MAI ÉS TARD PER APRENDRE A VOLAR. FELIP BELLINI

120

Mai és tard per aprendre a volar. Aquesta màxima, que tots hauríem de dur tatuada a la pell, Felip Bellini l’ha dotada de sentit. Amb vuitanta anys va decidir dirigir-se a un aeròdrom, pilotar un ultralleuger i, de passada, fotografiar la terra que més estimava i coneixia. Ara, després de tres anys, desenes de vols i més de mil fotos, ens presenta un llibre “Pollença des de l’aire”. Però la passió de viure de Felipe Bellini, no ve d’ara, sinó que l’ha mantinguda tota la vida. Una inquietut vital que l’ha duit a fundar el Club Nàutic del Port de Pollença i a recórrer el món com a jutge internacional de windsurf.

Com vàreu tenir la idea, amb 80 anys, de començar a sobrevolar Mallorca?

A jo sempre m’havia agradat volar i, de fet, ja havia volat diverses vegades. Fa 4 o 5 anys el meu fill Eduardo, que viu a Tarifa, va comprar una avioneta i clar, em va dur a volar i em va agradar molt. Després vaig descobrir per internet que a Binissalem hi havia aeròdrom i me n’hi vaig anar. Allà vaig conèixer un pilot, en Gabriel Gomila, i em va dir que hi podia anar a volar quan volgués. Realment, el que jo volia era treure’m el títol de pilot, però el meu fill em va treure la idea del cap. Em va dir que hauria de passar un examen mèdic molt estricte, i que no el passaria. Tot i això, pilot l’avió igualment amb en Gabriel al meu costat, ja que l’avioneta té doble comandament. El pilot em deixa enlairar l’avió i tot, i si m’equivoc, em corregeix sense dir-me res. Pas molt de gust.

Amb quin avió vola habitualment?

Volava amb dos ultralleugers diferents. Un d’ells ja no existeix, es va estavellar al puig de Massanella diumenge passat (8 d’octubre). El pilotava un Holandès que es va morir. L’avió era com el de la foto del llibre, però blanc. Són ultralleugers de dues places i un motor, de fabricació ucraniana. Em va passar una cosa curiosa. Aquell dia havia convidat a volar a l’al·lota del meu nét, i quan vàrem arribar allà ens varen dir que havia sorgit un imprevist i que no podia ser. L’horabaixa vàrem veure a la televisió que s’havia estavellat. No sabem que va passar, ja que aquest holandès que va morir era un pilot molt experimentat.

Com va sorgir la idea de fer un llibre?

Quan ja feia un any i busques que volava, vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Jo tota la vida he estat molt excursionista. He recorregut la Serra d’alt a baix i ho conec tot a la perfecció. Però l’ultralleuger et dona un punt de vista molt diferent. A més vola molt baix, a 300 metres més o menys, i ho veus tot molt a prop. Vaig veure un llibre antic de fotos antigues de Mallorca i vaig pensar que en podria fer un de Pollença i compartir amb tothom el que jo veia.

PUBLICITAT
TOT MARCO digital

Com ha estat fer el llibre?

Tot et mostra un angle diferent. Per exemple, poques vegades s’ha vist el mirador de la creueta des de la mar. Totes les fotografies que he seleccionat donen un punt de vista diferent. Per fer el llibre he fet devers 25 vols on he tirat més de 1000 fotografies. Les fotografies les feia a través del vidre de la finestra i això em generava reflexes, per això n’havia de fer moltes. M’ha duit molta feina seleccionar les fotografies del llibre però ho he gaudit moltíssim. El Gall editor m’ha ajudat molt amb l’elaboració del llibre.

Què és el mapa que surt a la contraportada del llibre?

És un mapa que va dibuixar mon pare als anys 30. L’original és molt gros i el tenc emmarcat a ca nostra. Mon pare era urbanista i dissenyava parcs i jardins, entre moltes altres coses va dissenyar els jardins de l’hotel Formentor. Com agraïment, Adan Dihel li va regalar una finca a Cala Murta. A més, també era pintor afeccionat i per això va fer aquest mapa. Va fer moltes coses a Pollença, fins i tot va fundar un diari, La Talaia.

Com va arribar la vostra família a Pollença?

Ma mare es va casar amb un pintor que s’anomenava Manuel Fernàndez Peña. Varen venir a Mallorca de visita i els va agradar tant que varen quedar. En aquell temps vivien al Calvari de Pollença, però Peña es va morir. Després d’això ma mare va coneixer mon pare. Els dos compraren un edifici a davant la mar per 15.000 pesetes i obriren Casa Peña , una tenda d’antiguitats (el nom el posaren per Fernàndez Peña). Aquí vaig neixer jo. És curiós perquè ara feia 30 anys que vivia a una finca a Soller, però fa poc he tornat a viure al lloc on vaig néixer.

Mon pare era Argentí. Va arribar a Pollença estirat per Hermen Anglada Camarasa. L’havia conegut fent uns cursos a París, on s’ajuntaven molts artistes. Amb la primera guerra mundial tots s’anaren de França perquè era un lloc perillós, i va ser quan Anglada va descubrir Pollença. Quan després de la guerra és retrobaren, Anglada va convèncer a mon pare per venir aquí. Entre aquest grup d’artistes també hi havia n’Adan Dihel, que va comprar terrenys a un lloc paradisíac per fer l’Hotel Formentor.

Que recordau del Port de Pollença de la vostra infantesa?

Un record que mai se m’ha esborrat del cap és el so d’una alarma de la base que sonava quan hi havia d’haver un bombardeig. També me’n record quan hi havia els pilots Alemanys a la base amb els avions Dornier, després vi començar la segona guerra mundial. És curiós perquè ma mare era molt antialemanya, però sempre va dir que els que vingueren a Pollença eren molt educats.

També record que, quan jo era un poc més gran, hi havia una línia d’hidroavions que feien el trajecte de Roma-Port de Pollença, i després seguien cap a Tànger. Aquesta empresa d’avions es deien Ala Litoria i tenia la seva base a l’hotel Miramar. De fet, el mollet de davant l’hotel el feren per amarrar les barquetes que duien els passatgers i els pilots dels avions fins a la vorera de mar.

A què us heu dedicat professionalment?

El meu modus vivendi era la tenda de Casa Peña. Però sempre m’han agradat molt les barques. Vaig tenir un negoci d’hivernatge i reparació d’embarcacions. Es deia La Nau i estava entre el quarter de la Guardia Civil i l’Ullal.

Quina és la història de Casa Peña?

Ma mare va obrir la tenda abans de néixer jo. Al principi es venien antiguitats. Encara tenc a ca meva alguns mobles que ma mare venia a la tenda. Després de la guerra hi havia molt poca cosa i ma mare feia el que podia. Fins i tot vàrem vendre medicaments, perquè al Moll no hi havia cap farmacia. Ma mare es va posar d’acord amb don Lluís Oliver per dur medicaments al Port de Pollença. Després, a mitjans dels cinquanta, va començar el boom turístic i ens vàrem posar a vendre souvenirs i coses per turistes.

PUBLICITAT