EL FAR I EL BISBE
Les obres públiques són fascinants. Entre altres raons perquè són l’evidència del que ès capaç de fer l’home en societat. Des de les piràmides d’Egipte fins al canal de Suez representen la capacitat que tenim per canviar l’orde natural de les coses. Igualment les catedrals i grans temples, promoguts per l’església quan aquesta era més poderosa que els Estats, són la materialització d’una voluntat d’anar més enllà del que és pròpiament animal. Tot plegat representa allò que mai haguéssim fet actuant en solitari. Allò que un per un i sense la coordinació, i ben sovint obligació, d’una institució farcida de poder seríem incapaços d’haver fet mai. Per això les obres públiques són el principal reclam de les guies turístiques, juntament amb la natura verge. Interessant paradoxa.
El segle que s’il·luminà Mallorca
A Pollença mateix tenim exemples de construccions gegantines, que ben bé podrien situar-se al costat de qualque piràmide. La més important de totes, sense dubte, és el Far de Formentor. Aquesta obra s’emmarca dins un sorprenent segle XIX, un temps en què a més d’aconseguir reduir la mortalitat, es va secularitzar i modernitzar la societat fins a uns nivells insospitats. Hi havia caciquisme i injustícies socials, ès cert; però al final de segle Europa i Mallorca eren ben diferents del seu començament. Així, la costa mallorquina passà de només dos raquítics fars al port de Palma a il·luminar totes les seves costes i illots en els punts més necessitats. Però els llums no caigueren de l’aire del cel. Els fars suposaren obres costoses, sobretot i per damunt de tots, el de Pollença. Basta anar-hi avui per adonar-se’n que això fou així.
El bisbe i la construcció del camí del Far
El 1857 començaren les obres, no per construir el far, sinó per resoldre el primer problema: la incomunicació. No hi havia més remei que construir un camí de ferradura des de Cala Murta fins al cap de Formentor. Això volia dir que els materials s’haurien de portar per via marítima des del port de Pollença o el Barcarès (Alcúdia) fins a la dita cala i d’allà amb mules i someres fins al seu destí final. Com que la construcció del camí era urgentíssima, l’enginyer en cap disposà que les colles d’obrers treballassin també en diumenge i dies festius. I aquí va començar el segon problema: l’Església. El bisbe, en conèixer la notícia que un grup de cristians no guardaven el precepte del descans dominical es va adreçar al vice-prior de Pollença perquè aturàs aquell escàndol. L’enginyer, assabentat de l’assumpte, intentà una dispensa episcopal per als operaris, la qual cosa no fou acceptada en primera instància. Al final, la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa només va donar la seva dispensa si s’alçava un altar en un lloc adequat i s’oïa missa abans d’anar a fer feina. I així es va fer fins el febrer de 1858 en que es deixà de treballar els festius. Després de 2 anys i 9 mesos el camí quedà enllestit, però ara quedava el més complicat: dur a terme la construcció del far segons el projecte redactat per Emili Pou.
La construcció del Far
Tres anys, entre 1860 i 1863, duraren les obres del far del cap de Formentor. Segons paraules de l’enginyer Rafel Soler Gayà, les obres es poden qualificar gairebé de faraòniques. En primer lloc, perquè s’havien de transportar pesades peces de carreus o d’importants quantitats d’arena, calç i guix. En segon, per la gran quantitat d’obrers, que arribà a dos-cents, més les brigades especials. Però el més estrambòtic, fou que tot i la presència del camí, el tema de l’aprovisionament no estava solucionat, ja que si bé les grans pedrotes podien arribar fins a Cala Murta, no hi havia bèstia capaç de transportar-les als seus lloms. Tot plegat va obligar a habilitar un mollet, conegut com del Patronet, al peu del cap, i des d’allà amb un gran cabestrant que necessitava més de 40 homes per fer-lo funcionar, s’elevaven els materials fins a un replà situat a 159 m. d’altura. Després ja era un poc més fàcil, però encara s’havien d’arrossegar les pedres per mitjà de carrils fins al paratge del mateix far. És a dir, com succeí a la mateixa piràmide de Keops. A més, i per si les dificultats no fossin a bastament, per desembarcar els materials es necessitava una gran bonança de la mar, cosa que no sempre succeeix en aquell indret. O el que és el mateix, s’havia de treballar quan es podia i no quan un volgués, ja que eren molts els dies que la mala mar impedia el transport dels materials.
Una altra vegada amb el descans dominical
Ah!, però a això tampoc ho entengué el senyor bisbe, que insistí de nou amb el tema del descans dominical. I no va quedar altre remei que tornar alçar un altar, ara ja al peu mateix del far, perquè els obrers poguessin sentir la santa missa abans d’anar a treballar. L’il·lustríssim prelat era Don Miquel Salvà Munar, 54è bisbe de Mallorca, i no consta que es preocupàs per la salut material dels obrers del cap de Formentor, el que no vol dir que no ho fes.
Pere Salas
