció primària per cops de calor. Ara bé, ningú pensa en la importància de les llibreries o de les places. I és normal. Tampoc ho va fer el sociòleg americà Eric Klinenberg. En el seu llibre recomanadíssim de Palaces for the people exposa una investigació que duia a terme sobre els efectes socials d’una onada de calor a la ciutat de Chicago, Estats Units. Allà es va adonar que la calor havia afectat especialment a determinats barris i no a altres. Des del seu despatx va intentar investigar per què ocorria aquest fenomen, però no va trobar disparitats significatives que poguessin donar resposta a la diferència geogràfica de mortalitats a causa de l’onada. Aquí va ser quan va decidir calçar-se i fer carrer. Llavors ho va trobar: el que ho explicava eren les infraestructures socials, petits “palaus del poble” on la gent es troba, fa vida cívica i que, al final, retornen en més comunitat i més benestar.

La diferència entre uns barris i altres no era tenir més serveis de salut, per exemple. Era més senzilla: la presència d’equipaments públics, espais urbans cuidats i verds, comerços vius, piscines públiques… En definitiva, espais físics amables on la gent pogués interactuar, mesclar-se, refugiar-se, veure les seves necessitats i cuidar-se mútuament. Espais oberts, comuns, sense barreres d’entrada per classe, propietat, llinatge, gènere o ètnica. Aquestes places, llibreries, botigues… mancaven a la resta de barris on l’isolament de les persones feia que la gent no tingués una xarxa de suport, que estigués més exposada a la calor sense ajuda i que, el desenllaç fossin més mortalitats. I és que en cas d’emergència (per calor, pobresa, malaltia o incident) es necessita una comunitat la darrera… I sense emergència, també.

Enguany, i aquí crec que no descobreixo res a ningú, hem tingut onades de calor constants (de fet, podem deixar de dir onada al que ve per quedar-se?). Vivim en una emergència climàtica. Qui ho negui, que surti al carrer a migdia i ho comprovi. La pregunta és: tenim la xarxa d’infraestructures socials forta i adaptada al món que ens ve? I una pregunta encara més important: arriba a tothom per igual aquesta xarxa? Aquestes preguntes són pertinents perquè un municipi no pot oferir ajudes milionàries per fer front als costos d’una crisi inflacionària de l’energia per fer front a la calor. Tampoc pot reforçar un servei de salut que no és de la seva competència. Ara bé, sí que pot habilitar espais, transformar-los i fer-los nius d’un capital social d’ajuda mútua.

PUBLICITAT

Anem a la primera pregunta: Pollença té els espais físics, els punts de trobada suficients per obtenir la resiliència social necessària per fer front als reptes del món actual? És innegable que som un poble que ha augmentat en els darrers anys en espais de trobada: Can Llobera, la biblioteca del Moll, saló parroquial… Alhora, tenim projectes en marxa que poden esdevenir nous palaus del poble: Can Escarrinxo, la Fàbrica, Can Villalonga, el Capítol… Alhora, hi ha espais socials dinàmics com Can Bum o el Club Pollença. De tota manera, hi ha barris que han perdut molta de la vida comercial que tenien, molts comerços estan tancant i, al centre, espais que abans eren de tots, estan cada cop més aliens a ser punts de trobada pel poble per un benefici privat pel turista. Per tant, no estam malament, però podríem estar millor.

La segona pregunta es respon sola: Són aquestes infraestructures socials iguals per tothom? No. És innegable que no fa front igual a la calor una persona a un pis no habilitat amb aire condicionat a un carrer de segona línia el Port de Pollença que una persona amb piscina privada d’una urbanització. Per aquest motiu, espais com les piscines municipals, platges cuidades o comerços de tota la vida esdevenen vitals sobretot per la primera, reduint les disparitats socials davant l’emergència. Aquí és on vull arribar.

Moltes de les infraestructures socials tenen la barrera de pagament en moments d’onada de calor (bé perquè siguin espais privats o per externalitzacions). Alhora, hi ha disparitats geogràfiques entre on es localitzen (quin equipament comú té la Cala? Com són els del Port de Pollença i els de Pollença?). És hora que davant una realitat climàtica de creixement de temperatura s’habilitin nous espais o es llevin barreres dels existents durant, almenys, les onades de calor. Això és el que moltes ciutats han titulat “refugis climàtics”: espais de concurrència pública que les administracions habiliten amb ombra, aigua i serveis per fer front a la calor a través d’espais de governança amb actors privats i socials. I els refugis climàtics tenen el segon efecte, el de ser palaus del poble: esdevenen zones d’interacció i xarxa de suport en un moments de crisi. La gent allà es coneix, es reconeix en la seva diversitat i s’ajuden, indirectament, en els problemes que poden tenir. I això, com ens diu Klinenberg, és guanyar vida digna per a tots. Sense barreres, sense classes, sense desigualtats.

Fer aquests refugis climàtics i socials en els temps que ens corren esdevé vital… i té un cost relativament baix pel retorn social positiu que tenen. No estaria de menys que l’Ajuntament aprofités la xarxa d’infraestructures socials que tenim per fer espais resilients contra la calor, l’isolament i la divisió social creixent del nostre món contemporani.

PUBLICITAT