COSTER CENTRE D’ART I NATURA, UNA NOVA MANERA DE MIRAR

746

Es diu Coster Centre d’Art i Natura, nom que agafa de la topònim de la zona en què es troba, al Coster del Puig, i sorgeix d’una iniciativa independent, privada i sense ànim de lucre que neix amb la voluntat de convertir-se en un centre de art contemporani de referència nacional i internacional.

Foto: Fernando Perianes.

S’inaugura avui i té per objectiu una nova manera de mirar l’art i la natura. De fet, Coster està enfocat cap a totes aquelles pràctiques artístiques que promouen un enllaç entre l’art, les persones i la naturalesa.

Neix orientat a l’escultura i obert a acollir altres manifestacions artístiques com la instal·lació o la performance. El projecte contempla col·laborar amb creadors multidisciplinaris les obres dels quals prenen com a punt de partida la natura i el paisatge, contribuint a fomentar el debat al voltant de temàtiques referents a la crisi ecosocial, la sostenibilitat o el concepte de perifèria.

Foto: Fernando Perianes.

I, al darrere de tot plegat, hi ha la visió i l’esforç de l’artista pollensí Amador Magraner, els valors del qual han estat sempre lligats al seu entorn més immediat: el poble de Pollença, la costa nord de Mallorca i, de manera més genèrica, el paisatge mediterrani.

PUBLICITAT

La primera exhibició a Coster es diu Raig. Comissariada per Fernando Gómez de la Cuesta, compta amb la participació de tres artistes de renom: Susana Solano, Eva Lootz i Stella Rahola Matutes, a més del fundador del projecte, Amador. Les seves obres, s’ubiquen a diferents parts de la finca, com els bancals, l’alzinar i la mina, entrant en sintonia amb l’entorn natural i convidant el visitant a la reflexió.

Raig

Fernando Gómez de la Costa escriu sobre aquest primer esdeveniment inaugural de Coster explicant que “Raig és un terme català que serveix per anomenar un fluid que emana. Raig és la manera que tenim de representar la creació contemporània com si fos una llera d’aigua necessària que aflora amb dificultat i transcendència des de l’interior de la terra. Raig és la paraula que fem servir per donar títol a la primera proposta que allotja Coster, un nou centre per a l’art i la natura. Ubicat al vessant del Puig de Maria, un emplaçament singular als afores de la localitat mallorquina de Pollença, Coster ocupa una finca on se succeeixen una sèrie d’enclavaments inspiradors gràcies a un entorn privilegiat que conté un bell patrimoni natural i un conjunt d’arquitectures tradicionals construïdes amb materials propis del context, simples i funcionals, que s’integren al paisatge de manera excepcional. És en aquest peculiar espai on es proposa a les diferents artistes participants que desenvolupin i ubiquin les seves peces, unes obres creades específicament o adaptades al lloc concret, però que tenen, en tot cas, la vocació decidida de generar experiència, coneixement, reflexió estètica i pensament crític en relació amb el territori que les acull.

Foto: Fernando Perianes.

Raig està configurat com un estimulant recorregut que comença als peus de la finca, allà on la paret de pedra seca que dóna forma a una de les marjades, s’obre en una oquetat que dóna pas a un misteriós dipòsit d’aigua que sembla sorgit des de les mateixes entranyes de la roca. Aquest espai cavernós i inquietant és el que ha triat Stella Rahola Matutes (Barcelona, ​​1980) per fer Ufana (2022), una proposta que indaga sobre els elements essencials, els estats de la matèria i els seus cicles, a partir d’un interessant assaig al fet que la transformació, la prova, el dubte perceptiu, l’error i la fractura produeixen una instal·lació on la bellesa estranya contacta amb el sinistre. De fet, són aquestes zones liminars ubicades entre la ciència i el mite, la realitat i la màgia, la sensació i la raó, les que transita l’artista en una obra on un vidre de superfície irregular emergeix sobre les fosques aigües contingudes en aquesta cavitat. En aquest mateix líquid suren, a mercè de les lleis de la física i de l’atzar, tres enigmàtics dispositius platejats, també de vidre, però de formes més harmòniques, llises i corbes, encara que igualment torbadores. A la caverna ressona l’àudio de Beautiful Failures (2021), un experiment sonor dut a terme per la pròpia creadora en col·laboració amb Roger Paez i els alumnes del Màster Elisava de Barcelona, ​​una narració musical que parteix de l’evolució de la matèria i que acaba de completar aquesta desassossegant metàfora sobre inicis, trànsits, mutacions i finals, que tant s’assembla a la vida.

