LA TALAIA MOREIA – PER L’ESQUENA DEL MUL-

218
La talaia Moreia.

Tomàs Vibot

Partim des de la Urbanització de Betlem, situada al final de la carretera de la Colònia de Sant Pere d’Artà. En acabar la urbanització neix un camí de carro que travessa unes barreres metàl·liques. Els primers metres són ascendents, amb el ferm asfaltat i amb importants clots. Un cop a dalt, trobarem un cartell informatiu del Parc Natural de Llevant. A partir d’aquest punt, el camí descendeix suaument, ara sense asfalt i vorejant la mar. A l’esquerra ens queda la cala de na Clara, una autèntica delícia d’estiu. A la banda oposada, els escarpats cims del puig del Migdia i Talaia Freda, la muntanya més alta de la contrada. També hi ha indicis d’una fonteta situada dins el matoll, dita la font dels Polls.

Poc més endavant assolirem per la dreta la curiosa paret seca que tanca un antic espai de conreu. Presenta la particularitat d’estar coronada per una mena d’escopidors que recorren tot el perímetre. Poc més endavant trobarem una casa en ruïnes, amb el portal forà rodó. Per rere es pot contemplar un aqüeducte que du l’aigua d’una font, la síquia de la qual recorre un tram del nostre camí.

El camí s’apenyala en passar vora d’uns imponents penyals. Si ens hi fixam, podrem veure les “xapes” de les vies d’escalada esportiva. Sobre la roca també trobarem un cursiós grafit. Ens trobam sota la vertical del puig de sa Tudossa.

PUBLICITAT

Més endavant la vista s’eixampla, amb el cim de la Talaia Moreia com a gran protagonista i objectiu a assolir. Des d’aquí podem perfectament contemplar la bella cresta que puja cap al cim, un tram de la qual recorrerem. La part final rep la metafòrica designació de l’Esquena del Mul. També val la pena situar ja el gran coll des Vent, el més ample i elevat de la carena on més tard haurem de canviar de vessant. A la nostra dreta s’estenen els grans costers poblats de càrritx. Travessarem un petit pinar, vorejarem les restes d’una barraca tradicional, amb un coll de cisterna a la vora i assolirem la desviació que du fins a la punta del Caló. Sense perdre la pista, avançam fins al final, vorejant les cales de na Picarandau i la Platjola.

Des del final de la pista, prenem cap a la dreta (llevant), per un tiranyó al costat del qual trobarem alguna fita. Sense perdre el referent del torrent, que ens quedarà sempre a la nostra dreta, avançam. A poc a poc anirem enrevoltant la muntanya amb tendència cap a l’esquerra (nord) i iniciarem una lenta i progressiva pujada, cercant els trams més nets de vegetació. El coster cada pic es farà més i més intens, amb constants zig-zagues que flanquegen roques i penyals. A la part alta del gran comellar, ens desviarem sensiblement cap a la carena de l’esquerra, per on seguirem fins al coll del Vent (284 m).

Des del coll del Vent passam al vessant nord, amb unes esplèndides vistes sobre la mar. Avançam paral·lels als penyals que davallen del cim. A poc a poc, anirem guanyant altitud i un poc més endavant assolirem dues rossegueres que travessarem sense dificultat. Un cop passada la segona avançam per una terrassa fins a la base d’un penyal que trobam just al davant, situat un poc per davall les timbes del cim. Un cop assolit el vorejam i entram dins el corredor que ascendeix en diagonal (dreta). Entram dins una pala que cap a l’esquerra ens deixa sobre una careneta pelada de vegetació. La resseguim fins assolir la base dels penya-segats. Ens poc metres, davant nostre, trobarem un pas en forma de “V” que ens permetrà pujar fins al cim. Dins el pas podrem observar algunes pedres col·locades a manera de pseudo-escala per poder pujar amb més comoditat. Un cop fora del pas, siguim en la mateixa direcció fins a la part superior de la muntanya.

Des d’aquí, per la dreta de les restes de corrals dels antics talaiers, assolim la torre de la Talaia Moreia (432 m). La torre té secció circular, lleugerament troncocònica. Té una cambra principal de volta, a la qual s’accedeix mitjançant una temerària (per no subjecta) escala de ferro, moderna. Aquesta bella construcció data de 1580. Pels voltants es poden observar les restes d’un corral i d’una barraca.

Un cop assaciats davallam cap al coll Paret (287 m), indret on acaba el camí des Presos. Per a això, des de la mateixa torre, prenem en direcció sud, tot seguint la mateixa línia de la carena que mira cap al caló de Betlem. Es tracta d’un itinerari molt evident, ben fitat, que en una mitja hora ens deixarà a l’esmentat camí.

En ser vora la carretera, tombam cap a la dreta i iniciam la davallada un altre cop fins al camí del Caló. Es tracta d’un itinerari brut de vegetació, amb alguns trams on el coster ens obligarà a anar a poc a poc. La primera fita és assolir una evident plana situada sobre la mateixa esquena d’un penyalar (mestral). Un cop al damunt ens desviam cap a l’esquerra i davallam per una cometa que aviat tomba cap a la nostra dreta. Aquí, descendint un petit pas amb cura i després davallam pel costat dret d’un xaragall. A mesura que descendim, el matoll es fa més i més espès. En pocs minuts, però, assolirem de nou l’ample camí del Caló i des d’aquí de nou a la Urbanització de Betlem.

Vista des de la talaia Moreia.

PUBLICITAT