DEU FILMS DEL CINEMA ESPANYOL (*)

138

Andreu Salom i Mir

Adesiara, en diversos mitjans de comunicació, tant escrits com radiofònics, surten rànquings i llistes, gairebé a mena de sentències, que et diuen quins són els millors films, que hauríem de veure ineludiblement, les cançons o peces musicals que hem d’escoltar, o els llibres imprescindibles que cal llegir. És recomanable, tanmateix, prendre’s tal inquietud amb una mica d’escepticisme i amb la distància necessària, que ens permeti esser raonablement crítics i afins alhora. Amb tot, les afinitats electives sempre romanen en el pòsit de la intersecció desitjada, i ens ofereix la suficient perspectiva i equidistància que ens permet visualitzar amb atenció allò que respon més bé a les nostres percepcions i voluntats. En aquesta faiçó, he gosat fer una tria selectiva de deu films del cinema espanyol que, ateses les seves condicions de qualitat i d’universalitat, a partir d’esdeveniments per se molt particulars, poden ocupar, al meu parer, un lloc d’honor en l’art cinematogràfic. Les pel·lícules són les que segueixen a continuació, referides ací per ordre cronològic.

Bienvenido Mr. Marshall (1952), de Luis García Berlanga, una comèdia excepcional feta al voltant de l’arribada dels americans a un poblet de la Meseta, en els anys de la postguerra, amb uns resultats tan delirants com entranyables; Muerte de un ciclista (1955), de Juan Antonio Bardem, un film emblemàtic el simbolisme del qual ens remet a les misèries d’una societat autàrquica i repressiva; Calle Mayor (1956), també de Bardem, amb un plantejament simbòlic semblant a l’anterior, i que incideix en els prejudicis i les repressions a què son sotmeses les dones en la societat de l’època; Plácido (1961), de Luis G. Berlanga, una gran comèdia negra que gira a l’entorn d’una campanya de Nadal orquestrada per unes senyores burgeses i benestants, “posi un pobre a la seva taula”, en una altra crítica excel·lent a una societat anquilosada i hipòcrita; Viridiana (1961), una obra cabdal del més gran dels cineastes espanyols, Luis Buñuel. La irreverència total del geni de Calanda brillà aquí a un nivell tan alt que provocà un petit daltabaix en el règim franquista, que no se n’adonà fins que fou massa tard de la bomba de rellotgeria que havia enllestit el mestre; El verdugo (1963), també de Berlanga, una altra, una més, gran comèdia negra del sempre brillant i incisiu director valencià. Una crítica tan contundent com divertida de la pena de mort; El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice, probablement el film més bell del cinema espanyol, el més hipnòtic i poètic. El viatge iniciàtic de la nina protagonista -meravellosa Ana Torrent-, en els primers anys de la postguerra espanyola, esdevé, a través del descobriment del cinema, quelcom verament universal; Furtivos (1975), de José Luis Borau, un drama rural profundament pertorbador dibuixat a través de la convivència entre una dona de caràcter tirànic i violent i el seu fill, caçador furtiu, que viu fortament condicionat per l’entorn i la progenitora. L’ambient claustrofòbic i les relacions enverinades entre els dos personatges marquen el fort to dramàtic de la pel·lícula. Impressionants les interpretacions de Lola Gaos i Ovidi Montllor; El sur(1983), també de Víctor Erice, considerada una obra mestra inacabada (la pel·lícula restà mutilada en suspendre el productor, Elias Querejeta, la seva financiació). Una altra gran visió poètica del director basc, amb uns personatges marcats per la intolerància i la Guerra Civil; Los santosinocentes (1984), de Mario Camus, un altre drama rural, i social, d’alt voltatge, intens i escarrufador, en l’Espanya franquista dels anys seixanta, basada en la novel·la homònima de Miguel Delibes. La vida marcada, de sacrifici i de renúncies, d’una família camperola que viu miserablement sota la fèrula del terratinent.

Aquests són els deu films que, en la meva opinió, posseeixen mèrits cinematogràfics suficients per a tenir reservat un lloc d’honor en el cinema espanyol i europeu. La tria és, d’antuvi, afectiva, per bé que, n’estic segur, que molts cinèfils en comparteixen la valoració.

PUBLICITAT

(*) No incloem, ací, el cinema català, en tant que entenem que constitueix una cinematografia diferenciada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT