Dels fertilitzants a les propietats de luxe. El Nitrato de Chile, testimoni de la transformació d’un poble
Havíeu vist mai aquest cartell? Sabeu on estava posat?
Segurament la resposta a aquestes dues preguntes serà negativa, a no ser que sigueu pollencins i tingueu una determinada edat (no direm quina…).
O potser sí que heu vist aquesta publicitat anteriorment, però en altres pobles d’Espanya, on encara es conserven. De fet, a Extremadura, aquests cartells fets amb rajoles ceràmiques van ser declarats l’any 2023 Béns d’Interès Cultural de la Comunitat pel seu valor patrimonial, artístic i històric, atès que són exponents del disseny i la imatge publicitària espanyola de la dècada de 1930, així com un reflex de la societat agrària d’aquell moment.
Explica Antoni Campomar, autor de la fotografia, que aquest cartell estava situat a una edificació que hi havia, fa anys, dins l’actual parc infantil “Maria Salvat Bonet”, i més exactament a la cantonada dels carrers Cecili Metel i Bisbe Desbach.
El carrer Cecili Metel, fins a finals dels 60, es coneixia com la carretera nova o carretera de Palma, ja que era la carretera que unia Sa Pobla i el Port de Pollença. Molt probablement per aquest motiu es va col·locar el cartell en aquest punt. L’any 1969 es va obrir l’actual carretera i va passar a convertir-se en carrer residencial. Pocs mesos abans que es va inaugurar el parc i probablement va ser llavors quan es va esbucar l’antiga casa on hi havia el cartell de “Abonad con Nitrato de Chile”.
Explica Campomar, que creu la fotografia la va fer els primers anys de la dècada dels 70, la qual cosa voldria dir que quan es va inaugurar el parc encara hi havia la casa… Sigui com sigui, la casa (i el cartell) no varen sobreviure molt més enllà d’aquestes dates. Qui sap si algú va tenir la delicadesa de conservar aquelles rajoles?
Per cert, aquesta edificació que es va esbucar era l’antiga casa de Can Conill, on hi habitaren fins poc abans de desaparèixer.
Què era el Nitrato de Chile?
El Nitrato de Chile era la marca d’un adob natural compost per nitrat de sodi extret de mines de salnitre localitzades al segle XIX al desert d’Atacama. Això va convertir Xile en el principal exportador d’aquest mineral, usat tant per a la fabricació de pólvora com a fertilitzant agrícola. La irrupció del salnitre sintètic industrial va desencadenar una crisi internacional del salnitre natural a partir de 1918 que va perjudicar greument l’economia xilena. Per aquest motiu l’Associació de Productors de Salnitre, denominació que agrupava el Govern de Xile i els empresaris del salnitre, van començar a publicitar les virtuts del Nitrat de Xile a la dècada de 1920 als països receptors, entre ells Espanya, Alemanya, Brasil, Egipte o Japó.
La icònica imatge del genet va ser ideada per un jove estudiant d’arquitectura, Adolfo López-Durán Lozano (1902-1988), al voltant de 1929. La imatge representada és senzilla i esquemàtica, com correspon a l’estil Art Decó de l’època.
El Nitrato de Chile, Mallorca i la família reial espanyola
Si xerram del Nitrato de Chile és necessari fer referencia a una historia molt desconeguda i que te molt a veure amb la família reial espanyola i l’illa de Mallorca.
L’impulsor de tota la industria minera del nitrat de sodi i fundador de la marca Nitrato de Chile va ser un empresari nascut a Lleida anomenat Maties Granja. Granja es va fer milionari, i quan es va morir l’any 1906 la meitat de l’herència va recaure a la seva ex-dona Laura Mounier, una cantant, ballarina i artista francesa. Un any després de la mort de Granja, Mounier es va casar amb un pintor egipci anomenat Joan de Saridakis que havia estat enginyer a les mines de coure de Xile. El matrimoni el 1922 es va mudar de Xile a l’illa de Mallorca i entre els anys 1923 i 1925 construí una gran mansió a Palma que es convertí en la seva residencia. Aquella gran casa l’anomenaren Mar i vent, tot i que els ciutadans de la zona la coneixien com Can Saridakis. Mounier va morir el 1943 i Saridakis es tornà a casar amb Annunziata Marconi-Taffani. Quan morí Saridakis el 1963 la seva vídua donà l’edifici i els terrenys a l’aleshores Diputació Provincial, amb la condició que fos destinat a museu per a la col·lecció de més de 1.000 obres d’art del seu marit. Però el govern franquista poc temps després va cedir el palau a la família reial, i la resta ja és una altra història.
El Nitrato de Chile i la pagesia pollencina
El cartell de Nitrato de Chile i la seva desaparició és el reflex d’un canvi profund en la societat pollencina. Fins a la dècada dels 60 la pagesia encara era un dels pilars fonamentals de l’economia i productes com els fertilitzants eren essencials. Avui, però, la realitat ha canviat. La publicitat que abans mirava cap als camps ara s’ha desplaçat cap al turisme i el mercat immobiliari, amb una gran part de les campanyes destinades a atreure compradors estrangers que volen adquirir propietats a Pollença.