L’obra de Susana Solano (Barcelona, ​​1946) es caracteritza per aquesta capacitat transformadora de l’emoció, de la mirada i de l’enteniment que fa girar la nostra consciència cap a llocs, coneixements i sentiments que no havíem percebut amb antelació. Pot resultar estrany parlar d’eficàcia per referir-nos a la creació d’una artista com ella, però la veritat és que les peces aconsegueixen interpel·lar-nos de manera molt efectiva recorrent als valors intrínsecs de l’art i, en concret, de l’escultura: a la forma, la matèria i la composició, però també a la idea, la pulsió i la vibració, unes qüestions essencials, innates, que percebem directament pels sentits i per una mena de raó intuïtiva que no necessita narracions innecessàries, explicacions redundants ni sofisticats sortilegis. Les dues peces que Solano proposa donen una ajustada expressió de tot plegat. Conversió (2022) aprofita novament una de les parets de pedra en sec de la finca per contenir una escultura còncava d’acer inoxidable que aconsegueix canviar, a partir del seu reflex i el seu caràcter envoltant, la nostra percepció sobre l’espai que ens envolta i sobre la nostra pròpia ubicació, duent-ho a terme duna manera tan poètica com subtil. A Baalbek II (2008) és la pròpia rotunditat de les formes i del material emprat per l’artista els que generen una interessant fricció, una atractiva inquietud a l’espai natural que l’acull. Com si es tractés d’una resta arqueològica però estranyament contemporani, com si fos alguna d’aquelles antigues escultures que es troben al topònim que dóna nom a la peça, l’artista ubica aquesta obra com si fos un dispositiu de dissonància, cosa que ens atreu però que també ens fa romandre en alerta.

Foto: Fernando Perianes.

El llit de Penélope (2022) és la peça específicament creada per Eva Lootz (Viena, 1940) per a Coster. Segons la pròpia artista es tracta d’una obra que parla de la intimitat, del que no és obvi a primera vista, però també del nostre vincle amb la terra, de la necessària escolta atenta de tot allò que ens envolta i de la importància del (no) acte d’esperar en el context frenètic i alienant d’aquesta ultramodernitat espectacular que patim. L’escultura pren com a punt de partida un episodi de l’Odissea d’Homer, aquell que narra com Penélope, dona d’Ulisses, durant anys ha estat rebutjant tots aquells pretendents que se li acostaven amorosament amb l’interès encobert de fer-se amb el regne d’Ítaca. Passat el temps s’hi va presentar un home que deia ser el seu marit, algú que amb prou feines semblava un record d’aquell que va partir. Penélope va ordenar que el netegessin, que li donessin menjar i, després de tot allò, parlant ben alt perquè el nouvingut no tingués més remei que escoltar-la, va demanar als seus servents, usant un pretext qualsevol, que traslladessin el llit matrimonial a un estança contigua de palau. Va ser llavors quan Ulisses li va contestar: “dona, bé saps que això no és possible perquè jo mateix, amb aquestes mans, vaig fer el llit i vaig utilitzar per a una de les potes una olivera que hi havia al lloc”. En sentir això, Penélope va saber que Ulisses havia tornat”.

PUBLICITAT