MARIA SUAU SANS, UNA CIENTÍFICA NÒMADA ARRELADA A POLLENÇA

1127
Maria Suau Sans.

Maria Suau Sans és graduada en Ciències Biomèdiques per la Universitat de Barcelona. En aquests moments, estudia un Máster en control de malalties infeccioses a la London School of Hygiene and Tropical Medicine. Ha fet pràctiques relacionades amb les malalties infeccioses a l’IS Global de Barcelona (treballant en malària), Universitat de Maribor d’Eslovènia (Clostridium difficile), Universitat de Cambridge (Campylobacter jejuni) i Institut de Medicina Tropical d’Anvers (Malalties oblidades/desateses). I ha fet feina durant un any en recerca dins l’àmbit de desenvolupament de vacunes universals per coronavirus i virus d’influenza.

Aficionada a la lectura, a la cuina, a viatjar i a l’excursionisme, de cara al futur li agradaria dedicar-se a l’epidemiologia de camp i treballar per ONGs tipus Metges Sense Fronteres en el control de brots infecciosos i, si pot esser, combinar-ho amb recerca acadèmica dins el mateix camp.

Pollencina de naixement i de sentiment, ha viscut a Palma, Barcelona, Bèlgica i Anglaterra. De fet, “sempre venc a passar les vacances de Nadal, Pasqua i estiu a casa. Encara que els amics em fan broma dient que sóc una nòmada, sempre consideraré Pollença casa meva, és on hi tinc les arrels”.

Quan i com decidires que volies ser científica?

PUBLICITAT

De ben petita ja m’agradava molt fer “experiments”, per Nadal acostumava a demanar als reis regals tipus Quimicefa o un microscopi, i quan me demanaven què volia ser de gran contestava “investigadora”. Més endavant, a l’escola i l’institut, vaig començar a tenir molts dubtes perquè m’interessaven la majoria d’assignatures: història, literatura, biologia, filosofia… Va ser després de conèixer un al·lot que es dedicava professionalment al control de brots de còlera en contextos de desastres naturals i d’ajuda humanitària que me vaig començar a decantar per aquest tipus d’estudis. Al meu parer, aquesta via em permetria combinar múltiples àrees de coneixement i aplicar-les en pro de la millora de la salut de les persones.

Maria Suau Sans de nina, en una fotografia aportada per ella mateixa.

T’has trobat amb alguna “dificultat” pel fet de ser dona?

Fins ara no m’he sentit directament discriminada pel fet de ser dona, però sí que hi ha certes actituds que tal vegada són més subtils, que estan relacionades amb com se’ns sociabilitza des de petites pel fet de ser dones i que acaben tenint un impacte en el reconeixement de la nostra feina i/o capacitats. Per exemple, dins contextos acadèmics mixtos, a les al·lotes en general, ens costa més ser assertives i reclamar allò que creiem que s’hauria de fer o com s’haurien d’interpretar uns resultats, els homes acostumen a ser més confiats i tenen menys por a fer afirmacions o exposar els seus punts de vista en veu alta, tot i que tampoc siguin experts en la temàtica que s’estigui discutint o no hagin sigut els responsables de l’estudi.

Per què et decantares per les Ciències Biomèdiques?

Quan em vaig començar a sentir atreta per la idea d’epidemiologia de malalties infeccioses, la carrera de Ciències Biomèdiques em va semblar una bona opció dins el camp de ciències de la salut per aprendre sobre la el cos humà des de diferents punts de vista, i sense haver de fer tota la part clínica que implicava estudiar Medicina. Per a mi, la biomedicina és una eina que puc utilitzar dins l’àmbit humanitari per intentar tenir un impacte social positiu.

Explica’ns breument en què consisteixen aquests estudis i quina aplicació tenen a la societat.

El grau de Ciències Biomèdiques se centra en entendre l’estructura i el funcionament del cos humà en l’estat de salut i malaltia, el que inclou l’estudi de determinants de la salut, d’entre els quals destaca el paper de la genètica i l’ambient. El grau integra coneixement de diferents disciplines com la bioquímica, la fisiologia, la microbiologia, la biologia cel·lular, la salut pública o l’estadística per tal de donar una visió general de les causes darrera les malalties i les eines que tenim per millorar el seu estudi, diagnòstic, cura i/o prevenció. A nivell d’aplicacions, la principal sortida és la recerca (dins l’àmbit públic o privat), però també t’obre altres portes: divulgació científica, Biòleg intern resident, assessoria, etc.

Ara mateix, en quin projecte treballes?

Ara mateix estic estudiant un màster de control de malalties infeccioses. Aquest programa està dissenyat per estudiar malalties infeccioses des d’un punt de vista interdisciplinari. Jo m’estic centrant més en cursar assignatures de caire epidemiològic i de salut pública, perquè és cap on vull centrar la meva carrera.

Imaginaves que viuries una pandèmia com la del coronavirus?

