Joan Martorell
Lluís Escandell Soler serà el pròxim pollencí que representarà Joan Mas el dia de la Patrona. El mes de novembre d’enguany fa 27 anys, per tant, era el primer any que es podia presentar. Tot i això, va rebre 1.285 vots, essent el candidat més votat. En Lluís és, des de fa sis temporades, l’entrenador del Club Mallorca Nord Judo i duu amb son pare el restaurant Iru del Port de Pollença.
– Per què has volgut ser Joan Mas?
Ho he sabut tota la vida. Des que tenc memòria, he tengut calculat que l’any que em podria presentar seria el 2024. Sempre ho he tengut en ment. A més, he hi ha hagut la sort que no s’ha presentat cap company, i de fet, en Sergi Gómez l’any passat em va dir que enguany era el meu torn, i que, tot i haver perdut només de tres vots, no es presentaria.
– I sempre has estat cristià?
Amb 14 anys vaig ser moro per provar-ho, no em va agradar, i des de llavors sempre he estat cristià, excepte fa dos anys que em vaig tornar a vestir de moro per ajudar el meu cunyat, en Josep Vives, que va ser Dragut. Així vaig veure la festa de l’altra banda.
– Com varen anar les votacions?
Primer vàrem tenir un dinar tranquil i amb molt bon ambient amb els amics i partírem cap a les votacions. Entre les cinc i les deu, el temps em va passar volant, no vaig aturar en cap moment, sobretot agraint a molta gent que no sabia que hi venia per jo. Després anàrem a sopar a una portassa i em va pegar un bajón que tenia plorera i tot. Després el recompte se’m va fer etern. Sabia que tenia opcions i que les votacions estaven entre en Jaume i jo, i fins al final no vaig estar segur. La veritat, no m’esperava el suport que he tengut, de gent que ni tan sols en confiava. Estic molt agraït.
– Què creus que ha estat fonamental per guanyar?
Principalment el meu grup d’amics, perquè som 15 barruts que ens encanta la Patrona i era el primer any que qualcú dels nostres es presentava. Des de maig ho hem viscut com una bogeria. I després està clar que, si no fos pel club de judo, no hauria guanyat, n’estic 100% segur. La quantitat de nins i pares amb qui he tengut contacte aquests darrers sis anys ha estat enorme. Pensa que hi ha nins i nines que comencen amb quatre anys i els tenc fins als 16 anys, o més, i és tota una vida. Això es notava, a les votacions hi havia moltíssims de nins, alguns d’ells que, fins i tot, es varen quedar fins a les dues per veure si sortia o no. Va ser increïble.
– Per això, vares treure la camiseta del club quan et varen alçar?
No ho tenia previst. Per allà hi havia en Dylan que la tenia posada i quan em varen alçar la vaig agafar.
– Enguany el club de Judo ha estat present al Pi, on també en Pau Cifre va treure una camiseta quan va pujar, i a la Patrona…
Es diu ràpid, això però és ben mal de fer. Som un gran club, enguany hem tengut, només a Pollença, 120 fitxes, sense comptar les del Moll i d’Alcúdia que també formen part del club.
– Ja has començat a pensar com ho faràs al simulacre?
Al final cada Joan Mas posa un poc de la seva personalitat. Òbviament m’he vist tots els combats des de l’any de la picor i he xerrat amb molts Joan Mas. Al principi tenia dubtes sobre el nombre de persones que havien d’estar a la barrera, si havien de dur barra, etc. Però ja ho tenc clar. El mal de cap serà fer la barrera perquè tenc molta gent de confiança. De fet, quan vaig sortir guanyador el dia de les votacions, se’n va liar una molt grossa. El saig ja m’ho va dir: “tens mil cavalls de potència, però els has de saber controlar”.
– Coneixes els altres càrrecs?
Sí, de l’abanderat moro vaig ser mestre de la seva filla, amb en Campet ens coneixíem de Secció de Muntanya i amb en Mateu el vaig conèixer l’any passat quan va perdre que li vaig dir que enguany ens veuríem a les votacions. I a l’Ajuntament Vella hi ha en Miquel, el batle, amb qui he fet judo amb el seu fill tota la vida.
– Com afrontes els dies previs?
Amb moltes ganes. Enguany, per sort, tenim més dies de preparació. Avui comencem amb els assajos (15 de juliol) i, poc a poc, segur que aniran sortint les coses. En principi volem fer els assajos tots junts però potser algun dia quedem només amb en Mateu per estar més tranquils.
– Quin vestit duràs?
Mon pare em va regalar un vestit bo quan vaig fer 23 anys i em va dir: “aquest vestit serà per quan siguis Joan Mas o quan et cansis de presentar-te”. Des de llavors l’he tengut guardat i enguany l’estrenaré. Fins dissabte passat no me l’havia ni provat. Fixa’t que el de cristià que duia des dels 16 anys ja m’era petit, i si enguany no sortia me n’havia de comprar un altre (rialles).
– I l’espasa?
Duré l’espasa d’en Feliu. Vaig anar el dia següent a ca la seva família i els la vaig demanar. És una cosa que tenia bastant clara i que només sabien els meus propers. Me la varen deixar encantats i la duré amb molt d’orgull.
– Com visualitzes el simulacre d’enguany?
Crec que el carrer Major serà molt intens i feixuc, i després crec que disfrutaré molt de Sant Jordi al camp de futbol. Però, sobretot, a la tornada, crec que el millor moment ha de ser tornar amb la bandera pel poble, i el Tedeum, evidentment.
– Què demanaries al bàndol cristià?
Que facin cas a la gent que duc devora, que intentin seguir la festa com toca i que no vulguin passar-me i ficar-se dins els moros. I sobretot que intentin estar a les batalles i que no s’escampin per tot el poble després de la primera envestida. I també que al camp de futbol m’esperin i que entrin darrere meu i de l’Ajuntament Vella.
