Fa un parell mallorquí d’anys, vaig fer un post a Facebook que deia així: “De la monstruositat a la tendresa, així el drac aterridor com el ferro. La duresa metàl·lica en contacte amb el foc fornal esdevé com la bèstia la sang de la qual s’estova amb una llàgrima i en neix una rosa enamorada. Així la llàgrima incandescent es converteix en mil meravelles que prenen forma dins les mans del destre ferrer com les de Martí Colom “Pipelleta”, fill i nét de forjadors d’il·lusions i de progrés.
I vet ací el drac de ferro modelat per mans mestres, que s’ensenyoreix a la discreta posició d’aquells que passen mirant en l’aire pel carrer Major de Pollença”.
Aquesta Fira, quan es compleixen cent anys des que Martí Colom Femenias va obrir la ferreria de Can Colom al carrer Major, hem conversat amb el nét també Martí i també Colom, Martí Colom Cifre, ferrer com el pare, Rafel Colom Plomer, i com el padrí que inicià la història d’aquesta ferreria sempre associada al bon gust i a la feina ben feta. Enmig de sentiments contradictoris, Martí anuncia que tot té un final.
– Com us plantejau tancar Can Colom?
No trobes gent jove que vulgui fer feina de ferrer, perquè clar necessites uns anys per aprendre tot això que, tanmateix, mai no acaba, sempre vas aprenent coses.
L’altra són tres generacions. Jo ja no tenc ningú que vulgui seguir. Tenc una filla de 20 anys que estudia Biologia.
I, després físicament ja no puc fer segons quin tipus de feina, sobretot segons què no ho puc fer tot sol.
Enguany es dona la casualitat que fa 100 anys. A finals d’any, coincidint amb la jubilació, volia fer una festa, però, amb aquest temps, la farem per primavera.
– La ferreria sempre ha estat aquí?
L’any 1915, el padrí va comprar la casa. En va pagar 15.000 pessetes, que en aquell temps era un absurd. Sempre ha estat aquí. Bé, mon pare me contava que el padrí començà al carrer de Sant Isidre, en un local o una portassa, no ho sé. Després va obrir aquí i, en principi, la ferreria era a l’entrada i reculant, reculant va arribar aquí.
– Ja era tot una casa?
Sí, ja era una casa. Era de la família de la Quartera, que tenien la carnisseria d’allà on surt en Joan Mas. Mon pare me contava que aquí hi tenien vaques, ovelles, xots… o sigui que, quan la compraren, estava molt deteriorada. Després van anar posant el taller cap aquí darrere (a la part posterior de la casa, amb accés pel carrer Jonquet). Jo sempre he vist això aquí.
Quan hi pens, me sap “greu”, entre cometes, haver de llevar això. Són tres generacions, però bé tot s’atura, i no hi ha relleu. És el que hi ha. En part, me fa ganes aturar físicament ja, duc anys des que em vaig posar d’autònom! Amb 22 o 23 anys, ajudava mon pare, m’agradava molt posar les mans, i als 27 anys, em vaig posar d’autònom i encara som aquí!
– Aquest padrí Martí Colom Femenias tenia algun vincle amb Colonya?
No, era son pare, Rafel Colom March, el meu repadrí. Ell era amic de Guillem Cifre de Colonya. Com que sabia llegir i escriure, els veïnats anaven a què els llegís les cartes que enviaven els fills de l’Argentina o vés a saber d’on, i li demanaven que els n’escrivís la resposta. De fet, ell es dedicava a l’ensenyament, d’aquí la relació amb Guillem Cifre de Colonya i amb Colonya que després va mantenir la meva germana Joana.
La família de mon pare valorava molt tenir cultura. Mon pare sabia llegir i escriure molt bé, i també havia après francès.
– Heu fet altres feines?
No, no he fet altres feines. Quan vaig acabar a l’Institut, vaig fer BUP i COU, i me vaig estancar: Què faig? A vegades pens que hauria d’haver estudiat, però no m’estirava.
La música, sí, que m’estirava molt. Vàrem fer un grup de música, coses de joves. Va anar passant el temps i vaig veure que això m’agradava. La veritat és que m’ha donat moltes satisfaccions, he disfrutat molt. Tot té el seu sacrifici, maldecaps… i creu-me que m’ha llevat el dormir més d’una vegada, però tot té.
Allò que m’agrada és que, quan has acabat una feina, dius mira m’ha quedat bé, o no, però tens aquella cosa física. Hi ha feines que no es veuen. Per ventura duen més feina, però no es veuen.
