Maria Rosa Albis Ferragut
Com si sabés quin era el moment més oportú per formar part de l’esplendor del cinema mut nacional, Francesc Aguiló Torrandell va néixer a Pollença el 30 de juliol de 1883, al núm. 11 del carrer de Monti-Sion. Fill de Joan Aguiló Bonnín, fuster de professió, i Magdalena Torrandell Bestard. Al voltant de 1900, un jove Francesc, de caràcter inquiet, atret pel món de la interpretació, va deixar Pollença i s’embarcà cap a Barcelona.
Al principi va treballar en el teatre, com feien la majoria d’actors de cinema de l’època, gènere que aniria alternant amb les interpretacions cinematogràfiques al llarg de la seva carrera artística. De les diferents obres teatrals en les quals va actuar, cal ressaltar el gran èxit que va obtenir en el paper de Saïd a Mar i cel, d’Àngel Guimerà. També va participar en moltes funcions de caritat a teatres de Barcelona.
Com a actor de cinema, Francesc Aguiló va arribar a estar baix la direcció dels pioners i més principals directors de l’etapa muda del cinema, a Barcelona, com serien Ricard Baños o Albert Marro i va tenir una vida artística molt prolífica. Amb Marro i la productora Hispano Films el 1915 va protagonitzar Los misterios de Barcelona, pel·lícula de misteri i aventura, realitzada en episodis, amb la qual va obtenir un gran èxit de públic i crítica; i l’any següent va rodar La secta de los misterios. L’actuació d’Aguiló en aquestes filmacions li donà la fama suficient dins del món cinematogràfic català perquè el director Ricard de Baños el cridés per fer La cortina verde amb la productora Royal Films. A partir d’aquí es convertiria en un dels seus col·laboradors incondicionals, figurant entre els intèrprets principals a la següent pel·lícula que Baños va dirigir, Juan José, estrenada el 1917.
El mateix 1917 filmà amb Albert Marro El testamento de Diego Rocafort, la segona part de Los misteriós de Barcelona. Continuà amb Fuerza y nobleza, dirigida per Baños, que és considerada una de les produccions de més qualitat dins l’obra del realitzador català. És el típic film d’aventures amb intriga, acció i ambients exòtics. Estrenat el febrer de 1918, l’èxit de públic fou tal, que es convertí en la pel·lícula que més ingressos de taquilla i més popularitat va proporcionar a la Royal Films. I, encara que Aguiló tenia un paper secundari, el seu treball va ser molt elogiat per la premsa. El pollencí, que havia estat un dels actors predilectes de Marro, des d’aquests moments ja no se separaria de Ricard de Baños al llarg de tota l’etapa muda del productor.
El maig de 1918, a Los arlequines de seda y oro, un drama que recreava el món dels gitanos, Francesc Aguiló va fer una interpretació magistral del gitano Alifàs. Tenint en compte que Barcelona era el centre de la indústria cinematogràfica d’Espanya, els elogis unànimes rebuts de públic i crítica el col·loquen en un lloc rellevant de la cinematografia estatal. El judío polaco, al 1920, amb el paper protagonista, i Don Juan Tenorio, estrenada l’octubre de 1922, seran les darreres col·laboracions d’Aguiló amb la Royal Films i amb Ricard Baños, el que suposarà el tancament d’una etapa per a la productora.
Per una altra part, Francesc Aguiló dirigia una acadèmia d’interpretació cinematogràfica a la Ciutat Comtal, on es dedicava a preparar actors d’art mut i posat; el 1921 figurava com a una de les principals de la ciutat. L’acadèmia aconseguí gran fama a l’estar en contacte amb alguns estudis californians, on enviava els actors més avantatjats que es traslladaven als Estats Units, fent de mecenes al pagar una part del viatge.
Durant l’estiu de 1923 Aguiló prengué part a Mallorca en el film El idilio de Chopin, producció francesa que narra la història d’amor entre Frèderich Chopin i George Sand, dirigida per León Ardonin. La fama obtinguda a Barcelona el precedia.
