BALANOCULTURES

190

Cap de fibló

Possiblement és el primer cop que sentiu o llegiu aquesta paraula. Qui sap si amb el temps es farà̀ més corrent. Sigui per necessitat, sigui per comoditat, potser la nostra societat haurà̀ de tornar a les seves arrels balanoculturals, perdudes en la història del temps, milers d’anys enrere.

La paraula balanocultura prové del grec balanos -aglà̀- i del llatí́ cultura -cultiu, forma de vida-. És a dir, societat en què el consum humà̀ d’aglà̀ té un rol important. Hi havia -i encara hi ha en algunes tribus d’indis americans- societats l’aliment bàsic de les quals era l’aglà. Ja en la prehistòria hi ha indicis del fet que poblacions basaven la seva alimentació́ en aquest fruit. A nivell peninsular, al jaciment post paleolític de La Sarga, a València, podem veure pintures rupestres representant la tombada de fruits d’arbres, presumiblement aglans.

En la mateixa línia, ens confirma la dependència humana envers els boscos Bill Mollison, pare de la permacultura: “Els boscos es gestionaven per a la seva collita […]. Avui dia només hi ha uns quants exemples d’això̀ en el món, a Portugal i a França. A Portugal, encara pots trobar alzines ben seleccionades i gestionades, sovint empeltades. I olives. Els porcs i les cabres i la gent viuen a una petita àrea de quatre mil metres quadrats i ningú́ treballa la terra. En aquesta situació econòmica, no hi ha necessitat de revolució́ industrial.”

PUBLICITAT

No diem aquí que haguem de tornar enrere. Però̀ sí entendre que és possible una vida més senzilla i elegant. El model del qual parla Mollison es va anar adaptant a diferents climes i cultures. Koohafkan i Altieri ho expliquen al seu llibre Forgotten Agricultural Heritage: “Així́, els alzinars es varen anar ‘aclarint’, fent més oberts. Les alzines que quedaven tornaven més grosses i produïen més aglans, la qual cosa suposava també́ un augment de menjar per als animals que pasturaven”. D’aquí́ sorgeixen les deveses a Espanya o montados a Portugal.

Per què, pensareu, és important tot això̀?

Doncs bé, no és només per curiositat. Com hem comentat al principi, les nostres preuades alzines poden tenir una funció́ vital en l’alimentació́ humana. El fet que en determinades èpoques de pobresa com la Guerra Civil, determinades poblacions n’hagin menjat, ha degradat el seu estatus a ‘menjar de pobre’. Ha passat el mateix amb altres aliments com la beguda de xicòria, coneguda popularment com a ‘cafè̀ de pobres’. Creim que és el moment de tornar donar a aquest fruit el lloc que li correspon com a base d’una dieta saludable i sostenible.

Ja fa dècades que es parla del pic del petroli. Abans aquestes prediccions ens pareixien llunyanes. Es parlava del 2010, 2020… doncs bé, ara ja som al 2021, i diuen que ja hem passat el pic. Això̀ suposa que d’ara endavant l’extracció́ de petroli s’anirà̀ reduint. És a dir, potser més aviat del que creiem pujarà̀ el preu, hi haurà̀ limitacions… N’Antonio Turiel al seu llibre Petrocalipsis ens diu que la pandèmia ha accelerat aquest procés, i que en cosa de cinc anys ja en començarem a veure les conseqüències. Molts moviments com ara ‘La vida al centre’ ja treballen per posar les bases d’una transició́ saludable, justa i igualitària cap a un món post petroli. Com serà̀ aquest món?

Turiel, doctor en física teòrica i científic actiu del CSIC, ens explica que no podem confiar en la tecnologia i la ciència perquè̀ ens treguin les castanyes del foc. I molt manco en les forces polítiques, que fins ara, amb una actitud summament infantil, obvien el tema en qüestió́. Ens conta com les energies renovables ens poden aportar electricitat, però̀ de cap manera en quantitat suficient per continuar amb el ritme de vida actual. A més, Turiel diu que les energies renovables creen electricitat, però̀ que l’electricitat només suposa un 20 per cent de l’energia que consumim. L’altre 80 per cent es crea mitjançant processos fisicoquímics que tenen bases com el petroli o el carbó́, no substituïbles per les anomenades energies renovables. Què volem dir amb això̀? Simple. Què farem quan els tractors ja no puguin llaurar, segar o recollir el blat, per exemple? O encara més, quan els vaixells enormes que ens duen mercaderies comencin a venir amb menys freqüència?

