COMERÇOS EMBLEMÀTICS: FORN DE CAN BANYA

478
Antoni Bernat

Tot i que el forn de Can banya va obrir fa 62 anys, la vinculació de la família d’Antoni Bernat a aquest món ve de molt més enrere. Els padrins ja es dedicaven a fer farina a un molí impulsat per aigua a l’estret de Ternelles, son pare i el seu tio també foren moliners, i actualment ell continua fent pa Can Banya tal com el feia i al mateix lloc que el dia que obriren. Aprofitant que recentment a Can Banya han rebut la distinció per part del Govern, de comerç emblemàtic, repassam una mica la història del forn amb el seu propietari, Antoni Bernat.

Quan es va obrir el forn de Can Banya?

La història ve d’enrere. Els meus padrins ja eren moliners, tenien un molí de fer farina arribant a l’estret de Ternelles que anava amb aigua, i als anys 40 el meu padrí Gabriel Bernat Bisbal muntar un molí al carrer Cecili Metel. Mon pare i el meu tio també feien moliners i l’any 59 obriren el forn.

Si eren moliners, per què obriren el forn?

Va haver-hi una època, a principis dels anys 50, que els forners declararen la guerra als moliners de Pollença, i deixaren de comprar farina d’aquí. Per aquest motiu s’ajuntaren un parell de molins de Pollença i arrendaren el forn de Can Xot, al carrer de l’horta. Però va durar poc. Després va sortir a la venda una llicència de forn i el meu padrí la va comprar. I és que antigament, només al poble només podia haver-hi un nombre limitat de forns, com ara les farmàcies o els estancs.

Així, el padrí, amb mon pare i el seu germà muntaren el forn aquí on està actualment. El meu padrí mai va deixar de fer de moliner i mon pare quan va començar al forn ja tenia 40 anys. Era l’any 59 i ja es va dir can Banya. El local era la pallissa de la casa familiar, i de llavores ençà no ha canviat mai de lloc.

PUBLICITAT

I tu, quan començares?

El meu tio l’any 81 es va jubilar i jo vaig anar a fer de moliner. Vaig fer 5 o 6 anys de feina al molí. I quan va entrar l’Iva, l’any 1986 vaig començar a fer de forner. El nostre pa moreno duia un 70 o 80 per cent de farina feta nostra.

Veig que sempre ha estat un negoci familiar…

Sí. Ara el meu germà fa 4 o 5 anys que s’ha jubilat, però sempre hem fet feina plegats. La meva dona, Margalida Munar, fa 37 anys que hi fa feina i ma mare també va fer de dependenta durant molts d’anys.

Com ha anat canviat la feina d’ençà que es va obrir el forn?

Nosaltres començarem amb un forn “moruno”, que és un forn amb forma de pera que té una “hornilla” i abaix un cendrer. Havies de posar llenya fins que trobaves que el forn estava a punt, no hi havia ni termòmetre ni res, havies de mirar el color de les parets del forn. Després l’havies de fer net i començar a enfornar. A mitjan cocció havies de “desvassar”, és a dir, canviar tots els pans de lloc, perquè es coguessin tots igual. Si enfornaves 200 pans, 200 pans que havies de canviar de lloc. A més havies de córrer, no podies badar, perquè sinó, baixava la temperatura. Era molta de feina i havies d’estar alerta perquè et podies cremar les cames. Després tinguérem un giratori, devers l’any 88, i ja no importava “desvassar”. Ja més endavant en comprarem un de pisos. La feina s’ha facilitat molt.

Quin és el vostre producte principal?

El nostre producte principal és el pa moreno. També feim molt pa blanc. Abans, però, es venia molt més pa blanc que ara. Però sempre s’ha venut més el moreno. De dolç el que feim més són les ensimades, i només en feim de dos tipus: llisa i de cabells d’àngel. El 2019 participàrem al campionat del món d’ensimades i quedàrem entre els 10 primers.

Ha canviat la manera de fer el pa?

Feim el pa igual que el fèiem abans, dins les possibilitats i matèries primeres que tenim ara., Però les castes de blat han canviat i moltes han desaparegut. Hi havia blat de la maina, mollà gros, València, blat mort (que no tenia gens de força, però era molt bo de gust), etc. Els blats moderns són més productius, tenen més blat i més poca palla. Els d’abans es feien més alts, però eren més gustosos.

I la clientela, ha variat?

Clients no n’hi ha. Hi ha gent que et diu que seria una llastima que em jubilàs i l’endemà el veim carregat de barres de l’Eroski. Va començar que les benzineres feien pa, ara en fan supermercats i tothom, i el plet està perdut. Nosaltres no podem competir amb el preu d’aquestes barres industrials. Amb el preu d’una nostra, en pots comprar tres de les altres, però si mires el volum de farina és el mateix, perquè hi posen productes per inflar. En general la clientela ha abaixat i de fet hi ha molts menys forns que abans i els darrers anys encara n’han tancat més.

Idò com veus el futur

Tot d’una que em pugui jubilar, ho faré. Com a mínim aguantaré un any més, i si qualcú ho vol agafar després, jo m’oferiré a ensenyar com feim les coses. M’agradaria trobar qualcú que li agradàs seguir amb les coses com les feim nosaltres, però sé que això és molt difícil. La veritat és que fris de jubilar-me.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital