Pere Salas
La tragèdia viscuda a València el passat 29 d’octubre és un esdeveniment meteorològic propi de la Mediterrània i més encara de la zona afectada. És veritat que en el que portam de segle, tot just 24 anys, no s’havia produït res de semblant. Amb tot i això, els experts afirmen que aquest és un fenomen amb una capacitat de retorn de trenta anys. El canvi climàtic, a més, hi afegeix aigua sobre el banyat, mai més ben dit.
La història de Mallorca és prou il·lustrativa sobre aquesta temàtica. No debades, un dels episodis més impactant va ocórrer ni més ni manco que a principis del segle XV, concretament quan 14 i 15 d’octubre de 1403 es va desbordar la Riera. Llavors discorria per l’interior del nucli urbà, pel lloc que ara ocupen les Rambles i el Born. Quan l’aigua prengué a l’assalt la ciutat, sobrepassant amb més de tres metres la murada, no deixà res al seu pas. Va provocar entre 3.500 i 5.500 víctimes. D’aquí va venir la primera intenció de desviar el seu curs per fora murada, cosa que no s’aconseguí fins al segle XVII, després d’altres desbordaments, molts de danys i damnificats, especialment el 1635, encara que cap tan terrible com el primer descrit. No hi ha dubte que aquella obra faraònica donà bons resultats. Si bé altres crescudes i sortides de cabal han fet malbé als ciutadans i a les seves propietats de forma recurrent, no s’ha tornat a repetir cap desgràcia semblant. És un exemple clar de què la geografia i la mateixa climatologia no determinen les catàstrofes, si no les ignoram. La societat, per activa o per passiva, hi té molt a dir. Treure la Riera fora del nucli urbà, com es va fer també amb el Túria a la mateixa ciutat de València molts de segles després, demostra que podem superar o alleugerir la dictadura de la geografia. De la mateixa forma que resulta vital la capacitat de prevenció i alerta dels meteoròlegs, els geògrafs i, per descomptat, l’actuació dels organismes públics.
Pollença il·lustra perfectament aquesta dicotomia entre determinisme del medi i acció humana. Un dels exemples paradigmàtics són els problemes creats pel torrent de can Botana al seu pas per la urbanització de Sant Vicenç, a causa, bàsicament, de la línia de cases construïda a finals dels anys seixanta del segle passat, no al costat del torrent, sinó pràcticament a dins. Tot el contrari del que es va fer en el cas descrit de Palma. Des de llavors, les incidències han sovintejat, com la que va ocorre el 16 de novembre de 1985, quan es varen veure afectades una vintena de cases i tres cotxes acabaren dins el mar. Per sort, fins ara no s’han hagut de lamentar mals majors. Amb tot i això, els arqueòlegs submarins del futur es faran creus de la quantitat d’automòbils que es trobaran en aigües de cala Molins, marcant tot un període històric, el de la balearització.
A la vila, el torrent de Sant Jordi mereix un comentari semblant. Fins al 1893 l’únic pont que el travessava, l’anomenat de l’Horta, i avui conegut com a Romà, va deixar passar les aigües torrent avall durant molts de segles sense cap problema. El mateix va fer el nou pont de l’Horta. Estaven ben dissenyats. No vol dir que el torrent no es desbordàs en determinades ocasions, però no tenim constància de què creàs desgràcies significatives. Lògicament, una de les raons era que el nucli urbà estava relativament allunyat. Fou a partir de principis del segle XX que la creació de l’eixample del camp d’en Campos hi apropà les cases -i els seus habitants- perillosament. El meu padrí fou un dels qui adquirí un solar a on seria el carrer Formentor als anys trenta. Per si això no bastàs, aquest fet va coincidir amb la construcció del pont de Sant Jordi l’abril el 1893 que, a diferència del Romà, no podia estar pitjor dissenyat, com ho demostren els seus nombrosos ulls que el convertien en una perillosa barrera per al lliure pas de les aigües. En diverses ocasions, com el 1899, el 1947 o el 1958, precisament també el mes d’octubre, el problema no fou el torrent en si mateix ni les cases del voltant, sinó el pont que embossava més del compte. Com també ho feien les construccions de la primera línia del Port, que motivaren, durant el mencionat episodi de 1958, que Pollença en Cort afirmàs que aquell indret s’havia convertit en una “pequeña Venecia”. El pont de Sant Jordi es va substituir per l’actual el 1991, després de l’esglai que provocaren els aiguats del 1989 i, sobretot, el de l’any següent. I tot i els seus defectes, que no són pocs, el nou pont ha reduït -que no eliminat- el risc d’inundacions a la zona. I tot i que el risc zero no existeix, ens hi podríem apropar molt amb un nou pont adaptat als requeriments hidrològics actuals.
L’actuació humana, per tant, resulta clau per explicar les catàstrofes (o la seva absència), encara que el perill mai desaparegui del tot. La geografia és caparruda, per ventura més que no els humans. De fet, de llavors ençà Pollença no ha deixat de patir les inclemències meteorològiques pròpies de la Mediterrània, ara agreujades pel canvi climàtic. No debades, els grans aiguats de l’11 de novembre de 2005, provocaren, precisament, la suspensió de la Fira. I el 19 d’octubre de 2018, pocs dies després de la catàstrofe de Sant Llorenç, un cop més durant la maleïda tardor, es varen patir les darreres inundacions de certa importància, a causa dels més de 160 litres que caigueren per aquestes contrades. La DANA més important dels darrers 20 anys havia impactat de ple en els municipis de Muro, Alcúdia, sa Pobla i Pollença. Llavors foren moltes les construccions de fora vila, fruit de la urbanització recent de la nostra ruralia, que patiren de valent. Construccions allà a on mai no n’hi havia hagudes, creixement demogràfic, escalfament global i un cert negacionisme meteorològic -aquell que prefereix ignorar les alertes immediates dels experts en riscos-, agreugen fins a l’infinit els perills de la Mediterrània.
En definitiva, no tot és culpa del clima, tot i que com diu Raimon,
“Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.”
A tots els damnificats per les inundacions de València.