També vaig fer escultures per al pintor Gust Grass. Venia aquí i m’encantava fer feina amb ell, perquè duia uns esbossos i unes idees, i jo li canviava un poc les idees. Era una persona que s’adaptava. Sempre ens enteníem. Una cosa que m’agradava era que jo no li cobrava, sinó que canviàvem la feina amb quadres. Sempre m’han agradat aquestes coses.
– Qui us va ensenyar més el pare o el padrí?
Al padrí, no el vaig conèixer. Ma mare estava embarassada de jo quan va morir. Era l’any 61 i jo vaig néixer per novembre d’aquell mateix any.
Me va ensenyar mon pare i me’n donava, de branca. Sempre me dia: “Martí, has de ser més perfeccionista” i estava molt damunt jo. En aquell moment, m’enfadava, no m’agradava… Però bé, l’escola la tenc i, des que no hi és, me n’he adonat que tenia raó que s’ha de ser perfeccionista. Però clar quan ets jove… no te n’adones que la base és important.
– Aprendre aquests oficis és molt diferent, ara ja no hi ha mossets…
Aquí és el tema. Mossets, n’han començat. Vénen una setmana, quinze dies… i te diuen “Això és molt complicat!” No és com l’escola d’abans que, me’n record, mon pare mateix, fins i tot els donava qualque cosa a finals de mes o de setmana, perquè, a banda d’aprendre, tenguessin un poc d’il·lusió, ja que fer feina sense cobrar és un poc dur.
Però, avui en dia, el primer que te demanen és: Què he de cobrar? Bono: I què saps fer? I ja tenim l’ase aixancat damunt la paret. No naixem ensenyats, ja se sap, i s’ha de passar un rodatge que aquesta persona ha de voler.
– No hi ha una Formació Professional?
La formació professional s’ha enfocat més cap a la mecànica, que a la ferreria convencional, no. Avui tot es fa tipus industrial. Hi ha aquestes portes i tu t’adaptes en allò. Això de fer-ho tot a mida, s’ha perdut. En conseqüència, cada vegada hi ha menys ferreria artesana. Però no som els únics: els fusters també van tancant… Ens haurem d’adaptar a coses que ja vénen fetes.
– És molt diferent la forma de fer feina?
Les feines són diferents. Abans hi havia menys maquinària que t’ajudàs i hi havia més fornal. Avui en dia la forja no agrada i resulta molt cara, perquè les hores de forja són molt més cares i, a banda, la gent vol coses més minimalistes, no vol tant de perifollos…
Ara es fan moltes portes, barreres, passamans, mobles… Abans es feien escuts, manetes… Era un concepte diferent.
Era una altra manera de fer feina i també els gustos són diferents. Reconec que allò que es feia, era més difícil i complicat que això que pugui fer jo, però els gustos van canviant.
– Ja no feis manetes?
Què va, manetes! Per cert el teu padrí, me’n record, feia escuts i tot això. De fet, l’altre dia va ser curiós, perquè va venir un fuster aquí que havia dit a un client que, en tot Mallorca, si no és en Martí, ningú no te farà una maneta i dos escuts. Els hi vaig fer. Tot a mà. Aquí no hi ha maquinària per fer això. Un 10! Però vés a veure si algú t’ho farà!
Ni ho tenen per mà. Jo, perquè ho he fet i ho he vist fer.
Ara vas a la ferreteria, i allà hi ha una dotzena de manetes per triar. Però les manetes que feia el teu padrí no les trobaràs enlloc, eren exclusives de Pollença i venien de fora poble i tot.
Ara tot és en pla industrial i es compra a les ferreteries.
– Desmuntareu el taller?
No, al taller no el desmuntaré. Això d’estar assegut al sofà tot el dia o passar tot el dia al bar, no me va. He de fer coses sigui a la finca, al taller… He de crear. Això sí que m’agrada. Aniré fent el que podré i el que em faci ganes.
– Com serà la festa de cent anys o encara és massa prest per parlar-ne?
La idea és tancar un tros de carrer i convidar els veïnats, clients i amics per agrair-los la confiança dipositada amb nosaltres. També per acomiadar la feina de tres generacions de ferrers que s’acaba aquí.
– Segur?
La meva filla a vegades me demana que n’hi ensenyi, però bé fa tercer de Biologia i li va bé. Tot i amb això és molt creativa.
