Mónverd notícies – Jaume Reus Bennàssar
Durant milions d’anys, la gent mirava el cel a la nit cercant respostes entre els estels. En el cel de mitjanit, només la Lluna punts distants il·luminaven els nostres avantpassats. Però això ja és cosa del passat. Mentre que alguns creien que el cel nocturn estava lliure de contaminació lumínica en les zones rurals -els urbs ja fa anys que van renunciar a tal luxe- noves tecnologies emergien i podrien suposar la fi de les nits fosques: heus ací les constel·lacions de satèl·lits.
Però què són les constel·lacions de satèl·lits? La indústria espacial és una recent, fa menys de setanta anys que vam llençar el primer coet a l’espai, però ha canviat completament durant la seva vida. El nombre de satèl·lits en òrbita ha anat augmentat al llarg dels anys fins arribar als 4.500 satèl·lits, segons les dades del passat mes de setembre. Emperò, aquest nombre podria augmentar exponencialment els propers anys.
Les (mega)constel·lacions de satèl·lits són conjunts de satèl·lits de petita mida que orbiten de manera coordinada. Tot i ser més petits que els satèl·lits tradicionals, és la seva quantitat el problema: els satèl·lits es compten per milers. El projecte més conegut, Starlink, del multimilionari ElonMusk, espera posar seixanta mil satèl·lits en òrbita per dotar qualsevol racó del món de connexió a internet d’alta velocitat -per a les butxaques que puguin pagar els 85 $ mensuals del servei i 450 $ d’equips.
Tot i els avantatges pràctics de gaudir de connexió d’alta velocitat, aquestes mega estructures comporten conseqüències per als humans, amb els astrònoms com a majors detractors d’aquestes estructures. Les conseqüències són senzilles: quants més satèl·lits hi ha en òrbita, més es contaminen les mesures dels observatoris. Aquest fet provoca que les mesures tardin més o, directament, sigui impossible realitzar-les. Però, a més a més, suposen un perill per a la humanitat.
Aquest també és un problema lògic. La majoria de satèl·lits tenen una vida útil determinada: uns anys en què operen fins que deixen de ser útils o queden desfasats. Un cop aquests acaben la seva utilitat, queden en òrbita, vigilats però sense control. A mesura que els voltants de la Terra s’omplen de satèl·lits, un camp de mines es crea. A causa de les altes velocitats a què es mouen els satèl·lits, fins i tot l’impacte del fragment més petit pot destruir un satèl·lits. Fes-ne una reacció en cadena i has creat un núvol de metralla que fa impossible que un coet travessi l’òrbita terrestre: la fi definitiva de la carrera espacial.
El gener de 2020, la revista Scientific American, ja va informar que projectes com el de Musk podrien ser il·legals sota la llei estatunidenca de contaminació lumínica. Després d’una investigació del Congrés dels EUA, s’ha publicat un informe que no pareix ser gaire positiu amb aquestes estructures, no com a mínim sense noves regulacions al seu ús. Encara que només afectin els EUA, que la principal potència mundial reguli una indústria tan important suposarà canvis a nivell mundial i molts països seguiran les seves passes.
“La nostra societat necessita l’espai”, afirmà Didier Queloz, astrònom i premi Nobel de la Universitat de Cambridge a la revista científica Scientific American. “No tinc cap problema amb l’ús de l’espai amb finalitats comercials. Només tinc un problema que està fora de control. Quan vam començar a veure aquest augment de satèl·lits, em va sorprendre que no hi hagués regulacions. Així que em va alegrar molt saber que s’ha entès que no pot continuar així”.
L’informe sobre la legalitat d’aquestes constel·lacions fou realitzat per Ramon Ryan, estudiant de dret a la Universitat Vanderbilt, a Tennessee. Segons el seu raonament, aquests satèl·lits vulneren la llei en dos àmbits importants: la contaminació lumínica, regulada per la Llei de Medi Ambient de 1970, i la capacitat dels astrònoms de dur a terme la seva professió són les principals traves a la indústria en expansió. A la seva conclusió, recomanava als òrgans legislatius estatunidencs fer un estudi sobre l’impacte mediambiental d’aquestes mega estructures. Emperò, aquesta conclusió no pareix tan segura. Un dels punts més febles és la pròpia definició de medi ambient. Considera la llei estatunidenca les òrbites baixes part del medi? La resposta no és clara, sobretot tenint en compte que cercam cabuda d’una indústria encara dins de l’imaginari col·lectiu durant el moment de la redacció de la llei.
El dia després de la publicació de l’informe, l’agència estatunidenca de comunicacions, l’FCC, va anunciar que obriria un nou departament dedicat únicament i exclusivament a les sol·licituds de satèl·lits. Actualment, tenen 64.000 sol·licituds pendents.
Queden mesos, o fins i tot anys, abans que els EUA puguin presentar una llei que reguli aquesta indústria -la victòria republicana a les eleccions de mitjan mandat han complicat l’agenda legislativa demòcrata, que a partir d’ara ha perdut la majoria a la Cambra de Representants, que torna sota control republicà. Fins i tot quan s’aprovi una llei, és poc probable que es revisin les concessions que s’han produïdes fins ara, incloses les de Musk. Però la mega constel·lació de Starlink és només una de moltes que es pretén posar en òrbita: Amazon ja té un projecte en marxa i al Regne Unit trobam el projecte One Web. Mentrestant, el cel es continua il·luminant.
