Aquell que domina les muntanyes i aguaita l’infinit, el garriguer
Set homes miren al fotògraf Guillem Bestard drets damunt un llaüt anomenat “Formento”, carregat de somades de llenya i amb la vela llatina plegada. Entre ells, destaca un personatge amb jaqueta i capell que no deixa cap dubte sobre qui és el que mana a la nau.
Aquest home és Rafel Alemany, conegut com “Garriguer”, el garriguer de Formentor quan la possessió era propietat de la família Costa. La imatge, de la dècada de 1920, ens ha estat facilitada per Antoni Campomar, besnét de Rafel Alemany, qui l’ha rescatada de ca la seva padrina “Garriguera”. Encara avui, hi ha “Garriguers” de malnom a Pollença, descendents d’aquest garriguer de Formentor.
En l’anterior edició de PUNT iNFORMATIU ja vam parlar de l’explotació dels pins de Formentor, que van ser tallats i venuts a forns i serradores de Pollença i el Moll, i fins i tot a l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial. En aquest article, però, deixam de banda els senyors i amos per centrar-nos en la figura del garriguer. En el cas de Formentor, aquest tenia un poder considerable, ja que gestionava una de les principals fonts de riquesa de la possessió: els pins.
Avui en dia pot semblar que la fusta de pi te poc valor, però fa un segle, quan l’electricitat no era encara una font d’energia habitual, la llenya de pi era un bé preuat. A més, sempre s’ha dit que els pins de Formentor tenien un gran poder calorífic, ja que són molt “teiosos”, és a dir, amb molta resina a l’interior, cosa que els feia especialment valuosos per cremar.
Ramon Reig, en un dels seus articles publicats per PUNT iNFORMATIU, explicava: “Garriguer va ser una professió ben considerada en temps passats a Mallorca. Formentor, Ternelles, can Bosc… foren possessions que en el seu dia comptaren amb aquests professionals. Eren homes forts, acostumats a moure’s per la muntanya, i sempre a sou dels propietaris. Era un professional que només rebia ordres directes del senyor, convertint-se així en el seu confident. La seva feina estava limitada i imposada pel propietari. La seva tasca principal era la tallada de pins i alzines, i acompanyava sempre el guarda forestal en el moment de senyar els arbres que s’havien de tallar.”
Pel que fa al garriguer de Formentor, Reig recull el testimoni de Bartomeu Cerdà de “can Cusset”, qui recorda: “En temps del pare del poeta, de garriguer hi havia en Rafel Alemany, que va estar-hi tota la vida. Després, quan es va retirar, el va substituir el seu fill, també anomenat Rafel, que va continuar amb el mateix nom i ofici”. De Rafel Alemany pare, en Tomeu “de can Cusset” comenta que “una de les missions més importants consistia a acompanyar el senyor i propietari, Don Miquel Costa i Cifre, de qui va arribar a ser home de confiança. Quan es feia una tallada de pins, anaven junts a triar quins s’havien de tallar. L’amo en Rafel els marcava amb un cop de destral, sense la marca oficial que portava el guarda forestal. Després, ho tenien acordat amb un llenyataire que s’encarregava de tallar-los, esporgar-los i transportar-los fins al Moll. Els feixos es transportaven per mar, estirats per una barcassa, ja que encara no existia la carretera, que no es construí fins a la inauguració de l’hotel el 1929.”
No sabem amb certesa el destí dels feixos de llenya carregats a la popa del vaixell de la imatge, ni si el llaüt arribava o partia en aquell moment. Podria ser que els feixos provinguessin d’un altre punt de Formentor i que es duguessin fins a la teulera situada a prop del mollet. De la teulera no en queda rastre, però el mollet avui dia encara es coneix com el “Mollet de la teulera”. Tot i això, també és possible que el destí d’aquells feixos fos algun forn de Pollença.
Miquel Costa i Llobera va escriure sobre un d’aquells pins de Formentor, però ho feu de manera figurada. Potser en algun moment va tenir al cap a homes com aquell garriguer que treballava amb el seu pare i, com el Pi del poema, dominava les muntanyes aguaitava l’infinit.