LA  BELLESA,  COM  CREEN  SIGNIFICAT  MÚSICA  I  IMATGE  (I)

90

Eva Cerdà

“La bellesa de l’home és que crea bellesa”, amb aquest magnífic vers el poeta de Manacor, Miquel Àngel Riera, atribueix a l’ésser humà la capacitat de la creació i la virtut de transmetre bellesa en un sentit ampli del terme: vull dir que no es tracta d’una bellesa superficial, sinó de l’emoció, més íntima i personal, que ens desperta el resultat de la creació.

He volgut començar amb aquesta referència, perquè pens que la música i la imatge, com la poesia, creen significat a través de recursos molt semblants. Això no obstant, més que en la retòrica de la música i de la imatge, insistiré en la capacitat comunicativa del text (entès com el compendi de paraules, veus i sons, però també d’imatges) i del context, ja que, ambdós, són indispensables perquè l’espectador interpreti el significat de l’objecte resultant. Per exemplificar-ho, em referiré a l’escena de Pretty woman en què Edward Lewis (Richard Gere) acompanya Vivian Ward (Júlia Robert) a comprar-se roba en una glamourosa botiga, mentre, de fons, sona el tema de Roy Orbison que dóna nom al film.

Abans d’endinsar-me en la reflexió sobre com creen significat música i imatge, però, situem-nos. Pretty woman és una moderna recreació del mite clàssic de Pigmalió, l’escultor xipriota que s’enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida. O sigui evoca aquella capacitat creadora de l’home que assenyala Miquel Àngel Riera, un home creador que, tanmateix, en el seu univers poètic, no és un Déu perfecte, sinó que és la humanització de l’omnipotència divina (Gibert, 1966:6). De fet, el poeta de Manacor canta que “La bellesa del món és la que hi posa l’home: / impura i caparruda”. Si fa no fa Pretty woman retrata aquesta qualitat dels humans. No debades, molt a grosso modo, podem dir que aquest somni hollywoodià amb tots els ets i uts, conta el procés de “domesticació” de la bella Vivian, però també el d’“humanització” del yuppy Lewis.

PUBLICITAT

Ara sí, l’escena de les compres marca un punt d’inflexió en el film que ben bé es podria titular “Una altra vida és possible”. Durant el temps de la cançó “Oh, Pretty Woman”, se sintetitza tot un matí o horabaixa de compres. Però, sobretot, s’evidencia una transformació de l’al·lota. Dins el mirall, Vivian es veu diferent, surt la dona que duu a dins, la dona que, en realitat, vol ser. Almenys, aquest és el sentiment que em transmet a mi. Passem a veure per què.

Sense ser un musical, la música té un paper important al film Pretty woman i, molt especialment, en el fragment del qual m’ocup. De fet, llevat d’uns breus diàlegs, el tema de Roy Orbison omple la seqüència. Es tracta d’un so extradiegètic, o sigui que no forma part de l’acció, però descriu un instant ple de màgia i expressivitat. En aquest sentit, cal recordar que la manera de comunicar de la música no funciona exactament com el llenguatge[1], sinó que s’ha d’entendre que, en la música popular, les cançons comuniquen segons “la manera d’interactuar del so, les paraules i el context” (Fouce, 2004:16).

Tant és així el cantant, Roy Orbison aporta la seva personalitat, dóna vida i produeix un efecte concret a les lletres de les cançons que, en definitiva, és el que aporta significant semàntic. En aquest sentit, la senzilla lletra de “Oh, Pretty Woman” parla d’una dona guapa, misteriosa i solitària ben fàcil d’identificar amb Vivian Ward. Ara bé, aquesta barreja de romanticisme i emotivitat que traspua “Oh, Pretty Woman” sonaria diferent amb en la veu d’un altre intèrpret.

Cal notar que tot i haver estat un dels pocs músics capaços de competir amb la febre generada amb The Beatles, l’any 1990, quan es va estrenar el film, Roy Orbison era gairebé un desconegut. Per més superflu que pugui semblar el comentari, pens que no es pot obviar que el gran públic dels 90 no tenia una idea preconcebuda del “Big O” com sí la tenia dels The Beatles, sense anar més enfora. En canvi, arran d’aquesta pel·lícula, una nova generació de joves es va apropar a la música del mestre Roy Orbison i, entre públic i cantant, sorgí el feeling, aquest element tan destacat en el rock’n’roll “en tant que significa una projecció de les emocions” (Puig, 2006:219).

Tot i amb això, no deixa de ser, si més no curiós, que el tema d’un rockabilly com Roy Orbison s’ajusti a la viva imatge del consumisme més típic i tòpic de la societat capitalista. És clar que, tal vegada és la veu, l’expressivitat i el ritme d’Orbison interpretant “Oh, Pretty Woman” allò que matisa, dilueix les connotacions d’anar de compres, o sigui de les imatges, de les quals parlaré més endavant.

A més de la lletra i d’això que Rolands Barthes anomena “gra de veu”, és important referir-se al context; un context marcat pel gènere musical i per l’argument de Pretty woman (tant de la cançó com de la pel·lícula), però també pel moment en què s’estrena el film.

El rock’n’roll “no tan sols és una forma estètica sinó també una forma d’interpretar la realitat” (Puig, 2006:369) i, per tant, “una forma alternativa de comunicació, alhora que un sistema de percepció” (Puig, 2006:380). En aquest sentit, és bo recordar que, dins la cultura del rock’n’roll, allò més genuí és la dificultat de trobar l’equilibri entre seny i rauxa. I Roy Orbison va ser un referent dins l’àmbit del rock’n’roll pròpiament dit i la seva música un autèntic reflex de la voluntat de viure el present i de contar unes experiències vitals “expressables en termes d’immediatesa, moviment, velocitat i, en primera instància, de joventut” (Puig, 2006:380).

L’argument del film queda sintetitzat en la lletra de la cançó de Roy Orbison. En prova d’això i a mena de curiositat, «el primer título que se le dio a la película fue “3 Mil”, en alusión a la cifra que Edward paga a Vivian por estar con él toda la semana»[2]. És clar que també trobaríem moltes coincidències entre els arguments de la pel·lícula i La Traviata, l’òpera que van a veure i que és un dels moments més emotius del film, precisament perquè descobrim la reacció de Vivian davant la bellesa.

Pel que fa al moment en què s’estrena el film, l’any 1990, només vull apuntar que el videoclip és un gènere consolidat i que aquesta escena de Pretty woman té ingredients identificables amb aquest format com veurem a continuació. Res estrany tenint en compte que “el clip no neix del no-res, sinó que enllaça amb la tradició del cinema i els programes musicals, encara que amb un llenguatge i caràcter propis” (Fouce, 2004:26).

Com explica Sibilla: “La cançó està dotada d’un sentit d’origen: sentit que la barreja amb la imatge pot interpretar, metaforitzar, deformar, regirar, però de la qual no pot prescindir” (Fouce, 2004:26).


[1] “Si la música és capaç de comunicar, hem de suposar l’existència d’un emissor, un receptor i un context.  Ara bé, això no significa que la manera de comunicar de la música funcioni exactament igual que el llenguatge…” (Fouce, 2004:16).

[2] http://juliaroberts.iespana.es/prettywoman.html

PUBLICITAT