L’any 1920 a Mallorca es començà a considerar el potencial del cinema com a agent per promocionar l’illa com a destí turístic; d’aquí sorgiran les primeres pel·lícules de llarga durada i de producció local com Flor de espino, de Jaume Ferrer, i El secreto de la Pedriza.
Amb l’objectiu de fer publicitat de Mallorca el 1925 es va crear la societat cinematogràfica Balear-film, de Joan Mas i Serafí Sureda. La intenció de la productora mallorquina era fer una adaptació per al cinema de la novel·la El secreto de la Pedriza, dels germans Vázquez Humasqué, que duria el mateix nom. El setembre d’aquell any començaren les tasques d’enregistrament d’El secreto de la Pedriza, dirigides per Francesc Aguiló Torrandell, que durarien fins el novembre. Es tracta d’una tragèdia d’amor que, amb el contraban com a nus de la trama, permet mostrar, sobretot, el paisatge de la costa nord de Mallorca, i un dels seus secrets, o amagatalls dels contrabandistes, donarà nom a la pel·lícula. El secret de la possessió de la Pedrissa de Deià es feia així famós. Hem de pensar que als anys vint la serra de Tramuntana, per la seva particular orografia, seguia sent un lloc propici i d’intensa activitat de contraban. Per tant, és natural que la Serra, que aleshores era, a més de Palma, el principal focus d’atracció del primer turisme a l’illa, es convertís en l’escenari imaginat.
La costa de Pollença amb el Castell del Rei, la Fortalesa, Cala Bóquer, el Moll, Formentor (es pot veure la posada que donava nom a la cala), el Pont Romà i la Talaia d’Albercuix són algunes de les imatges que Aguiló filmà del seu poble.
Al film, entre els actors, destaquen Rosita Barberán, Manuel Cortés, Ignaci Letos, Ketty Murci i Antoni Llompart. Aguiló, a més de dirigir, també interpretà el paper de Toni Roca, el protagonista, cacic i cap dels contrabandistes; peça clau per al desenvolupament de la història. La seva actuació és d’una gran expressivitat i la demostració de les seves capacitats dramàtiques. Com a director, la seva tasca és ben evident en veure la pel·lícula. En general, els actors estan ben encertats, sobretot si consideram que eren aficionats i que Francesc Aguiló era l’únic actor professional.
El secreto de la Pedriza, pel·lícula muda i en blanc i negre, té una durada total de 137 minuts i està dividida en dues jornades. El 26 de gener de 1926 s’estrenà al teatre Principal de Palma al públic general la primera jornada i el 2 de febrer la segona. Per desgràcia, Francesc Aguiló Torrandell no la va poder veure perquè poc després d’haver enllestit el rodatge va morir a Barcelona.
Segons les cròniques de l’època l’estrena va ser un èxit de públic i de crítica. Així i tot la pel·lícula es va modificar en dues ocasions; a la segona, feta a finals de 1927, s’hi varen afegir més imatges i escenes panoràmiques, amb la intenció d’aprofundir en el caràcter propagandístic de la filmació. La versió definitiva s’exhibí a Barcelona el 7 de maig de 1928 al teatre Goya on tengué una excel·lent acollida.
Una de les grans aficions de Francesc Aguiló era la pintura paisatgista. Normalment passava els estius a la seva casa del Moll de Pollença amb la seva dona, Bàrbara Obrador; venia a pintar. Durant la primavera de 1925 va fer una exposició al saló de La Pinacoteca de Barcelona presentant 43 impressionants pintures de Pollença, entre les quals figuren els següents títols: Recons de Cala Castell, Bóquer, Castellet de Cala Figuera, Pins de Formentor, El Colomer o Cala Sant Vicenç. Tots els diaris de Barcelona en parlaren; va tenir un gran èxit de crítica i venda.
Francesc Aguiló Torrandell morí als 42 anys, de manera sobtada, els primers dies de desembre de l’any 1925 a Barcelona, a la seva torre de Sant Gervasi.
Sempre ens quedaran els seus personatges. El seu art no morirà mai.