Sí i no… M’imaginava que viuria brots de noves malalties zoonòtiques, són esdeveniments que passen contínuament (i que seguiran passant cada vegada més sovint si seguim pel camí de la destrucció ambiental i mantenint les pràctiques de ramaderia i consum de productes d’origen animal actuals), també des de la comunitat científica feia temps que s’alertava del potencial impacte d’una malaltia transmissible “X”. També recordo que a la carrera, en una classe de microbiologia, un dels professors va dir que, per les característiques del virus i per probabilitat, si hi havia d’haver una epidèmia que pogués tenir conseqüències greus, segurament seria causada per un coronavirus. El que no m’imaginava era el temps que s’enredaria tot a tornar a la normalitat, les conseqüències psicològiques tan greus de les mesures preventives, ni la politització de totes les mesures que s’han anat proposant aquests dos darrers anys.

Des del punt de vista professional, deu ser un repte això d’haver de donar resposta a una situació totalment desconeguda.

Fotografia actual aportada per la mateixa Maria Suau Sans.

Un brot, una epidèmia o una pandèmia sempre són un repte, perquè el context en què passen mai no és el mateix, tant a nivell temporal com sociocultural. Aquest és un dels aspectes que me pareixen més interessants d’aquest camp: no és una ciència exacta, has de tenir en compte factors biològics, antropològics i econòmics (entre d’altres) durant tot el procés si vols que les teves estratègies preventives siguin efectives.

Vist amb la perspectiva del temps, creus que s’ha actuat amb diligència (tractament, vacuna, mesures restrictives…) per aturar la covid-19.

Crec que s’ha de fer l’exercici d’estudiar amb profunditat, i des d’una perspectiva acadèmica, quins han estat els encerts i les equivocacions de tot el procés, i que a l’hora de jutjar i avaluar s’ha de tenir en compte la frase que es diu de pandemics are lived forwards but only understood backwards (les pandèmies es viuen cap endavant, però només s’entenen al revés). Ara bé, breument i personalment, penso que la comunitat científica ha fet un esforç increïble, històric i sense precedents per aturar la covid-19. Pel que fa a mesures restrictives, penso que s’hauria d’haver tingut més en compte la salut mental de les persones (penso especialment durant el primer confinament a Espanya) i que els mitjans de comunicació i càrrecs polítics haguessin pogut col·laborar millor per transmetre missatges clars i raonats a la ciutadania, justificant les mesures preventives envers de donar la sensació d’estar imposant-les. També m’hagués agradat veure molta més equitat a nivell internacional, la distribució i acumulació de vacunes ha tornat a deixar molt clar com i qui decideix quines son les vides que “més importen”.

I, mirant al futur, com creus que serà la “convivència” amb aquest nou virus?

Tot apunta a que serà una malaltia endèmica. El virus seguirà mutant i circulant com els altres coronavirus responsables del refredat, ocasionant brots o epidèmies més o menys importants, com passa també amb el virus de la grip.

Deixant de banda la pandèmia, la ciència continua essent un àmbit majoritàriament d’homes?

Totalment. Dins el món de les ciències de la salut passa que les dones representem la immensa majoria de la proporció d’estudiants de grau universitaris (al voltant d’un 75%) però després quan mirem el percentatge de catedràtiques i investigadores principals, el percentatge cau al voltant del 25%. El diagnòstic? Sembla ser la penalització que continua tenint la maternitat en la carrera d’investigadora. El món de la recerca és extremadament competitiu i es castiga qui no publica durant períodes llargs de temps, com pot ser una baixa per maternitat (aquesta febre es coneix com el fenomen de “publicar o morir”). També es penalitza qui no es queda fent hores extres a les nits o els caps de setmana, ja que això també implica obtenir menys resultats i escriure menys articles. Com que culturalment encara es segueix pressuposant que les dones han d’assumir una part més important del treball de cures, es molt difícil poder compaginar una carrera competitiva dins el món de la recerca acadèmica amb un projecte familiar, i moltes dones ho acaben deixant. Un altre problema important és la falta de referents femenins, la iniciativa #NoMoreMatildas ho explica molt bé i fan feina per canviar-ho a través de la divulgació de contribucions científiques fetes per dones de les que segurament no hem sentit parlar.

Sigui com sigui, podries aportar algun consell/recomanació per engrescar aquelles nines que vulguin ser científiques?

A les nines que ja han decidit que volen ser científiques els diria que és un món apassionant i que segueixin treballant per aconseguir els seus objectius, és dur però gratificant. També que no tinguin por de demanar consell a professors o persones que admirin, que no perdin la curiositat ni l’esperit crític. A les mares, pares i professors d’aquestes nines i les que vendran, els hi diria que s’esforcin per trobar referents femenins per les nines i que expliquin les seves històries i troballes. Rosalind Franklin, Jane Goodall, Marie Curie, Margarita Salas, Rachel Carson, Kati Kariko, Judit Giró… Tot és posar-se a investigar!

PUBLICITAT