Damià Vidal
Durant l’estiu de 1974, s’ha complit ara mig segle, es va construir i posar a punt una emissora de FM a Pollença. Era una època en què florien com a bolets les emissores lliures a tot Espanya, un fenomen que duraria encara uns anys més. Era d’escassa potència, amb un abast molt limitat, i no interferia els serveis de telecomunicacions, com per exemple la televisió.
El fenomen de la proliferació de les ràdios lliures també es donava a altres països, a Itàlia en especial. A Mallorca també n’hi hagué més, però la de Pollença va ser una de les primeres. Es tractava d’un aparell senzill. A finals d’octubre de 1974, un cop muntades les parts, vàrem començar les primeres emissions de proves. Emetíem en monoaural (no en estèreo, ja que tècnicament era una mica més complicat), al voltant de 90 MHz, amb veu en directe i únicament amb música de cintes magnètiques. La raó d’això era de tipus pràctic, ja que tractant-se de proves preliminars no es podia posar un disc perquè durava com a molt 20 o 25 minuts i no sempre es disposava d’una persona que el pogués canviar, mentre que de cintes n’hi havia de fins a 90 minuts, la qual cosa permetia deixar l’emissora desatesa en mode diguem-ne automàtic per fer les proves de camp. Aquestes proves consistien en recórrer el poble amb un aparell de ràdio i passejar-se pels voltants en cotxe i avaluar la qualitat del senyal rebut i del soroll de fons quan no hi havia música (com més silenci se sentia, millor, més bona cobertura). Era necessari ajustar la potència a un nivell adequat perquè la cobertura dins Pollença fos acceptable. Això va dur una mica de feina, però al final es va aconseguir. No es pretenia arribar gaire més lluny, tot i que si s’hagués volgut (per exemple fins a Eu Moll o Alcúdia) no hauria estat difícil, encara que un poc més costós. Però en qualsevol cas l’orografia que envolta Pollença era un element limitant, ja que les muntanyes actuen de barrera per a les ones de ràdio de FM. Un element molt important, tant o més que la pròpia electrònica de l’emissora, per no dir una peça cabdal, era l’antena. Com l’emissora, també era molt simple, però força eficient. Estava situada dalt d’un màstil d’uns set metres d’alçada, col·locat sobre un terrat que donava a la banda del carrer de Sant Isidre. L’estudi, si és que es pot dir així a una estança on bàsicament hi havia els elements tècnics essencials, com ara un micròfon, un tocadiscos, una assortida col·lecció de discos LP de vinil de 78 revolucions per minut, un reproductor de cintes magnètiques (un senzill casset), un mesclador de veu amb música (de construcció pròpia), i un aparell transmissor de FM i un de control de potència enviada a l’antena, també auto-construïts. La insonorització era molt bàsica, com no gaire bona la qualitat dels mitjans sonors disponibles aleshores (cal tenir en compte que faltaven gairebé 10 anys perquè apareguessin els discs compactes CD, una tecnologia que fou disruptiva, però que, ves per on, avui en dia ja és obsoleta). L’estudi estava situat al centre de Pollença, just damunt l’edifici a on hi ha actualment el restaurant Il Giardino. Pel que fa al cost del material, estrictament de l’equip emissor i tot el conjunt de l’antena (excloent la resta d’elements mencionats, ja que eren d’ús habitual domèstic per sentir música), no en tenc xifres exactes, però com a molt degué costar al voltant de mil pessetes, que al canvi serien avui uns sis euros, però que aleshores, al canvi d’avui en dia, serien al voltant d’uns dos-cents o tres-cents euros.
Val a dir que aquell mateix any, recent complerts jo els 16 anys, i després d’uns 4 de radio-afició (a la banda de freqüències que es coneixia, i es coneix encara, com a banda ciutadana, per a la què no calia autorització) havia aconseguit la llicència oficial de radioaficionat, després de pagar les taxes corresponents i de passar a Palma un examen teòric i un pràctic de telegrafia en codi Morse. Llicència i afició que encara conserv i utilitz regularment a dia d’avui amb les sigles “EA6PT”. Tot i que la tecnologia ha canviat completament, no ha mort al món l’afició a la ràdio, com es podria esperar a l’època d’internet. Al contrari, tot i que pugui resultar sorprenent, hem integrat Internet per fer la ràdio encara més atractiva.
Així que, en resum, a finals del mes d’octubre de 1974 l’emissora era plenament operativa i cobria bàsicament Pollença i els puigs que l’envolten amb bastant bona qualitat. Al Calvari se sentia beníssim (això ens ho reportaven alguns oients), però darrere amb certa dificultat; i no arribava en condicions (per no dir que no se sentia gens) ni a la Vall d’en Marc ni darrere el Puig. Per descomptat, no se sentia ni al Moll ni a Cala Sant Vicenç, tot i que hi havia excepcions, amb zones on, sorprenentment, se sentia força bé, com ara algunes parts de La Font (sobretot la banda de dalt) i per devers La Punta. A la Vall de Colonya la recepció era irregular.