Fa cent anys no hagués estat un gran problema. Mallorca era pràcticament autàrquica, ens abastíem amb el que produíem. A dia d’avui, depenem entre un 80 per cent i un 90 per cent de les importacions per abastir-nos d’aliments (basta pegar una ullada als nostres rebosts o geleres per comprovar-ho). Es diu que si deixessin de venir vaixells, en cosa de dies els supermercats es buidarien. Recordau les notícies durant l’inici de la pandèmia de la desesperació́ d’alguna gent que anava als supermercats per carregar tot el que podia?

Què passaria si realment comencessin a escassejar els aliments? No ens salvaria el turisme, no. Ens salvaria el coneixement del camp, de produir menjar. Però̀ la cosa no acaba aquí́. No és suficient que jo sembri, que tengui arbres fruiters i que em pugui alimentar si els meus veïnats no ho fan. I no ens referim a un sentit altruista i d’amor cap al proïsme, que també́. Sinó́ a quelcom més fosc, bàrbar. És fàcil pensar que si els veïnats es moren de fam, ben aviat miraran cap a qui té hort, i fruita.

Comença a tenir sentit el punt principal d’aquest escrit, les balanocultures? És primordial que comencem a actuar abans no ens trobem que és massa tard. Aprenguem a cultivar i a regenerar la terra. Sembrem arbres arreu. Sembrem boscos, i especialment fruiters per tal d’abastir-nos a nosaltres i als nostres veïnats. Qui té arbres sap de sobra la sobreproducció́ que ens regala el regne vegetal.

És clar que la fruita no basta per viure. Per això̀ també́ cal pensar en aliments que siguin la base de la nostra dieta, i aquí́ hi entren les alzines. L’aglà̀ està compost per carbohidrats i greixos, i té una bona aportació́ calòrica. Fernando Pulido, de la Universitat d’Extremadura, ens diu que els nadius americans l’han emprat com aliment bàsic durant els darrers 12.000 anys, i que encara ho fan. Se’n pot fer farina, postres, es poden fer torrats i cuinats.

Els nostres avantpassats illencs també́ el coneixien bé l’aglà̀. No debades trobam arreu de Mallorca velles alzines empeltades que a la tardor carreguen multitud d’aglans dolços, de gust i textura semblant a la castanya. És destacable el fet que a Mallorca s’empeltessin alzines, ja que no en trobam gaire més exemples a altres indrets. A més, aquí́ tenim diferents varietats d’alzines d’aglans dolços, cosa inaudita més enllà̀ de les nostres illes. I no és un cas aïllat. Aquí́ també́ s’empeltaven murteres amb varietats de murtons més dolços, grossos i amb menys pinyols. Aquest coneixement va caure en desús a mesura que fruits i baies exòtiques arribaven als supermercats, i són comptades les persones que avui dia hagin empeltada alguna murtera o alzina.

Acabarem amb paraules de Balanotrees, viver dedicat a l’empelt d’alzines d’aglans dolços, que sintetitzen l’escrit: “Creiem que el cultiu d’alzines d’aglans dolços és una oportunitat per fer una agricultura més sostenible, dinamitzar el territori rural i recuperar un fruit tan present en el nostre paisatge i a la vegada tan desaprofitat.

L’alzina és un arbre autòcton adaptat al clima mediterrani. Per això̀, en un context d’emergència climàtica i ecològica, el seu cultiu pot jugar un paper important en la necessària reconversió́ de l’agricultura cap a models menys dependents del petroli i més respectuosos amb el medi ambient”.

* Article de la revista Cap de fibló, que es pot trobar a les biblioteques del municipi, a la tenda Xeixa del Moll i a la tenda Dada a Pollença. També al facebook de Cap de Fibló.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT