Rafel Morro Aguilar
La història de la carrera ciclista d’Arnau Colomar Rull és una d’aquelles que quan la coneixes et deixa un regust dolç i amarg alhora. Dolç perquè en 6 anys de competició va guanyar una gran quantitat de curses malgrat la seva curta edat; amarg de pensar quin corredor ens vàrem perdre si hagués continuat dedicant-se al ciclisme.
N’Arnau va néixer a Pollença el 27 d’octubre de 1939, fill d’en Bernat Colomar Puig i na Margalida Rull Martorell. Era el petit de 5 germans i d’un d’ells es va valer per aprendre a colcar en bici. El seu germà havia pogut comprar una bicicleta amb l’escàs jornal que guanyava i n’Arnau, valent i decidit, es va encoratjar a provar de dominar aquell vehicle tan especial i que tants pocs sabien utilitzar, encara.
La passió pel ciclisme no l’heretà a casa. Potser fou escoltant les victòries d’en Timoner per la ràdio, o potser llegint i imaginant les victòries del seu paisà Josep Xumet en temps anteriors que adquirí el gust per la bicicleta i les carreres. Fos com fos, la primera participació de n’Arnau en una carrera ciclista arribà l’any 1958, quan encara tenia 18 anys. Aquell any, sense pertànyer encara a cap equip, aconseguí una victòria parcial de sector en el Trofeu Antoni Gelabert (4t a la general) i un 3è lloc al Trofeu President, a Pollença. L’any següent va córrer pel Club Ciclista Pollença a 2a categoria amateur, i no aconseguí cap victòria. Però arribat el 1960 la sort canvià. Vendrien 3 anys farcits de participacions i victòries, algunes d’elles de gran reconeixement per al ciclisme amateur, que farien pensar que un representant pollencí seria un d’aquells ciclistes mallorquins que continuarien les proeses dels Timoner, Oliver, etc.
L’any 1960, encara a 2a categoria amateur, va aconseguir guanyar victòries parcials a les Festes de Sant Jaume a la Pobla i a les Festes de Pollença, on quedà 2n de la General, a més d’afegir segons llocs a les generals a Santa Maria i al Circuït de Búger. Però com hem avançat, aquest seria l’any en què la promesa pollencina aconseguí per primer cop notòries victòries per a l’esport del municipi i pujà a l’esglaó més alt del pòdium en diverses carreres del circuït mallorquí: Festes del Molinar, Festes de Sant Feliu a Llubí, i al prestigiós III Trofeu Andreu Oliver, on aconseguí imposar-se a Carreras, Tortella i Martorell, i treure’s l’espina del segon lloc aconseguit a les Festes de Pollença, victòria que en darrera instància li prengueren.
Més productiu seria encara el 1961 ja que durant aquest any, n’Arnau Colomar faria el salt a les carreres peninsulars, on es destapà com un corredor de gran classe i capacitat per rematar etapes.
A Mallorca guanyà altra vegada a les Festes de Sant Feliu a Llubí, i també al Gran Premi de l’Ajuntament de Santa Maria del Camí i a la XXI edició del Circuït d’Inca, mentre que no pogué fer podi a les carreres de casa, ja que quedà 4t al IV Trofeu President i també a les Festes de la Patrona. Aquell any, però, Colomar tenia ganes d’inscriure el seu nom entre els millors corredors no professionals del circuït espanyol. Aconseguí un passatge per anar a córrer al III Gran Premio la Alegría de Tudela, prova puntuable per als Campionats del Món d’aficionats. La cursa consistia en recórrer 150 km. plans amb sortida i arribada a Tudela. L’acompanyava un altre corredor mallorquí, en Bernat Mateu, i totes les despeses corrien a càrrec seu, per la qual cosa una victòria era també tan important, ja que eren joves i no pertanyien a famílies amb gaire poder adquisitiu. D’entre 85 corredors, en Bernat Mateu prest atacà i marxà al capdavant de la carrera 80 km. en solitari, fins que finalment el pilot el va clapir i llavors qui va agafar la capdavantera fou n’Arnau, amb una marxa de 70 km. en solitari fins a la meta, a la qual arribà amb gairebé 2 minuts d’avantatge sobre el segon classificat. Arnau Colomar guanyà un premi de 30.000 pessetes i la possibilitat de quedar un temps més competint per la península.
De Tudela, els dos corredors mallorquins passaren a la Volta Pau dels Pirineus, una de les curses precursores de l’actual Tour dels Pirineus del calendari UCI Europe Tour. Aquesta era una carrera per etapes que es desenvolupava per territori del País Basc espanyol i francès i els dos mallorquins estaven disposts a seguir engrandint el seu palmarès. La 7a i penúltima etapa de la volta tenia sortida i arribada a la ciutat guipuscoana d’Irun, i n’Arnau va haver de lluitar contra ciclistes locals per poder emportar-se la victòria. Escapat juntament amb dos corredors bascs que treballaven un per la victòria de l’altre, n’Arnau s’aferrà a roda i no va defallir ni un moment davant d’aquells dos colossos. Callat, fruit també de la situació de que els dos bascs es comunicaven en la seva llengua, confià totes les seves opcions a les seves cames per escometre un atac des d’enfora quan ja es divisava la meta. Aquesta estava situada just al final d’una vall i baixant del darrer port es podia veure la glòria a tan sols uns quilòmetres. Just en el moment que n’Arnau va aclarir quin dels dos era el més fort i aniria a per l’etapa, atacà al final de la baixada i marxà en solitari cap a la victòria amb un gran atac que deixà amb dos pams de nassos els dos ciclistes locals. Aquestes dues grans victòries li permeteren ser escollit un dels 6 corredors mallorquins que participarien al Cinturó Internacional de Catalunya aquell any.
(Continuarà…).