Els primers dies van ser força frustrants. I és que a Pollença, com que no se sentia la FM com a la resta de Mallorca, degut a què les antenes estaven i estan a la serra d’Alfàbia i l l’orografia no ajudava gens ni mica (com tampoc ara, però a dia d’avui hi ha repetidors que resolen el problema), la gent ni es molestava a posar la ràdio de FM. Però el boca a boca va estendre el nombre d’oients, encara que no era ni per tirar coets.
Parlant de continguts, era bàsicament música del moment, centrada en els discos que teníem a casa. Podríem dir que es podien classificar en tres grans grups: La música diguem-ne “moderna”, com ara el rock i la cançó en català del moment, el jazz (al qual, per cert, mon pare, Don Salvador, u jutge, què potser algú encara recordi, era molt aficionat i tenia una la col·lecció que no estava gens malament) i la música clàssica. Principalment posàvem música del primer grup, una mica del segon, i més bé molt poca del tercer. Pel què fa al nom de l’emissora, vam dubtar una mica al principi; no ho teníem gaire clar. Començàrem amb noms com ara “Ràdio Gallina” (un nom naïf, per allò del femení del gall del l’escut de Pollença). O fins i tot ens atrevírem a batejar-la, fent broma, com “Ràdio Palangana”, “la que parla quan li dona la gana” (la veritat és que no sempre teníem temps per a l’emissora, perquè érem estudiants). De fet, estant jo estudiant de Barcelona, no funcionava més que quan venia a Pollença, com per exemple per la Fira o durant les vacances. Al final, ben aviat, li va quedar el nom definitiu de “Ràdio Pollença”.
Pel què fa a les persones, érem la meva germana com a locutora i jo a la part tècnica, i puntualment alguns amics de la ràdio-afició. Quant a les hores d’emissió, eren els horabaixes, entre aproximadament les 6 i les 8. Sempre amb una certa flexibilitat. Fora d’aquest horari de vegades posàvem música ininterrompudament. Donàvem en antena el número de telèfon, amb l’esperança que algú telefonàs per demanar alguna cançó (de fet en solien demanar), sempre advertint del limitat repertori de música que teníem disponible, no fos cosa que a banda de tenir pocs oients, a damunt penjassin en veure que no teníem el que volien!
Teníem especial predilecció per la Nova Cançó; en particular, gent com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon i Ovidi Montllor sonaven moltíssim. També posàvem Bob Dylan, Joan Baez, Janis Joplin o Leonard Cohen, per esmentar-ne alguns. Quant a grups, a banda dels icònics Beatles i Rolling Stones, acostumaven a treure rock simfònic, com ara Gènesis i Pink Floyd; d’altres, més “enèrgics”, com King Crimson o Led Zeppelin, sonaven amb assiduïtat; com també per exemple Patti Smith i Jethro Tull. Potser s’estigui preguntant el lector si teníem alguna sintonia musical com a distintiu de l’emissora. La resposta és sí. Vam escollir de “Emerson, Lake and Palmer”, concretament un tros molt aferradís i marxós, el conegut “Peter Gunn Theme”, precisament en el moment en què arrenquen amb força la bateria i el teclat, un tros que el manteníem durant 1 minut. Convid el lector interessat que l’escolti a Youtube.
Per acabar, una anècdota. Durant l’estiu de 1975, coincidint amb les vacances, la vam instal·lar al Port de Pollença, prop de Can Singala. Degut a tenir la mar a prop, sense obstacles per a les ones de ràdio, arribava fins a l’altra banda de la badia de Pollença, i molt bé dins Eu Moll. Un vespre la vam deixar amb una cinta de 90 minuts posada, com habitualment era el cas després de les emissions normals. Aleshores la primera línia per la zona de l’hotel Daina no estava encara empedrada com a passeig de vianants i hi podien circular cotxes. Hi havia taules també a la banda del mar. Era habitual que s’aturassin o fins i tot aparcassin davant els bars Brisas o Iru, o els hotels Daina, Miramar o Capri. En concret, me trobava amb uns amics a l’emblemàtic local Pascalino, molt popular entre els joves, quan un cotxe es va aturar davant, i en obrir la porta se sentia una música forta i a tota marxa, i l’amo del cotxe es va esperar amb la porta oberta a què acabàs el tema. Tot d’una vaig sospitar que era la nostra emissora (entre altres coses perquè tampoc al Port de Pollença en aquella època no se’n sentia d’altra de FM). Podria ser que dugués posada una cinta, però quan anava a canviar la música no en vaig tenir cap dubte, tenia sintonitzada l’emissora. Aleshores vaig voler gastar una broma als companys i els vaig posar messions sobre quina seria la música que sonaria a continuació. Em van mirar amb cara de que estàs boig, i ens vàrem jugar la ronda de begudes. Com és natural, jugava a cavall guanyador, perquè sabia de memòria la música que vendria. Se’n feren creus que ho hagués endevinat, perquè no era gens previsible. Després els vaig confessar el truc.
Amb el temps va desaparèixer de mica en mica la novetat (i també l’esclavatge) que suposava tenir una emissora de ràdio, essent joves com érem. El darrer any que vam emetre fou 1979. Encara conserv els equips (podeu veure els principals a la foto) com a testimoni d’una bona època i grata experiència.
