LA CANDELERA I LA MATERNITAT

444
“Presentació de Jesús al Temple” d’Andrea Montegna. Foto de www.commons.wikimedia.org

Demà, 2 de febrer, és el dia de la Candelera, una d’aquelles dates que tenen un significat especial, ja que popularment serveix per oferir un pronòstic meteorològic. I és que la glosa canta que:

“Si la Candelera riu,
lluny és l’estiu.
Si la Candelera plora,
l’hivern és fora.
Però tant si plora
com si riu,
el fred es viu.”

Lluny de prediccions com aquesta, la Candelera és una festa vinculada a la maternitat de Maria, cosa que aquí té molt de valor. No debades, ja fa molts d’anys, en unes vacances a Sevilla, demanàrem a un home qui era aquella “madre de Diós”. Davant la pregunta, la primera reacció de l’home va ser: “Qué manera más bonita de llamar a la Virgen!”.

L’anècdota il·lustra perfectament allò que Bartomeu Mestre Sureda “Balutxo” deia a l’article “La llengua és el notari de la identitat” (Diari de Balears, 05.10.09): «La Puríssima per a ells és “la Virgen” i per a nosaltres, “la mare de Déu”.» Més que insinuar, per tant, queda clar que, d’enrere, aquí s’ha valorat més la maternitat que la virginitat de Maria.

La intenció d’aquest apunt, tanmateix, no és parlar d’identitat ni de llengua, sinó explicar què se celebra demà (2 de febrer).

PUBLICITAT

El dia de la Candelera

El dia de la Candelera, segons Joan Amades, és la primera festa de l’any en honor a la mare de Déu. En aquest sentit, és bo recordar que el culte a la mare de Déu “s’inicià a partir del concili de Nicea (325), però es desenvolupà sobretot durant els segles XII i XIII”i. “Sant Bernat fou un dels principals impulsors del seu culte, amb el lema: «De Maria nunquam satis» (De Maria, mai prou), enllaçant amb una tradició mística i de coneixement lligat a la dona, provinent de la tradició cèltica”ii.

Orígens pre-cristians

Des del punt de vista del cristianisme, “la Candelera commemora la Purificació de la mare de Déu després del part”iii i la presentació de Jesús al Temple de Jerusalem. Els orígens d’aquesta festa es remunten a l’any 496, quan el papa Gelasi va introduir-la a la litúrgia “per contrarestar les Parentalia, Lupercalia i Matronalia romanes i la festa de l’Imbolc del calendari cèltic, que s’esqueia el primer de febrer, una festa de purificació en la qual s’encenien fogueres per a despertar el sol hivernal i afavorir la fertilitat”iv. I aquesta “purificació” coincideix amb la famosa “quarantena” o puerperi, o sigui el període de cicatrització de les ferides corporals a conseqüència del part.

El puerperi sol durar entre 3 i 6 setmanes, que vénen a ser quaranta dies que, si fa no fa, són els dies que separen el 25 de desembre (data del naixement de Jesús) del 2 de febrer (la Candelera).

L’Església, per tant, aprofita aquelles festes pre-cristianes relacionades amb els parts i la fecundació per adoctrinar, per difondre el rol de la dona/mare que representa Maria, l’anti-Eva (aquella primera dona segons la Gènesi, temptadora i responsable del pecat original) d’aquí que rebi el tractament d’Avev, i, per damunt de tot, la mare de Jesús (fill de Déu o, popularment, Déu fet home). Això no obstant, ha de “purificar-se” després del part com a “antídot de la impura fertilitat pagana”vi.

Origen etimològic

Més enllà d’aquesta “excusa” d’un fet tan donívol com la maternitat, és evident que, etimològicament, candelera prové de candela i que, per tant, fa referència a l’esperit, a l’ànima, a la llum, a la creació. Nadal és la festa de la Llum. Maria dóna llum un fill, a qui li diuen Jesús, que en hebreu vol dir salvació. No és desbaratat, per tant, lligar Maria amb la Terra (Gran Mare o natura), que marca la vida i la fecunditat de la natura. D’aquí que la data del 2 de febrer que, des de la perspectiva cristiana, tanca el cicle nadalenc; en certa manera, també encapçala la primavera popular europeavii.

Representació de la Mare de Déu de la Llet.

La Mare de Déu de la Llet i Santa Àgueda

No es pot acabar aquest apunt sobre la Candelera sense fer referència a altres dues festes cristianes en honor a la dona/mare que tenen lloc durant els primers dies de febrer. Es tracta de la Mare de Déu de la Llet (2 de febrer) i de Santa Àgueda (5 de febrer).

Patrona i advocada de les dides, la Mare de Déu de la Llet té el do d’augmentar el cabal de llet a les dones que crien. Entre els costums relacionats amb aquesta data, crida l’atenció aquell que “per a ésser bones lleteres els calia ensenyar els pits a la Mare de Déu de la Llet. Aquesta creença va motivar el costum, entre les dones que criaven, d’anar a l’església amb llurs infantons i donar-los el pit davant de la imatge, a fi que, si tenien poca llet, els en fes venir més, i si ja en tenien a bastament, no els en fes perdre gens ni els la fes recular durant tot el període d’alletament”viii.

Pel que fa a santa Àgueda, o Àgata, a qui, segons el martirologi, li arrencaren els pits amb unes tenalles, convé apuntar que és “l’advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien. D’aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l’escassesa de llet, per afavorir la lactació dels infants i per tot allò que es relaciona amb la nutrició làctia de la mainada”ix.

En definitiva, tot plegat pot resultar antiquat, i probablement així és. Però és innegable que la mundialització, com el cristianisme, no ha inventat res, senzillament ha donat una pàtina de contemporaneïtat a festes com el Dia de la Dona, el Dia de la Mare o el Dia Mundial de la Lactància Materna. Llavors, sí, les ha internacionalitzat i, en certs casos, la globalització ha fet la resta.

Sigui com sigui, una nota sobre maternitat i lactància no pot acabar amb un rerefons comercial, vet ací una curiositat: “Hom també creu que avui [2 de febrer] comencen a fer olor les violetes boscanes que només llancen perfum just fins per la Mare de Déu de Març”x.

Bibliografia:

i SOLER i AMIGÓ, Jordi. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998.

ii Ídem.

iii CARRERA, Manel i altres. “Els carnavals” a Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, volum 5. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2006.

iv Ídem.

v SOLER i AMIGÓ, Jordi. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998.

vi Ídem.

vii CARRERA, Manel i altres. “Els carnavals” a Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, volum 5. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2006.

viii AMADES, Joan. Costumari català, volum 1. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona, 1982

ix Ídem.

x Ídem.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT