EL PUJOL DEL CASTELLAR

304
Pujol del Castellar. Foto: Google Earth.

Juan M. Torres Velasco – jmtorres953@msn.com

El procés de recuperació lingüística del català s’inicia el 1977, amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, que impulsà les successives lleis de normalització lingüística. No entraré ara en la qüestió de si és més encertada o no en la denominació d’alguns topònims, especialment els pollencins, però en el cas que ens ocupa veiem que per primera vegada ens indueixen a citar aquest nom com a “Pujol del Castellar” en comptes de pujol del Castellà, com documentalment hem vist sempre reflectit. Ara, el mot “castellà” ha quedat reservat tan sol per referir-se a l’idioma espanyol, o als nadius o propis de Castella.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, Castellar és una grafia antiga de la paraula “castellà o castlà”, que designa el governador d’un castell (“alcaide” en l’idioma espanyol), o també del senyor que habita o posseeix un castell.

El lloc a que ens referim és un turó o putxet situat entre el puig de Santuïri i el camí d’Almadrava, prop del Poliesportiu i del Cementeri.

PUBLICITAT

El filòleg Dr. Cosme Aguiló Adrover i altres autors ens diuen que el topònim prové de l’antic rahal Alcastellan, de 4 jovades, citat al Llibre del Repartiment del rei en Jaume. Cosme Aguiló també diu que fora millor escriure com a Pujol d’Alcastellà, i explica que “la transmissió de la toponímia d’origen llatí mitjançant una població arabòfona va ser sovint la causa que els noms hagin arribat a la documentació medieval amb l’article àrab aglutinat”, com també és el cas del rafal Allanaira. I afegeix que “la toponímia és un testimoni ben clar de la llengua romànica que trobaren els àrabs en establir-se a les Balears, la qual, per la pressió exercida per la llengua semítica dels conqueridors, s’extingí abans de l’arribada dels catalans, però després d’haver deixat una remarcable empremta en els noms de lloc”.

Diferent és l’opinió de l’historiador Mateu Rotger i altres, ja que afirmen que el rahal Al-Castellan se correspondria amb l’actual Castelló, perquè “en los establecimientos de esta alqueria llámase primero Castel, castellum, después castilio, castelló, nombre que todavía conserva el departamento”.

El cert és que de la documentació consultada no hem trobat l’accepció “Castellà” fins el cadastre de 1759, on trobam que Antonina Solivellas, vídua de Bartomeu Cifre (de malnom Castellà) té una peça de terra i casa al “Puyol del Castellà” (sic). Hem documentat aquest personatge inicialment l’any 1657, a un llibre d’estims i al capbreu de l’Orde de l’Hospital, i de la seva importància podem fer-nos una idea, perquè fins el cadastre de 1759, abans citat, va donar nom a una illeta, que actualment estaria envoltada pels carrers Horta, Mena, Àguila, Roca i Sant Sebastià. En canvi, no hem pogut constatar si el malnom es correspon amb el càrrec de “castellà”, encara que és segur que no ho va ser del Castell del Rei, ni de la Fortalesa d’Albercuix, segons les relacions d’alcaids consultades.

Tanmateix, les diferents propietats rústiques que envolten el puig sempre han estat declarades com “el Pujol o lo Pujol”, a vegades afegint-li el nom del propietari principal. I així, coneixem que a l’estim de 1470 pertanyia als hereus de Pere Castell, i al capbreu de l’Hospital de 1515, Guillem Costa declara “tenir una sort anomenada ‘lo pujol’, que afronta amb dues vies públiques per les quals se va a almodiana [almadrava] i a la vila d’Alcúdia, puig de Santuiri, sort de Joan Català, i garriga del discret Salvador Perdigó”, i Bernat Porquer, paraire, denuncia posseir una peça de terra plantada de figueres, al terme de Castelló, que afrontava amb possessió los Beguins de Joan Llobera, garriga i sort dita lo Pujol d’en Pere Castell, sort de Guillem Ferrer, i via pública”.

Així mateix, a un llibre de Subhastes des nostre Arxiu Municipal, veiem que el 1623 se mana subhastar els bens del bandejat Pere Cerdà ‘Fanals’, entre d’ells el seu “pujol dit d’en Pere Amer, prop dels Beguins, a temps de tres anys i tres esplets”.

Altre topònim pel qual va ser conegut el lloc als segles XVII al XIX és “lo Pujol d’en Roig”, perquè també va pertànyer a la família Martorell, àlies Roig (i també Perdigó).

Per acabar, afegir que dalt del turó es troben restes de paraments ciclopis, amb ceràmica talaiòtica i romana en superfície.

Pujol del Castellar. Foto: Google Earth.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

També et pot interessar