LA PATRONA NO S’ATURA!

331

Margarida Cànaves Campomar 

Donant continuïtat als articles publicats al Punt informatiu, aquets darrers anys, en motiu de la Patrona; trobam gratant pel passat, com el sentiment i manifestació pública de pollencinitat ve d’enrere. 

 Joan Guiraud, ja el 1882, feia una descripció de la Patrona a Antoni Mª Alcover (veure Pip Patrona, 2017), en un any indeterminat de probablement principis del segle XX. Anys després fou la família Costa qui convidarà a Maria Antonia Salvà, i la seva família, a passar un dies a Can Costa per la Patrona. 

Maria Antonia Salvà en el llibre Entre el record i l’enyorança. Proses i memòries, publicat el 1955 per editorial Moll, ens narra aquesta visita, que situa mig segle abans de la narració, per tant ens situaríem a principis de segle XX.

PUBLICITAT

tornant a La Patrona, val la pena transcriure el que en conta per tal de poder pegar una ullada cap enrere

L’amistat entre les famílies Costa i Salvà venia d’enrere i té continuïtat entre el poeta pollencí i la poetessa llucmajorera. En aquesta vinguda a Pollença, Maria Antònia, vingué acompanyada dels seu pare i germans i passaren uns deu dies a Can Costa. Durant aquesta estada visitaren diversos indrets com el Puig, Ternelles o Formentor, dels quals la poetessa en tenia bons i detallats records. Però tornant a La Patrona, val la pena transcriure el que en conta per tal de poder pegar una ullada cap enrere, i veure com la festa en essència és la mateixa, tot i que hi ha detalls que van canviant. 

“La nostra anada a Pollença s’escaigué a darreries de juliol i ens trobà al poble el 2 d’agost, festa amb totes ses característiques, religioses i populars: “l’alborada” pels carrers, en bon matí, i “les xàqueres” després a la migdiada. L’ofici a la parròquia, amb l’inoblidable sermó, que hi predicà aquell any el nostre poeta (no ha estat publicat enlloc i és ben de plànyer). Al capvespre la processó, amb l’Ajuntament vella representada per al·lotells amb trajos de temps passat, i dues llargues files de pagesos autèntics que encara vestien a l’ampla, i duien, a més, la cota llarga de les grans solemnitats, desconeguda en la indumentària dels pagesos del nostre pla. En la part popular de la festa, res comparable amb el combat d’eus moros i eus pollencins que, acabdillats per En Joan Marc, guanyaven la victòria, que acabava amb un solemne Tedèum a l’església parroquial. 

acaba el relat demanant-se com ha evolucionat la festa, i pel que dona a entreveure, ja no en té notícies

No sé si ara, escolada mitja centúria, la típica festa haurà demancat o no; però aleshores, i en les circumstàncies en que jo la vaig veure, em semblà interessantíssima”.1 

Del relat de Salvà en vull ressaltar dos aspectes. Un primer referent als pagesos que assistien a la processó, i que com, ella detalla, la vestimenta que duien diferia de la dels pagesos del Pla, per tant, tenim una diferència. 

Per altra banda acaba el relat demanant-se com ha evolucionat la festa, i pel que dona a entreveure, ja no en té notícies. Han passat molts anys, anys intensos i moltes coses. La mort del poeta, el 1922, que era el seu vincle amb Pollença, la Guerra Civil, que suposà tota una ruptura. 

De fet, el Simulacre de moros i cristians és el gran esdeveniment que, veim, crida més l’atenció en les narracions de finals del segle XIX i XX entre els literats de la Renaixença, que comparteixen una visió romàntica de la celebració. Tal és el cas, ja esmentat, de Joan Guiraud i de Mossèn Alcover i, en aquest cas, de la pròpia Salvà. 

la força i repercussió que han tingut les nostres festes ha estat desigual al llarg del temps

Però no sempre s’ha celebrat el Simulacre. De fet aquest es va interrompre l’any 1936 amb la Guerra Civil i no seria fins el 1949 en que es recuperaria. No sabem encara molt bé en quines condicions, però, el que sembla per el comentari de Salvà, és que no en té gaires notícies, per tan molt possiblement no tenia massa ressò. 

Per tant, la força i repercussió que han tingut les nostres festes ha estat desigual al llarg del temps. Hi hagué temps de bonança i il·lusió i temps de tristesa i no celebració. En els darrers anys el combat ha esdevingut un element cabdal en la celebració que s’ha vist interromput per una pandèmia mundial, que, un any més, no ens deixarà celebrar-lo. La seva força popular és tan forta que alguns confonen el no haver-hi Simulacre amb no haver-hi Patrona. Però la Patrona sempre hi és i hi ha estat, no la pot eliminar ni la pandèmia. I confiem en que l’any que ve tinguem un combat més lluït que mai! 

Visca la Patrona! Visca Pollença! 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT