LA MORT NEGRE

372
El triomf de la mort de Pieter Bruegel el vell (1562)

Tots ja sabem que aquesta epidèmia no és la primera ni serà la darrera que hem viscut a Mallorca. Recuperam aquest article de Pere Salas, que ens explica com la darrera epidèmia de pesta va entrar a Mallorca i tot el que feren les autoritats per aturar la seva expansió.

ESPIPELLADES DE LA HISTÒRIA: LA MORT NEGRA

Pere Salas Vives

Els mesos de primavera i d’estiu eren perillosos altre temps. Uns enemics invisibles estaven a l’aguait, tot esperant la seva oportunitat per abatre’s sobre l’illa. Aquests eren més forts que els corsaris, més poderosos que els bandolers, més cruels que els pitjors dels assassins… Però entre ells n’hi havia un que liderava la colla. Era tan ferotge i sanguinari, que ni el seu nom gosaven pronunciar els mallorquins de llavors. Estam parlant de la Pesta bubònica, la mare de totes les epidèmies.

Però que ningú es pensi que ens referim al període medieval. De fet, ho feim de la nostra època, dels inicis de la contemporaneïtat. Concretament, fa 182 anys la pesta ens visità per darrer cop. Diuen que un dia del mes de maig de l’any 1820 va comparèixer a la platja de Son Servera, per ventura cala Millor, un cadàver amb una flassada. Algú de la contrada, pensant que s’havia aixecat amb bon peu, la recollí i la portà a casa. Però realment havia entrat la mort negra al seu poble. Les morts estranyes ja començaren a succeir-se la darrera setmana del mes, tot i que el 29 de maig el metge que visità expressament la població, Miquel Pascual, va rebutjar l’existència de cap mena d’epidèmia. El seu diagnòstic feu culpable a la ignorància del poble i la seva falta de “vitalitat”. Greu error, perquè el 2 de juny el mateix Pasqual ja estava segur que a Son Servera hi havia un contagi que, a més, ja covava a Artà i Capdepera. Tanmateix, ningú a Mallorca s’atrevia encara a nomenar-lo pel seu nom i cognoms.

PUBLICITAT

La notícia va caure com una bomba a tot Mallorca, tant fou així que l’arxiu municipal de Pollença, per posar un exemple d’un pobla llunyà, es va veure inundat d’ordes, crides, bans, disposicions de les autoritats illenques… per fer front a la crisi de mortalitat. De fet, la comparança amb una bomba es queda curta, ja que seria més adient parlar d’una explosió nuclear de conseqüències apocalíptiques. I això fou el que passà durant el juny, juliol i agost. Els morts es començaren a contar a desenes diàriament a Son Servera i, el que és pitjor, als pobles veïns d’Artà i Capdepera. Fins i tot Sant Llorenç era amenaçat. Davant el perill, les autoritats illenques i la societat en general s’abocaren en posar solució al que no en tenia. Soldats, fusells, canons, cavalleria, vaixells de guerra… tot és enviat als pobles infectats per guanyar la batalla epidemiològica. De Son Servera, Artà i Capdepera els propers mesos no sortiria, literalment, ni una rata. Alhora tots els pobles automàticament es tancaren sobre si mateixos. Pollença posà guardes a totes les entrades per fer front als rumors que alguns veïns de Son Servera o Artà havien fugit abans de l’arribada de l’exercit. Prest s’escampà el rumor que a la Pobla havia arribada l’epidèmia, la qual cosa, no cal dir-ho, esverà als pollencins que tancaren tota comunicació amb la vila veïna. La Junta Superior de Sanitat va haver d’intervenir per salvar de l’aïllament als pobres poblers.

Gravat del Decamerón de Boccaccio de la plaga a Florencia

Però no acabà aquí la cosa, ja que quan els soldats de Mallorca no bastaren, es demanaran reforços a la capitania general de Catalunya. Més soldats, canons i tendes de campanya… i tanques i avions F-14 si haguessin estat inventats. I a més, cada poble contribuí amb homes i diners per segellar la infortunada comarca de llevant. Així, segons manament de dia 19 de juny de1820 Pollença havia d’enviar 3 persones (si l’autoritat competent no en demanava més, que sembla que sí que ho va fer) durant 15 dies per reforçar els militars. Aquests havien de ser rellevats passat aquest temps. Però alerta, no hi podia anar qualsevol a l’acordonament. El nostre batle va rebre també les ordes oportunes perquè seleccionàs el personal. És a dir, que fossin els veïns de major confiança “probidad y arraigo de ese pueblo...” i també, que es poguessin mantenir per si mateixes: “…. bajo el concepto que todos se han de mantener á sus costas durante su permanencia en el servicio”.

Així, a costa del sofriment d’uns pocs, la resta de l’illa es va protegir… i salvar de la darrera pesta de Mallorca. Però mentre a la major part del territori donaven gràcies a Déu per la seva sort, els serverins, artanencs i gabellins es demanaven quin pecat havien comès per rebre càstig tan gran, que es traduí en milers de morts. No és estrany que apareguessin les rebel·lions ràpidament acallades amb el foc dels fusells. La realitat és que estaven condemnats des del primer moment en que es declarà el contagi. Per entendrer-ho, només cal llegir el ban de dia 4 de juny de1820 que la Junta Superior de Sanitat va trametre a tots els municipis de l’illa. Deia així: “Se encargó al Sr. D. Antonio Servera escribiese en Mallorquin al Ayuntamiento de Son Servera, conminandole que si sus vecinos no se prestan á las disposiciones de la justicia se incendiará el pueblo”. Sobren més comentaris.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT