ELS MALLORQUINS I ELS LLEGUMS (1)

226

Eva Cerdà

Tots els éssers vius s’alimenten per viure, però els humans, a més a més, cuinen. Per tant, “cuinar féu l’home” com molt bé apunta el vocal nacional d’Alimentació del Consell General de Col·legis de Farmacèutics, Aquilino J. García Parea, al pròleg del llibre Història de la cuina i l’alimentació a les Illes Balears, Josep A. Tur Marí.

Fullejant aquest llibre que repassa la forma de menjar i de cuinar al llarg del temps a les illes Balears, em va venir de nou que el consum de llegums en aquestes contrades arribàs durant l’època talaiòtica. Llegint, llegint me n’he adonat que tampoc és tan estrany, ja que els llegums precisen d’una elaboració prèvia i d’una certa tecnologia per poder-los consumir. A veure què ens revela sobre els llegums Josep A. Tur Marí.

Primers avantpassats

L’alimentació humana, i per tant la cuina, sorgeix a partir de l’experimentació amb allò que es té més a prop, o sigui “del seu hàbitat, les seves necessitats, la competència entre espècies i la presència de depedradors”. Fet i fet, tot això determina “la majoria de les diferents formes d’alimentar-se als col·lectius i cultures humanes”, senyala Tur Marí.

PUBLICITAT

Per tant, els primers avantpassats de l’home menjaven fruites i verdures que recol·lectaven fins que començaren a fer eines. Aleshores, incorporaren la proteïna animal amb la qual cosa començaren a treballar en equip i, a més a més, la introducció d’aquest nou aliment va permetre un creixement demogràfic de l’espècie.

Després de les eines, la introducció del foc va signficar un nou pas endavant tant per a la convivència humana com pel que fa a l’organització del grup, la divisió del treball i tot allò de l’home caçador i la dona cuidadora que centenars de milers d’any després i un parell de parells de revolucions, encara perdura en algunes (massa) ments.

L’art de cuinar

Per tant, l’art de cuinar coincideix amb l’aparició de l’homo sapiens, o sigui fa 150.000 anys. Des d’aleshores ençà, tant l’home com la cuina han anat evolucionant en un sentit molt ampli. De fet, a partir del Neolític, l’alimentació fa un salt qualitatiu, però no només des del punt de vista nutritiu, sinó com a expressió cultural com adverteix Tur Marí.

A les illes Balears, com he avançat al principi, “el consum de llegums (pèsols, faves, llenties i guixes)” comença al període Talaiòtic, o sigui entre el 1330 i el 123 a.C. Aquests llegums es menjaven bullits o en forma de sopa que, amb l’arribada dels fenicis (segle VII aC), començaren a amanir amb plantes aromàtiques “com ara mostassa, frígola, moraduix, llorer, safrà, fonoll, romaní i menta” i condiments com “sal, vinagre i llimona” “per donar gust als aliments i, en especial, per a millorar el gust dels llegums”.

De l’Imperi Romà al Bizantí

Al 123 aC, en incorporar-se les illes Balears al món romà, es produeix la romantizació d’usos i costums, entre els quals l’alimentació. En aquest sentit, es podien fer quatre menajdes al dia (ientaculum, prandium, merenda, vesperna; o sigui desdejuni, dinar, berenar i sopar. Els llegums formaven part del prandium que “es feia al migida”. Tot i amb això, per a les classes humils era diferent, ja que reservaven els llegums, acompanyats de “col i panxeta” per al vespre. Mentre que els pobres assaborir “un plat de ciurons o llenties” depenia dels doblers que disposaven.

Sigui com sigui, “els llegums formaven part de la dieta bàsica i incloïen faves, ciurons, llenties, pèsols i mongetes blanques, en forma de purés o cuinats”.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, les illes Balears passen a estar dominades pels pobles bàrbars vinguts del centre i de l’est d’Europa, però també del nord d’Àfrica de manera que el model alimentari i cultural no afectà tant com a altres indrets. Entre el 527 i el 565, les illes Balears s’incorporen a l’Imperi Bizantí que, entre altres canvis, introdueixen la taula i els coberts per menjar. Pel que fa als llegums, que és allò que avui ens interessa, Tur Marí apunta que “els agradaven frescs”. Amb faves, llenties, ciurons i pèsols “preparaven una gran varietat de purés de llegums i cereals, en particular de blat, que aromatitzzven amb mel, nard, canyella i vi negre del Peloponès”.

La influència bizantina a la cuina mallorquina és evident amb el gust per trempar els aliments, però també amb la primera introducció de l’arròs.

PUBLICITAT