Confrares de l’amistat

1016
Fotografia cedida per Maria Cerdà “de la Vall”.

Eva Cerdà

Falten pocs dies per a la Setmana Santa, un temps en què la tradició religiosa sura en l’ambient fins i tot per a ateus i descreguts.

Setmanes enrere, les confraries que organitzen la programació i els actes d’aquests dies que vendran, començaren els preparatius que han de culminar el Divendres Sant amb el Davallament, una processó la transcendència de la qual, ja fa temps, va superar els límits del municipi per esdevenir reclam turístic.

Tanmateix, però, no és de turisme que volia parlar, ni tan sols de religió, sinó de confrares i confraries.

PUBLICITAT

La paraula confraria, com tantes altres del català, la nostra llengua materna, prové del llatí. És un mot compost pel prefix CON- que vol dir “conjuntament”, “unió”, i el terme FRARE que vol dir “germà”, o sigui que, literalment, una confraria és una unió de germans, o el que vendria a ser el mateix un conjunt d’iguals que exerceixen obres de caritat o solidaritat, ja sigui per motius religiosos o de corporativisme.

Abans d’avançar, vull destacar que més enllà de les processons, les confraries pollencines tenen una funció solidària o caritativa com bé va quedar palès aquests anys de pandèmia; essent aquesta, tal vegada, la cara més religiosa en el sentit primitiu del terme.

Però aquest escrit es titula “Confrares de l’amistat”, perquè aquest grup d’Ermitans del Puig els unia una amistat sincera, una amistat cultivada des de la infantesa, una amistat que perdura per sempre.

Aquell any, la confraria del Puig passava per hores baixes, hi havia pocs pollencins disposats a vestir-se i sortir a les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant. Per això, (numerats d’esquerra a dreta i de dalt a baix) Francisco Marquet (1) va parlar amb els amics de tota la vida: Domingo Vives “Marratxo” (3), Felip Bennàssar “Codony” (2), Joan Payeras (5), Martí Puig (7), Miquel Llompart “Marratxo” (4) i Miquel Suau (6).

No va haver d’insistir gaire, com sempre tots estigueren d’acord en fer costat a l’amic. Es vestiren d’ermitans, participaren a les processons i immortalitzaren el moment en aquesta instantània captada al mirador del Calvari.

Ara que la mort se’ls ha acostat tan a prop, els amics que ja no hi són perviuen en el cor, on s’agombolen tants records. I és que, recordar, com va encertar a dir Blai Bonet, “significa acostar les coses al cor”.

PUBLICITAT