MARE DE DÉU DE LA VICTÒRIA, ASSISTIU-NOS!

291
Disseny de Joana Bauzà Mora, a partir una xilografia del segle XVIII de la impremta Guasp, reproduint un goig del Sant Crist.

Glòria Druguet Tantinyà

Molt sovint les persones necessitem sentir-nos protegides i segures. I si, per altra banda, la naturalesa humana és contradictòria i ens agrada arriscar, experimentar i, fins i tot explorar els límits de manera agosarada, al mateix temps intentem no arriscar massa, ni posar a prova la nostra invulnerabilitat.

Una de les maneres de sentir-nos emparats psicològicament de les calamitats del destí és acudir a la protecció que ens pot donar la nostra dimensió espiritual, cercant, ja sigui dins nosaltres mateixos o bé dins l’esfera religiosa, unes creences que siguin fermes i determinades, establint un referent al qual puguem acudir sempre. Un sistema de valors.

Per als cristians, la millor referència que pot acomplir aquest objectiu és la figura de la Mare de Déu, ja que ve a representar la figura materna per antonomàsia i, per tant, amb una funció protectora inherent, culturalment hereva de deesses ancestrals.

PUBLICITAT

Dins el nostre àmbit geogràfic més proper, i per concretar d’una manera més específica la resposta a aquesta necessitat, es va anar vestint una xarxa d’advocacions marianes arrelades a cadascuna de les poblacions.

És a dir, o jo al manco ho interpret així, la figura de la Mare de Déu entesa en sentit genèric és una idea massa vaga, imprecisa, inclús immaterial com per poder visualitzar i canalitzar cap a ella els nostres anhels. Ha estat molt més efectiu crear figures més properes i “casolanes” arrelades dins l’ imaginari col·lectiu i que s’identifiquen de manera natural amb les imatges que presideixen les nostres parròquies i oratoris.

Així, a Pollença, aquesta funció l’acompleixen la Mare de Déu dels Àngels i la del Puig, les quals intercedeixen en favor dels pollencins en cas de necessitat. Un dels episodis més coneguts és el relatiu a l’atac dels pirates turcs de 1550. En realitat en aquella data la festa major se celebrava el 15 d’agost, en honor a l’Assumpció de Maria, festa coneguda com a “Mare de Déu d’Agost”. No fou fins 1607 que l’actual Patrona és nomenada com a tal, establint la data del 2 d’agost com a dia de festa de precepte. Però això és un detall que no ha impedit que al llarg dels anys s’hagi vestit la creença que fou a la Mare de Déu dels Àngels a qui s’encomanà l’heroi Joan Mas, espasa en mà.

A la veïna ciutat d’Alcúdia aquesta tasca protectora li fou encomanada a la Mare de Déu de la Victòria. Fou a ella a qui s’adreçaren els alcudiencs durant els episodis dels atacs dels pirates soferts al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII.

Potser pot xocar un punt més que durant la guerra de les Germanies, la Mare de Déu de la Victòria es posicionàs a favor del bàndol alcudienc-mascarat i per oposició, els agermanats fossin considerats com part de l’exèrcit de Llucifer. Al manco aquesta és la idea que transmeten uns manuscrits que s’han localitzat recentment i que fan al·lusió a intervencions miraculoses de la Mare de Déu de la Victòria, en relació amb diferents fets històrics, evidentment, relacionats amb Alcúdia. És normal, però si pensem que, a posteriori, la història i les llegendes populars sempre tendeixen a justificar els fets, ja que sovint persegueixen fiançar la pròpia autoestima i l’orgull de pertinença a un col·lectiu. Per tant, amb posterioritat als fets de la Germania, dels quals enguany i l’any vinent se celebra el 5è centenari, fou construït pels pensadors i intel·lectuals de l’època, tot un ideari tendent a construir l’imaginari col·lectiu alcudienc, justificant el seu posicionament per fer-los veure que varen actuar correctament i que escolliren el bàndol adequat.

Aquest sentiment entrà però en contradicció quan a finals del segle XIX amb el Romanticisme, alguns intel·lectuals mallorquins passaren a enaltir els herois agermanats. Aleshores, com ens havíem de sentir els alcudiencs? Havíem actuat correctament, o per contra se’ns podia considerar uns traïdors a la noble causa agermanada? Aquesta dicotomia encara perdura en certa manera en el nostre pensament.

Hem de considerar, però, que instal·lats en ple segle XXI ja seria hora de poder superar aquests tipus de posicionaments i abandonar el maniqueisme. La societat mallorquina ha de saber madurar, i entendre que en aquell conflicte, tothom tenia les seves raons, els seus interessos, i evidentment les circumstàncies que acompanyaven a cada persona, i també a cada lloc de la geografia foren determinants per establir un o altre posicionament, massa vegades sense deixar lloc a cap possibilitat d’elecció.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT