LA FITA DEL RAM

173

Gracià Sánchez Font

La Fita del Ram és una muntanya de 833 metres d’altitud, situada entre Esporles i Puigpunyent. És un dels primers contraforts de la serra de Tramuntana i, des del seu cim, es divisa perfectament tota la planura de Ciutat, la zona de Calvià, més lluny tot el Pla i, fins i tot, Cabrera. En primer terme, es domina Palmayola, nucli de població en el qual cada dia apareixen nous carrers i noves cases. I no gaire lluny es deixa veure la grandiosa incineradora de Son Reus.

Aquesta excursió és especialment indicada per fer en primavera o a començaments d’estiu, ja que, en gran part, discorre per dins alzinars, arrecerats del sol i del vent.

La possibilitat de fer un itinerari circular facilita el tema de l’aparcament dels vehicles. El punt de partida és a Esporles, encara que s’ha d’anar en cotxe cap a la Granja i agafar per la carretera de Puigpunyent, que és la PMV-1101. En aquesta carretera, s’ha de córrer poc més d’un quilòmetre i aparcar l’automòbil, ja que, a la fita quilomètrica 8’6, hi ha la partida.

PUBLICITAT

La vall que va d’Esporles cap a Puigpuyent s’anomena vall de Superna i la cota de partida és d’uns 250 metres. Per tant, l’altitud que s’ha d’ascendir és de prop de 600 metres que es poden fer en unes dues hores, depenent de les aturades.

A vint passes de la fita quilomètrica 8’6, hi ha un camí en direcció sud, s’ha d’agafar i tot d’una cal botar una barrera per una escaleta lateral. El primer tram de l’excursió va per antics camps de conreu i per marjades d’oliveres. S’ha de seguir el camí i anar molt alerta amb les fites, perquè hi ha diversos camins i és fàcil perdre’s.

Des de bon començament, l’itinerari compta amb nombroses restes de forns de calç i de sitges de carboner, de forns de pa fets de pedres i barraques que demostren l’intensa activitat d’explotació que tingué l’alzinar en èpoques pretèrites. Algunes d’aquestes restes presenten un estat de conservació excepcional, sovint sembla que deixaren de funcionar ahir mateix. Però, el súmmum de l’enginy popular, també excepcionalment ben conservat, és un aljub de pedres i morter no molt lluny del pla de l’Ermita Vella. Els constructors de l’aljub per poder comptar amb aigua potable provinent de l’escorrentia del terreny el prepararen, perquè, en una part, hi hagués aigua per al bestiar i a l’altra, que filtrava a través d’unes peces de marès, per a les persones. Damunt l’aljub, hi situaren un coll de cisterna.

Però anem tira a tira. El camí d’ascens transcorre per marjades d’oliveres del Sementeret. Quan fa uns vint minuts de la partida, després de deixar vàries interseccions de camins, s’arriba a un creuer de dues pistes, està marcat i s’ha d’agafar la de la dreta. Ben aviat s’arriba a l’alzinar que cobreix tota la cara nord de la Fita del Ram. A l’entrada a l’alzinar, hi ha un camí a la dreta que puja pel bosc de Son Vic i un altre que ve de l’esquerra de l’ermita de Maristela. S’agafa el de la dreta i la tornada es ve del de l’esquerra, ja que l’itinerari és circular.

El camí d’ascens va pujant, de vegades més suau i d’altres més ràpidament, fins que al cap de mitja horeta s’arriba a l’aljub que hem esmentat abans; és un bon lloc per berenar i descansar una mica.

A l’aljub hi ha una altra intersecció de camins a part del que hem arribat. Un puja més ràpidament i va cap al cim de la muntanya, l’altre més de baixada va cap a l’Ermita Vella. S’ha d’agafar el camí de pujada que en una mitja horeta condueix fins a una paret que separa finques i termes de Puigpunyent i d’Esportes. Just vora aquesta paret hi ha una nova intersecció, s’ha d’agafar el camí de la dreta, més pla, i deixar el de l’esquerra que davalla ran paret per a la tornada.

El camí continua per dins l’alzinar, cal seguir les fites i anar molt en compte perquè hi ha dues pistes forestals més i és fàcil perdre’s, però cal agafar els camins d’ascens al cim. En mitja hora s’arriba al cim de la Fita; allà s’hi pot dinar i contemplar les vistes que són bones, però escasses per mor de l’alzinar que arriba fins dalt del tot.

Un altre indret bo per dinar és l’ermita de Maristela, ja de baixada, a una horeta de camí.

Per davallar s’ha d’agafar el camí pel que continuen les fites, no pel que s’ha vengut, aquest condueix fins a la paret que s’ha trobat mitja hora abans de pujar. Des de la paret hem d’agafar el mateix camí que a la pujada fins a l’aljub. En ésser a l’aljub i refrescar-se una mica amb la seva aigua es pot continuar pel camí de la dreta que baixa cap a Maristela.

Al cap d’uns vint minuts s’arriba a una zona plana d’antics conreus, s’anomena el pla de l’Ermita Vella, per cert, aquesta antiga ermita es pot veure just a l’esquerra del camí i actualment està en procés de consolidació i reconstrucció, almenys això sembla. L’ermita és de dimensions diminutes i compta amb dues habitacions i una cisterneta.

El camí continua i uns quinze minuts s’arriba a l’ermita de Maristela, bon lloc per dinar, si no s’ha fet abans; per beure aigua fresca de la cisterna que hi ha just devora i per allargar la vista cap al centre de l’illa i bona part de la Serra.

La petita ermita de Maristela fou construïda el 1888 pels carmelitans de Sant Catalina que hi estaren fins a 1926. D’aleshores ençà depèn de l’ajuntament d’Esporles i del Bisbat de Mallorca.

L’itinerari continua per dins l’alzinar, pel camí que anàvem just abans de desviar-nos lleugerament cap a l’ermita. Anam per avall ràpidament fins a una intersecció en la qual s’ha de prendre l’opció de l’esquerra que, en un quart, ens dura fins a les marjades d’oliveres que hem travessat a la pujada. Des d’aquest punt s’ha d’anar pel camí que hem pujat fins al punt de partida. Tot plegat en uns vint minutets serem als cotxes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT