ELS PROBLEMES INFANTILS DURANT ELS PRIMERS SIS ANYS

89

Belen Jiménez Costa

Per entendre un nin és necessari comprendre el seu procés evolutiu; és a dir, com és el seu desenvolupament físic i psicològic.

Cada edat, cada moment evolutiu pel qual passi el nostre fill, estarà determinat per distintes necessitats, temors i desitjos. Els nins experimenten canvis intensos des del naixement i han d’anar adaptant-se a les noves etapes de la seva vida. Cada etapa tendrà, idò, una manera particular de veure, entendre i manejar el món.

Des de l’àrea de la Psicologia infantil es consideren com a fonamentals tres etapes o moments evolutius:

PUBLICITAT

-Etapa preescolar (0-6 anys)

-Etapa escolar (7-12 anys)

-Etapa adolescent (13-18 anys)

Em centraré a la primera etapa, que abarca des del naixement fins als sis anys, per considerar-la essencial per al desenvolupament global posterior.

Durant aquestes etapes, el nins s’anirà enfrontant al món, cada vegada amb més experiència i millors habilitats. Recordem el difícil que és per a un bebè acabat de néixer anar adaptant-se al món dels adults: necessitarà experimentar (veure, tocar, escoltar, sentir…), contant per això amb la protecció dels seus pares o persones que el cuidin, que li donaran afecte, seguretat i cuidaran les seves necessitats bàsiques. De la relació que mantengui el bebè amb els seus pares, especialment amb la mare, derivaran futures experiències i problemes. Així, una bona relació mare-pare-fill, facilitarà l’evolució psicològica i física del nin, possibilitant que sigui un nin segur, feliç, relaxat, adaptat i amb ganes d’experimentar i aprendre. El fonamental durant aquesta primera etapa seria establir un contacte afectiu i comunicatiu adequat amb el bebè, ja que des d’aquests primers moments es va perfilant la personalitat del nostre fill.

Un 10 per cent de la població infantil pot tenir problemes importants. En aquest sentit, és essencial que els adults tenguem informació sobre quins són els principals problemes infantils i de quina manera podem prevenir-los i afrontar-los.

Un problema infantil es manifesta, sobretot, per l’aparició d’un trastorn de conducta: el nin està trist, no menja bé, dorm malament, manifesta vòmits freqüents, es queixa sovint de mal de cap o d’estómac, és agressiu, està inadaptat amb el món… Si observam alguna d’aquestes conductes en el nostre fill és important que avaluem la situació i cerquem solucions. Si el problema s’agreuja o som incapaços d’afrontar-lo és aconsellable cercar ajuda professional.

Existeixen una sèrie de condicions i circumstàncies que poden provocar i mantenir els problemes infantils:

-Una separació mare-bebé molt primerenca,

-Els desajustaments matrimonials,

-El divorci o la separació,

-La mort d’un membre important de la família,

-Els canvis en l’estil de vida (nova vivenda, canvi de col·legi, l’arribada d’un germanet…),

-La utilització freqüent del càstig, tant físic com psicològic,

-El fracàs escolar,

-Sentir-se poc estimat, etc.

Els ambients molt tensos i agressius, les bregues constants del matrimoni, i una disciplina inadequada poden provocar desequilibres psicològics en el nin. A més a més, no hem d’oblidar que cada nin és diferent, de manera que depenent de la seva personalitat i vulnerabilitats la resposta a un problema serà també distinta.

Els principals problemes infantils durant l’etapa preescolar (0-6 anys) són: la timidesa, la depressió infantil, les alteracions psicosomàtiques (vòmits, mal de cap, etc., sense una causa física), els problemes de son (mals sons, terrors nocturns, somniar despert, dificultats per dormir-se), els problemes d’alimentació, l’enuresis (fer pipí), encopresis (fer caca), les potadetes, la desobediència i l’agressivitat. Existeixen altres moltes patologies, però són menys freqüents que les anomenades.

Com es veu, la psicologia infantil pot resultar més complexa i rica d’allò que en un principi consideram els pares. La visió idíl·lica que els adults tenim de la infantesa no sempre és així: el nin també té les seves preocupacions i temors. Per això, és essencial que vigilem el desenvolupament físic i psicològic dels nostres fills. En aquest sentit, podem evitar l’aparició de trastorns infantils si la nostra actuació com a pares és equilibrada i reflexiva.

Per acabar, us propós una sèrie de pautes que, sens dubte, facilitaran les relacions familiars i enfortiran la personalitat i el grau d’autonomia dels nostres fills:

-Ser un bon exemple (controlar les nostres reaccions, saber comunicar, saber escoltar).

-Aplicar una disciplina clara, justa i flexible.

-No al càstig físic. Sí a la pèrdua de privilegis per una conducta inadequada.

-Compartir la vida amb el nin, realitzar activitats agradables en família.

-Millorar la comunicació a casa.

Potenciar la independència: no protegir en excés.

Ajudar-lo en situacions noves.

Supervisar les activitats que realitza.

Corregir sense ferir. Importància de l’elogi.

Crear un clima positiu, feliç, relaxat.

Ensenyar-lo a expressar els seus sentiments i a autocontrolar les seves reaccions.

Utilitzar la paciència i el sentit de l’humor com a armes per enfrontar-nos a les situacions difícils.

Ser pares és, sens dubte, una tasca complicada, però assumint les nostres limitacions i posant els remeis adequats per solucionar-los aconseguirem una relació més sana, equilibrada i feliç amb els nostres fills.

PUBLICITAT