LA  BELLESA,  COM  CREEN  SIGNIFICAT  MÚSICA  I  IMATGE (i  II)

108
Disc d’or aconseguit per Roy Orbison amb “Oh, pretty woman”.

Eva Cerdà

A la primera part, vaig començar una particular anàlisi sobre la creació de significat a partir de la música i la imatge. Per exemplificar les meves idees al respecte, vaig agafar el fragment de les compres del film Pretty woman.

A la primera part, em vaig centrar en l’element musical i en aquest, m’ocuparé de l’element visual que, segons Fouce, “en la música popular l’escolta no sol ser aïllada, sinó que en general l’element visual acompanya la música” (Fouce, 2004:22).

Més endavant em referiré a “la llibertat interpretativa de l’oient individual”, per dir-ho en paraules de Will Straw, però ara m’ocuparé del caire comunicatiu de la imatge, la capacitat de creació de continguts.

PUBLICITAT

Les seqüències visuals tenen propietats narratives, encara que “la comparació entre imatge i paraula no pot fer-se a nivell de les unitats. Per què? Perquè la imatge, i cito Benveniste, crea les seves pròpies unitats. La imatge no està proveïda d’unitats, sinó que les crea. No hi ha una imatge sense punt de vista, de la mateixa manera que no hi ha frases sense punt de vista” (Fabbri, 2003:7). Ara bé, “tota imatge conté un simulacre del seu espectador. Les imatges no contenen informacions sobre el món, contenen informacions (sota la forma d’instruccions) de com han de ser vistes” (Fabbri, 2003:15).

L’espectador no enfoca la part de realitat que li interessa, sinó que hi ha un creador (director o qualsevol altre membre de l’equip que es pugui considerar autor del film) que selecciona la imatge, tria el pla i l’enquadrament, i deixa fora allò que no interessa mostrar. A l’escena de la botiga i amb el fons musical de “Oh, Pretty Woman”, ens condueixen la vista cap el joc de mirades entre els dos clients i entre els clients i els dependents per entendre què passa. Ara bé, aquí m’interessa destacar que, en cap cas, veiem el reflex de Vivian dins el mirall cosa que, segons la meva opinió, donaria més importància a la part superficial del canvi, i no tant a l’evolució interior del personatge.

Per acabar, abordaré l’altra part del debat que planteja Will Straw, o sigui “que l’ús d’imatges pot limitar la llibertat interpretativa de l’oient individual” (Fouce, 2004:22). En aquest sentit, cal reconèixer que, com en el videoclip, aquesta escena “integra en un únic text imatge i so, que es retroalimenten d’alguna manera”, tal i com apunta Sibilla.

De fet, l’equilibri entre imatge i música és evident, no hi ha un mitja dominant i un altre de subordinat, sinó que, com assenyala Nicholas Cook en parlar dels multimèdia, “la interacció de diferents mitjans genera un nou significat”[1].

Aquest és el cas de l’escena estudiada de Pretty woman, hi ha unes paraules entre els personatges; hi ha unes imatges que reprodueixen un moment concret i hi ha una música, una cançó amb una lletra i un intèrpret concret. En cap cas, però, hi ha un llenguatge que domini per damunt dels altres, sobretot pel que fa a la música i la imatge.

En definitiva, talment unes nines russes que encaixen unes dins les altres, Pretty woman és un cant a la bellesa, a la creació, a allò que és capaç de modelar l’home amb els materials i les eines que té al seu abast, en aquest cas, amb la música i les imatges, però, també, a través de l’amor, l’amor romàntic, gens habitual en aquests temps de fast love[2].

Per això, més enllà de l’emissor (o creador), també cal tenir en compte el receptor (o espectador) que ha de compartir un mateix codi, ja siguin imatges, sons o paraules, a fi que el procés comunicatiu es resolgui de manera satisfactòria. Al meu entendre, l’escena de Pretty woman reuneix els ingredients necessaris perquè el públic occidental capti el missatge, un missatge en el qual tan informativa és la successió d’imatges com el so d’un tema clàssic del rock’n’roll, gènere emblemàtic dins la música popular contemporània.

Tot plegat, però, es fa difícil prendre partit envers el debat obert entorn del videoclip. De fet, és molt probable que cada vegada que escoltam “Oh, Pretty Woman” ens vengui al cap la imatge de Julia Roberts, cosa que, pot ser, no passa a l’inrevés, o sigui que, quan veiem Julia Roberts, no sempre sentim aquests acords de Roy Orbison. Ara bé, és indubtable que el film, i l’escena tractada, respon a la capacitat creadora de l’home que és capaç de posar bellesa en el món a partir “d’una sensació, d’una emoció, d’una situació humana que m’ha resultat estimulant” (Foraster,1990) i de fer-la entenedora a altres homes gràcies als diferents recursos expressius de què disposa, o sigui de compartir-la amb la humanitat.

Portada del single “Oh pretty woman” de Roy Orbison.

[1] http://www.portalcomunicacion.com/cat/bib_ref_txt.asp?id_nov=92

[2]L’amor és en gran mesura un joc. Ho va ser al seu inici -en paraules de Joan Fuster: “afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates”. Altra cosa són els vincles matrimonials (la institució del matrimoni, originalment desvinculada de l’amor) i, d’altra banda, el sexe.

Seguim amb Joan Fuster. L’amor -aquest sentiment, sensació d’enamorament, aquest estat- és una invenció dels trobadors provençals. Els poetes posteriors i la literatura en general, més el cinema, en van provocar la universalització. La qüestió, doncs, és que l’amor tal i com el coneixem avui dia -diguem-ne amor romàntic- és pròpiament un invent i, com tal, variable i canviant. Vol dir que per ventura ja no és aquella passió/devoció desfermada que vam aprendre de Romeu i Julieta, de Madam Bovary, de Violeta Valery o fins i tot de Vivian, la prostituta de Pretty Woman. (Carreras, 2007) a http://eliteratura.balearweb.net/post/34143

PUBLICITAT