Els nostres noms de lloc ARIANT

332
Vista de la vall d’Ariant.

Juan M. Torres Velasco / jmtorres953@msn.com

Amb aquest topònim es designa la tercera possessió de major extensió de Pollença. Situada en plena Serra de Tramuntana, forma la vall homònima i gaudeix d’un paisatge admirable, majestuós, i d’una llum fantàstica.

L’origen del topònim és incert. En el Còdex Català del Repartiment de Mallorca després de la conquesta de l’Illa per Jaume I, hi figuren dues alqueries aràbigues anomenades, respectivament, Hirian Habinharatx i Hirian Alcannalet, de 2 jovades. La primera, que han traduït com “De la penya baixa d’Ariant”, correspondria a Ariant de Baix, i la segona, “De la Canaleta d’Ariant”, ocuparia el terreny que abans posseïa la Torre d’Ariant. Aquesta “canaleta” possiblement es refereix al torrent que neix a la font Major o de la Mare de Déu, com podem llegir al capbreu de l’Orde de l’Hospital de 1515, on es documenta que el prevere Antoni Alemany declara un cens de 30 lliures sobre Ariant, i “part d’ells són, sens dubte, des del torrent pel qual discorren les aigües de la font major fins el salt anomenat den Romaní cap al mar.” La part corresponent a Hirian Alcannelet afrontava amb possessió de Ternelles, litoral marí cap al ponent i al mestral (magistrum), possessió de la Malesa, possessió de Mortig de Pere Serdá i Llorenç March, i possessió Castell d’Antoni Grua. Per cert, aquest salt d’aigua anomenat del Romaní, ara pren el nom de salt del Miracle, situat entre la Roca Llisa i les Figueretes, i arriba a la mar en les proximitats del Ninot.

El bec doca rafal d’Ariant Foto: Pere Llobera Morou

Segons l’etimòleg Álvaro Galmés de Fuentes, el topònim “Ariant” procedeix del celta “arganto”, i afegeix que “existe una raíz indoeuropea arg- ‘brillante’, ‘blanquecino’, que con el característico infijo -nt-, da lugar al nombre celta ‘Arganto’, documentado en la epigrafia hispànica.” Aquesta podria ser la base etimològica del topònim. La mateixa arrel, amplificada amb –nt- i amb la significació de “plata” se dona també en el llatí “argentum”, però ell el relaciona amb el celta i no amb el llatí. També diu que en l’evolució fonètica Ariant < arganto, hem d’observar la característica pèrdua de la ‘-o’ final, per arabisme o catalanisme, i la iotització de la velar. I respecte a l’adequació entre el significat del ètim proposat i les circumstàncies geològiques del lloc a que fa referència el topònim, s’ha d’assenyalar que la vall d’Ariant es caracteritza per extensos afloraments de roques blanquinoses, de formes estranyes, i especialment hem de tenir en compte que en el lloc hi va haver una explotació d’una antiga mina d’or, indret encara conegut avui en dia com a “el Clot de l’Or d’Ariant”, del que tenim referència pel Diccionari de Pascual Madoz (1845), autor que també indica que en les proximitats de la Caleta d’Ariant, s’hi troba un pou anomenat “el Clot d’Aram”, perquè d’ell se va extreure durant algun temps mineral de coure.

PUBLICITAT

Aquesta notícia també la podem trobar a l’obra de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que ens indica la presència d’un jaciment de pirita de ferro i coure, que fou abandonat completament el 1842, quan es varen esgotar els seus recursos.

Per altra banda, alguns autors, volen assimilar Ariant amb Ariany. En el Llibre del Repartiment figura el rahal Arian, de 8 jovades del juz de Jijnau-Bitra, que fou cedit a Bartomeu d’Aulona. Però en aquest cas sembla que té mes a veure amb la veu ibèrica “ara”, preromànica, i amb significat de “vall o planícia”.

Incendi a Ariant el passat 7 de febrer

Joan Coromines, al seu Onomasticon Cataloniae, fa diverses disquisicions sobre l’origen del topònim. Unes vegades el fa provenir de “argentum”, més tard el compara amb Ariany, d’origen preromà, i finalment , com a nom de persona d’origen germànic, però no es decideix sobre cap d’aquestes possibilitats etimològiques.

Ara bé, un topònim que ve a reforçar aquesta procedència del celta arganto, amb significat de “brillant, blanquinós”, defensat per Galmés de Fuentes, seria que als capbreus de l’Orde de l’Hospital, hi figura una Alqueria Blanca, més tard coneguda per Torre d’Ariant (1622), i documentada al manco des del 1351.

Altres noms de lloc amb aquest significat podrien ser laPunta Blanca(entre el Maressar d’Ariant i el racó d’en Martorell), o el Penyal Blanc (entre el puig de Can Massot, el coll de les Egües i la Malè d’Ariant.

I bé, hem procurat aportar un poc més de llum sobre el topònim, malgrat tot quedi en la tenebror dels temps llunyans, aquells temps que el poeta Miquel Bota Totxo va tractar de reflectir en la llegenda de la pricesa Gulnara i el nan Omar, i en la que explica aquell paisatge dantesc com si fos una mena de petrificació del foc del palau.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT